Skip to content

Ja podeu veure ‘Lleida frega Fraga’, el nou videoclip d’El Petit de Cal Eril.

Ja podeu veure ‘Lleida frega Fraga’, el nou videoclip d’El Petit de Cal Eril

Joan Pons protagonitza la versió audiovisual d’una de les cançons del disc ‘La figura del buit’

Joan Pons, l’ànima d’El Petit de Cal Eril, protagonitza el psicodèlic videoclip de ‘Lleida frega Fraga’, la història del farmacèutic “enganxat a l’Orfidal’. La cançó forma part del disc ‘La figura del buit’, un dels treballs discogràfics més destacats del 2013.

El Petit de Cal Eril segueix el seu any triomfal amb nous concerts. El 27 de desembre actuarà al Teatre Cal Bolet de Vilafranca de Penedès; el 29 de desembre, a la Sala Torín d’Olot, i el 7 de febrer, al Casino l’Aliança del Poblenou de Barcelona.

Lletra de Lleida frega Fraga, de l’àlbum La figura del buit de El Petit de Cal Eril – Viasona.

en siset té un nét farmacèutic
enganxat a l’orphidal
com cal, de dilluns a divendres
serveix farmàcia i es distreu
tastant estomacals i algun somnífer
és expert en mal de coll
espidifen i fluidasa
i pastilletes lizipaina,
és el farmacèutic de lleida
els dissabtes treu de festa l’indíbil
i deixa en mandoni en un banc
és expert amb mals de caps
aspirina
vuit gintònics i agafa el son
és el farmacèutic de lleida

Marc Nadal personifica les «mentides del pancatalanisme», segons els defensors del LAPAO :: Polí­tica :: Balears :: dBalears.cat.

Nou revolt de la història de l’escriptor tarragoní que guanyà certàmens literaris en ‘baléà’ i la varietat lingüística oriental de l’Aragó fora ‘saber-ne’

3197

Imatge del diploma que certifica el reconeixement a Nadal en el certamen literari aragonès.

27-12-2013

L’entitat cultural promotora del LAPAO treu les ungles i es defensa de Marc Nadal, el jove tarragoní que guanyà dos certàmens literaris en ‘baléà’ i en la variant lingüística oriental d’Aragó, una parla que oficialment per al govern d’aquella regió no és català, malgrat que tradicionalment s’ha considerat aquesta zona una part del domini lingüístic de la llengua pròpia de Balears.

FACAO-Federació d\’Asociacións Culturáls de l\’Aragó Oriental tracta d’explicar la seva versió d’una història que en les últimes hores ha motivat nombroses opinions a les principals xarxes socials. En fer-ho, tanmateix, queden retratats amb una narració un poc estrambòtica.

“Heus aquí que un jove catalanista ha volgut anar de viu i amb mentides i falsedats ha volgut desacreditar FACAO i la llengua aragonesa. Fent servir estratagemes immorals i mentides ha intentat fer creure als mitjans de comunicació que un relat seu, escrit en català, havia assolit el tercer premi del XII Concúrs Lliterari en Aragonès Oriental Roberto G. Bayod“, explica l’entitat a un comunicat al seu web, que per cert, està escrit completament en castellà.

Traduccions i modalitats
“Res més enfora de la realitat”, defensa l’organització, assegurant que el guardó obtingut no era pel text original, sinó per al “relat una vegada traduït a l’aragonès oriental”.

És a dir, no just reconeixen haver donat un premi a un relat que originalment no complia les bases del concurs -ser escrit en una modalitat lingüística de l’aragonès oriental, encara que l’organització es reservava el dret d’assistir lingüísticament als participants-, sinó que també admeten haver traduït el text prèviament a donar-li el guardó, perquè aquest “no estava redactat en lliterà” -el parlar de la comarca de la Ribagorça-.

“És com un escrit que mescla el català i el lliterà, com si s’hagués volgut escriure en lliterà però per part d’algú que escriu en català. No hi ha cap problema al respecte”, constataven en un primer moment, abans de descobrir les ‘fosques’ intencions de Nadal, a qui anomenen “el caçador caçat”.

Pancatalanisme
L’entitat partidària de posar en valor les modalitats aragoneses a la Franja de Ponent destaca, a més, que tot aquest embull aconsegueix demostrar que “l’aragonès no és un dialecte del català”. D’altra banda, consideren que Nadal “s’ha retratat a si mateix i la manera d’actuar del pancatalanisme”.

“És una llàstima la imatge que ha donat Marc Nadal que, no només reflecteix la seva immoral manera de ser i actuar, sinó que a més embruta la imatge dels catalans que no tenen res a veure amb l’obsessió pancatalanista”, conclou FACAO.

ESO en Campo y Benabarre, dos caras de la misma moneda – Radio Huesca.

De la reunión que, este miércoles, se celebraba en la dirección provincial de educación, con los colegios de primaria del Altoaragón donde la continuidad de la ESO era una incertidumbre, entre ellos Campo y Benabarre, los representantes de ambos centros salían con distintas sensaciones. En Campo, la secundaria se mantendrá, al entrar dentro del criterio de distancia, mientras que, en Benabarre, a partir del curso 2014/2015, ésta desaparecerá y los alumnos tendrán que desplazarse al instituto de Graus.

Nuria Plana, presidenta del AMYPA de Benabarre, explicaba a esta redacción, que los alumnos que este año cursan sexto ya no podrán hacer 1º de la ESO en el centro. Tanto a Jose María Cabello, director provincial de educación como a Marco Rando, director general de ordenación académica, se les ha mostrado la disconformidad con esta decisión. Plana apuntaba que se les había dicho que lo que se suprima ya no se restituirá aunque se dejaba una puerta abierta para estudiar el caso si se superaba el mínimo de alumnos establecidos que es de 15.

Alfredo Sancho, el alcalde de la localidad, se mostraba escéptico y molesto, porque indicaba que el planteamiento hecho, no atiende ni a criterios económicos ni pedagógicos, sino a un nuevo ataque al medio rural. Sancho, explicaba que se establecen tres criterios: residencias, kilometraje y número de alumnos.

La junta del AMPA de Benabarre se reunirá este jueves para poner este planteamiento sobre la mesa, posteriormente, se realizará una reunión para informar al resto de padres y decidir el camino y las acciones que se van a tomar.

En el caso del CEIP Cerbín de Campo, la ESO si que continuará, puesto que, este centro si que entra en el criterio de la distancia que es de 90’. La presidenta del AMYPA, Maribel Martínez, se mostraba satisfecha con esta decisión, porque les asegura la continuidad de la secundaria. Explicaba que ninguna de las razones que se habían dado desde la consejería para eliminar la ESO en Campo se sostenía. Apuntaba Martínez que tenían esperanzas de contar con el ciclo completo pero que, por lo menos, se ha conseguido qwue los niños con 11 años no se tengan que desplazar a Graus.

Matarraña, tierra de frontera y revoluciones | Historiadeiberiavieja.com.

Última actualización 22/12/2013@15:15:02 GMT+1
El Matarraña es territorio íbero, como pronto descubre el visitante cuando se ve sorprendido una y otra vez por multitud de yacimientos relacionados con este pueblo prerromano. Sin embargo, la pequeña y a menudo desconocida comarca turolense fue también escenario de numerosos episodios apasionantes, entre ellos varias insurrecciones y conflictos bélicos de alcance internacional…
Texto y fotos: Javier García Blanco

Juan Cabré tenía sólo veinte años cuando realizó el descubrimiento que cambiaría su vida. El calendario marcaba 1902, y el joven se encontraba en su localidad natal, Calaceite (Teruel), cuyos parajes solía recorrer a menudo cuaderno en mano, con la intención de plasmar los bellos paisajes de la pintoresca población. Uno de sus rincones preferidos era el cerro de San Antonio, un promontorio a apenas un kilómetro del pueblo. Fue allí, precisamente, donde su intuición y su “olfato” de investigador le llevaron a iniciar una pequeña excavación en la ladera oeste del cerro, acompañado por otros dos amantes de la Historia: don Santiago Vidiella y don Julián Ejerique, a la sazón alcalde de Calaceite.

El modesto equipo arqueológico dio en la diana: en el subsuelo de aquella elevación se ocultaba un importantísimo poblado íbero con más de 2.400 años de antigüedad. No era el único tesoro del remoto pasado que esperaba a ser encontrado en la hermosa comarca del Matarraña. Cabré (ver recuadro) era estudiante de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, y estaba dotado de gran talento; pero al mismo tiempo era un apasionado de la Historia. Un año después de sacar a la luz el poblado íbero de San Antonio, Cabré realizó otros hallazgos de gran importancia.

Por un lado descubrió la tumba de Les Ferreres (también en Calaceite), un enterramiento de tipo túmulo del siglo VI a.C., perteneciente un personaje de alto estatus, en cuyo interior se halló un ajuar compuesto por dos espadas, un peto militar, una coraza de bronce y un delicado thymaterion –candelabro– hoy conservado en el Museo Arqueológico Nacional. El segundo descubrimiento no fue menos trascendente. El joven turolense localizó unas llamativas pinturas en un abrigo del barranco de Calapatá (entre Cretas y Calaceite), en las que aparecían rudimentarias aunque hermosas figuras de ciervos y otros animales.

Aquella era una forma de arte prehistórico totalmente desconocido –el primer ejemplo de lo que denominamos arte rupestre levantino–, por lo que en poco tiempo la comarca se convirtió en uno de los lugares más importantes del continente a ojos de los arqueólogos españoles y europeos. Gracias al hallazgo de Cabré y otros similares que le siguieron, la comarca del Matarraña se convirtió en centro de peregrinación para investigadores de la talla del francés Henri Breuil o el alemán Hugo Obermaier.

Con sus hallazgos, Cabré atrajo a multitud de estudiosos que anhelaban sacar a la luz las huellas del que había sido uno de los periodos más destacados de la región: el de los íberos. Sin embargo, esta singular región ubicada al este de la provincia de Teruel fue también testigo de otros muchos episodios históricos de gran relevancia, desde la conquista cristiana frente a los musulmanes hasta los movimientos obreros y anarquistas que florecieron con fuerza antes de la Guerra Civil.

La denominación comarcal de las tierras del Matarraña como ente independiente dentro de la región del Bajo Aragón tiene orígenes muy recientes –de hecho se remonta al año 2002–, pero los dieciocho municipios que la conforman tienen un rico y común pasado a sus espaldas que se origina en épocas muy remotas.

A medio camino entre la costa del Levante y el valle del Ebro, las tierras del Matarraña han ejercido en no pocas ocasiones el papel de frontera entre diferentes zonas de la península, una circunstancia que ha influido también en el devenir de su historia.

Los primeros grupos humanos que dejaron su impronta fueron los cazadores-recolectores que habitaron estas tierras, cobijándose en los abrigos como el de la Roca dels Mors del barranco de Calapatá, donde Cabré descubrió las pinturas rupestres realizadas por estos primigenios habitantes del Matarraña. No fue el único testimonio de arte rupestre descubierto en aquellos años: en 1908, el abate Breuil, atraído por los hallazgos de Cabré, acudió a la comarca y él mismo descubrió pinturas similares en el cercano abrigo de Els Gascons.

Con los inicios de la época íbera (en los siglos VII-VI a.C.) aparecen ya evidencias arqueológicas más elaboradas de los primitivos pobladores, por ejemplo túmulos funerarios, muchos de ellos bien consolidados hoy en día, y visitables por el público. Este tipo de enterramientos consistía en la incineración del difunto, cuyas cenizas eran introducidas en una urna que se depositaba en una “caja” de piedras. Ésta se cubría después con tierra hasta adquirir la forma de túmulo. Algunos ejemplos notables –entre los muchos que se han documentado en la comarca–, son los de Pedrafita o los de La Clota, en Calaceite.

Algunos siglos más tarde, en el periodo Ibérico Pleno (a partir del siglo V a.C.) la manifestación más importante son los poblados, cuya abundancia en la zona indica que hubo un incremento de la población y un progreso de la calidad de vida. Además del poblado del Cerro de San Antonio –que a juzgar por sus dimensiones debió de jugar un papel principal en la región–, cerca de Calaceite se encuentran restos de otros poblados, como el de Tossal Redó, y en otras localidades de la comarca se han encontrado asimismo yacimientos como los de Els Castellans (Cretas), Torre Gachero (Valderrobres) o Mirablanc (Valjunquera).

A juzgar por la importancia y el número de hallazgos arqueológicos –muy superior al de otras épocas–, los historiadores han llegado a la conclusión de que la etapa íbera fue sin duda una de las más importantes de todas las que se desarrollaron en la comarca hasta el final de la Edad Media. En dicho periodo, habrían sido principalmente los ausetanos del Ebro –llamados así para diferenciarlos de otros ausetanos, ubicados en la provincia de Barcelona–, quienes ocuparon este “territorio-estado”, desarrollando una organización social bastante avanzada, dotada ya de alfabeto y monedas, y con ideas religiosas complejas, como muestra la iconografía de las estelas funerarias propias de esta época.

Twitter / SpeakLAPAO: FACAO: aquells q concedeixen ….

FACAO: aquells q concedeixen premis a panques, els retenen enganxant estelades i quan denuncien paguen per no presentar-se testimonis

Facebook

1. Fragment d’una nota de premsa de la FACAO, desembre de 2013. (La FACAO és una associació que diu que a la Franja no s’hi parla català, sinó LAPAO)

Finalmente, el tercer galardonado de este año ha sido el tarraconense Marc Nadal, por su trabajo “¡Que dingú mos faigue callá!”. Nadal es de Tarragona pero parte de su familia es oriunda de Tamarite de Litera, por lo que el tarraconense ha querido homenajearla, sobre todo a su abuela, que siempre conservó el literano.

2. Declaracions de Marc Nadal, gener de 2014

Presentar-se a premis literaris convocats per entitats contràries a la unitat de la llengua i formar part del pòdium dels guanyadors, aquesta és la manera que ha triat el tarragoní Marc Nadal per desemmascarar els atacs a la unitat de la llengua. «Als Països Catalans, el principal que compartim és la llengua», assenyala Nadal a Nació Digital, tot explicant que va decidir presentar-se als certàmens convocats per la FACAO (Federació d’Asociacións Culturáls de l’Aragó Oriental) i S’Acadèmi de sa Llengo Baléà, com a «forma elegant de boicotejar-los».

3. Fragment del conte escrit, amb ironia burleta, per Marc Nadal i premiat, amb poca capacitat per a les ironies, per la FACAO

En sentí tot això, Juan no ba podé aguantá més. Abíe bist la película “El club de los poetas muertos” uns díes antes, ba repetí l’escena posantse de peu damunt la taula. Lo profesó li ba dí:

—Joan, si us plau, fes el favor de baixar de la taula.

Pero Juan no li ba fe cas. En aquell moment, li ba bindre la inspiració i ba recitá les siguients paraules:

“Oh profesó, disculpa que et replique
sempre hem sigut de lo Regne d’Aragó.
Per als catalans, bolem lo milló:
pero no bolem que ningú mos domine.

Los meus bons yayos sempre ban charrá
la llengua que es parla en la Llitera
en respecte la bolem conserbá:
un bon futur encara li espera.

Perque lo nostro bolem mantindre:
españols i aragonesos que som,
que en cuentos chinos no mos binguen:
No em bull amagá, yo sic d’Aragó!”

 

La divisió a la DO ‘Jamón de Teruel’ es fa pública en dimitir el vicepresident i cinc vocals | Comarques Nord.

La divisió a la DO ‘Jamón de Teruel’ es fa pública en dimitir el vicepresident i cinc vocals

comarquesnord.cat . Terol . dimarts, 14 de gener de 2014 . Deixa un comentari
Etiquetes: , , ,

El desacord entre la branca ramadera i la branca industrial que integren la Denominació d’Origen (DO) ‘Jamón de Teruel’ ha arribat a tal situació que meitat Consell Regulador ha presentat la seua dimissió. Els representants dels ramaders van presentar ahir la seua dimissió en bloc i es van mostrar en contra de la gestió dirigida per l’actual president de la Denominació d’Origen, Eugenio García. Jerónimo Carceller, fins ara vicepresident de la DO, encapçale esta divisió, a la que s’hi sumen els cinc vocals que representen la branca ramadera del Consell Regulador, com són els matarranyencs Manuel Esteve -és president d’Acriporte- i Juan José Moles -director de Arcoiris-, així com Miguel Ángel Blanco -Esperanza del Jiloca- i Juan Sánchez i Salvador Rosado, tots dos de Portesa.

La divisió entre les branques industrial i ramadera de la província fa mesos que es viu al Consell Regulador i ha acabat amb la marxa en bloc dels representants dels criadors d’animals. El 50% dels membres del consell provenen de la branca industrial -entre ells el president-. És a dir, aquells que es dediquen exclusivament a fer el producte final. El 50% dels membres restants representen els ramaders i aquelles empreses de cicle tancat -des de fabricació de pinsos a la cria d’animals, sacrificació i creació de producte-, com és el cas de Grupo de Empresas Arcoiris del Matarranya. Des del sector ramader van recordar “el compromís ferm i l’aposta per la DO” que sempre ha demostrat la gent del territori. I els números pareix que els avalen.

. Alguns 600 peces. Altres, 100.000

De fet, són els empreses i les cooperatives de cicle tancat les que aporten la major part del pernil DO ‘Jamón de Teruel’ que es produeix al territori. Segons fonts consultades per Ràdio Matarranya, representen mes del 80 per cent del producte certificat en DO. Mentre hi ha assecadors de Terol que nomes certifiquen 600 pernils de Denominació a l’any, territoris com el Matarranya poden arribar a certificar les 100.000 peces anuals, que represente el 30% de la Denominació. Estos números avalen el compromís que tenen els ramaders del territori en el ‘Jamón de Teruel’, una cosa que els càrrecs que han dimitit han qüestionat de l’actual direcció del Consell Regulador. Creuen que fa falta “una aposta ferma pel sector”. I ara mateix, això pareix impossible.

Davant la dimissió en bloc de la meitat del Consell Regulador, s’obre una crisi rellevant a la Denominació. Els representants de la branca ramadera que actuaven com ‘suplents’ no tenen previst ocupar cap càrrec perquè també han presentat la dimissió. Per tant, cal preguntar-se què passarà amb el Consell Regulador de la DO ‘Jamón de Teruel’. Des de la branca ramadera creuen que el Govern d’Aragó ha de prendre algun tipus de mesura, assumint la gestió d’esta situació per a buscar la millor eixida possible i que el sector no ixo perjudicat. El gorrino i els seus derivats -especialment el pernil- són eix econòmic i social a tota la província, especialment en la comarca del Matarranya, del qual hi viuen moltes famílies.

. La situació del Matarranya

Este no és el primer conflicte recent que pateix el Consell Regulador de la Denominació d’Origen ‘Jamón de Teruel’. Coneguda és la polèmica associada amb la modificació de l’altitud dels assecadors, i que els obligava a produir per sobre dels 800 metres, deixant fora algunes empreses que certificaven denominació al Matarranya. Alguns ramaders del territori inclús es van queixar perquè “des de Teruel volen que natres només criem gorrinos i ells es dediquen a fer el pernil”. També és rellevant la caiguda en el número de vendes, que és casi la meitat de les 745.000 peces que es venien l’any 2007, abans de la crisi econòmica. Una realitat que no és senzilla per a un sector econòmic punter i que s’agreuge encara més amb esta crisi interna.

Un tarraconense gana un d’os premios en LAPAO convocaus por asociacions catalanofobas | Arredol.

Decenas de vecinos participan en un videoclip de «Catar Jamón de Teruel».

Primers premis literaris de la Llibreria Serret | Lo Finestró.

Llibreria Serret 2

Amb motiu del seu trentè aniversari, la Llibreria Serret de Vall-de-roures ha programat els primers premis literaris, els quals es distribuiran en quatre modalitats:

 a)     Premi de Narrativa, Assaig Rural en llengua catalana.

b)     Premi de Narrativa, Assaig Rural en llengua castellana.

c)     Premi de Narrativa, Assaig Rural en llengua aragonesa

d)     Premi al millor Àlbum il·lustrat Infantil Rural en català , castellà o anglès.

El termini per lliurà els originals finalitzarà el 23 d’abril i el 30 d’agost s’atorgaran els premis.

Veure informació completa Els primers Premis Llibreria Serret 2014

Moviment Franjolí per la Llengua: Un dia corrent a la Franja. Els joves davant els conflictes lingüístics.

Un dia corrent a la Franja. Els joves davant els conflictes lingüístics

Us oferim un testimoni real d’un xiquet franjolí que frega la majoria d’edat i que viu i estudia a la Llitera. Com es pot veure en aquest breu i esquemàtic relat, els joves franjolins es troben amb tot tipus de dificultats i mancances a l’hora de poder fer vida en la seva llengua, en català. Ja sigui a l’institut, en la retolació dels carrers, als mitjans de comunicació o entre la mateixa relació amb els companys, queda palesa la no normalització de la llengua catalana a la Franja. Tanmateix també és interessant veure com prenen consciència dels conflictes que palpen (bens de la Franja, relacions amb Catalunya, català a la Franja, etc.)   Aquest n’és el relat:

“Em llevo del llit i esmorzo el que pillo a la cuina, marxo cap al institut i veig el busos dels companys de fora del poble, només un ho posa en el original el nom de l’institut, mentre altres o no tenen el rètol o ho posen en castellà.  Faig classe quasi tot en castellà (quin avorriment en Filosofia!), a la classe de català, nomes fem una a la setmana o alguna vegada dues si li dóna la gana al de castellà, tenim que donar-nos pressa per acabar el temari abans de l’examen del nivell C de Català, ja què els racanos dels de la DGA* només en dóna el nivell B i gràcies. Classe d’història és molt castellanitzada, es a dir que ens diuen el que vol el Govern de torn o la DGA, però pareix que la DGA no fica res de nou a la Central. 

Surto de l’institut i torno a casa veient la toponimia en castellà, algun borró que ha fet algú per reinvindicar el català. Ja a casa surt a la tele autonòmica només Saragossa i els bens de la Franja, pareix que els volen posar a Barbastre, i clar està molt bé si es posen a les Parròquies, pero si van a Barbastre, què hi guanyem? després parlo amb un company pel whats, em diuen que la setmana que ve hi ha un treball, 2 exàmens i 20 deures, ens mataràn aquestos profes!!! 
Surto de casa i vaig al repàs al poble de la vora i m’encontro un estand de la FACAO, dient a la gent lo del Aragonés Oriental i que ens volen annexionar els catalans, etc. Després torno a casa i quasi totes les cadenes de televisió son en castellà, que si la Esteban, que si els extremistes catalans i euskeras, que si ho fa malament Rajoy i a la catalana amb l’Artur Mas, que si fa el referèndum o en la aragonesa surt les jotes, quita, quita!!! 
 
Em fico en l’Ordinador i em conecto amb els companys; que si demà anem a la Flaix o a la Maxima o si anem a Lleida, la qüestió es surtir, i em fico com una cuba, a les vuit del maití truco a casa, em fan la bronca i me’n vaig a dormir…”
 

El ‘Movimiento’ | L’ esmolet.

El ‘Movimiento’

Això del Facebook, fa que a voltes t’emboliquis en debats sense eixida. Ho intento tenir més o menys controlat: algun “m’agrada” i anotacions amables. Tanmateix, a voltes em toquen la fibra i caic en el parany. La darrera ha estat en comentar les presentacions del “Movimiento ciudadano” (la franquícia de ‘Ciutadans’ fora de Catalunya) per les Espanyes. No vaig poder evitar d’escriure-hi “Quan arribeu a Aragó ens acabareu d’esclafar o ens ajudareu?”. La cosa venia a tomb perquè l’abril del 2010, quan Ciutadans es va posicionar en contra de la descafeïnada Llei de llengües de l’anterior executiu, vaig mantenir un intercanvi de missatges amb el Subsecretari d’Acció Política de C’s, Koldo Blanco, per tal que m’expliqués quin mal hi havia en reconèixer per llei que a Aragó es parla aragonès i català i concedir uns pocs drets als seus parlants —drets que no incloïen ni la cooficialitat. No va haver-hi manera: només em parlava dels patiments del castellà a Catalunya, ni una paraula d’Aragó. Això va corroborar les meues sospites, o sigui, que l’objectiu real d’aquest partit no són els drets lingüístics de l’individu (l’individu: un altre dels seus conceptes-força), sinó la supremacia del castellà. I això és el que m’indigna. Preferiria que fessin com altres formacions, que ho reconeixen obertament i sense vergonya. Tots tenim dret a pensar com vulguem, sempre ho defensaré. Per això prefereixo un partit que em sigui franc, que no s’emboliqui en giragonses de “llibertats individuals” o “peculiaridades linguísticas” per assolir, “sin que se note el cuidado”, la dissolució dels nostres idiomes. En realitat exerceixen una mena de supremacisme lingüístic que vol confinar les llengües no castellanes d’Espanya a l’àmbit domèstic i residual. És a dir, condemnar-les a la desaparició. Quan ho reconeguin, tot i no compartir-ne l’ideari, els respectaré.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 120, gener 2014

Unanimidad en el Matarraña para exigir la gestión comarcal de las guarderías.

Verdi-Wagner, un balanç | Lo Finestró.

La versión íntegra del vídeo de Valderrobres, ya en la red.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja