La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentVadillo habla catalán en la intimidad – Opinión – El Periódico de Aragón.
Ocurrió este fin de semana en la boda de un hijo de la consejera de Educación y Cultura, Dolores Serrat. El director general de Cultura, Humberto Vadillo, estuvo acompañado de su novia Vanessa, que es catalana, y en el ágape compartieron mesa con Eduardo Guallart y su mujer, también catalana, y un amigo de la familia al que todos llaman Pere. Y la mayor parte de la conversación durante la cena fue en catalán. Y luego, mucha ley de lenguas…
Asimismo, se han admitido a trámite tres solicitudes del G. P. Socialista para prorrogar el plazo de presentación de enmiendas a tres proyectos de ley: el de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón; el de modificación de la Ley de Urbanismo de Aragón; y de regulación y coordinación de los servicios de prevención, extinción de incendios y salvamento de Aragón. En los tres casos se ha ampliado el plazo en quince días.
Hi ha disponible el vídeo del “Bien Dicho” fet a Pena-roja « Xarxes socials i llengües.
Cliqueu per a veure el vídeo. Apareixen talls al llarg de tot el vídeo, però sobretot és interessant a partir del minut 3.35.
AragónTV: com fer un programa a la Franja esquivant lo nom de la llengua (Bien dicho)
23 anys de la mort de Desideri Lombarte « Xarxes socials i llengües.
Avui, 3 d’octubre, fan 23 anys de la mort de Desideri Lombarte. Com ja és costum, crec que escoltar “Ara vindrà” en la seua lletra i cantada per Túrnez i Sesé és un dels millors recordato
Els pianos de Motorland
Com és ben sabut, als circuits de carreres de tot el món senyalen les corbes en unes lloses de paviment irregular perquè els pilots, que sempre apuren al màxim la traçada, nóton clarament quan se’n surten de la pista i puguen corregir el sentit de la marxa. I com semblen tecles de piano se’ls ha quedat eixe nom per sempre. Pianos difícils i perillosos que hi fan tremolar als bòlids que els trepitgen.
Els circuits més clàssics i internacionals sempre han pintat els pianos en blanc i vermell; però en trobem alguns de colors diferents a un mateix circuit, com passe al famós “sacacorchos” de Laguna Seca; el cas dels circuits italians massa plens de banderes italianes; o el que fan los valencians, que pareix que sigue l’origen de tot això que comentem.
Ací a Motorland, com si fore una compensació pel nom en llengua estrangera que li han donat, s’ha buscat de forma explícita una rotunda originalitat casolana, multiplicant els colors de la bandera aragonesa a cada piano del circuit, amunt i avall pel terra de les pistes, a la vora de l’Estanca plàcida i indiferent als negocis de la política, que rellueix al sol del migdia projectant en totes direccions les bondats del Baix Aragó.
La solució, que a primera vista sembla espectacular, podrie tindre efectes secundaris que no han pres en consideració els que han decidit pintar de bandera aragonesa trossos interminables de les pistes de Motorland. Perquè la bandera, símbol d’un poble, es pot posar a infinitat de llocs; però hi ha llocs on mai s’haurie de posar una bandera. Mos ferem unes preguntes per entendre millor el que dic: S’atrevirie el President del Madrit a pintar totes les escales i caminadors del Bernabeu repetint els colors de la bandera espanyola? Serie una bona idea pintar la Verge del Pilar al terra de la porta d´entrada del seu Temple, a la capital d’Aragó?
El Museu del Pastor
Els bestiars de les nostres viles, com és el cas de la Vall del Tormo, van desapareixent a poc a poc. Els jóvens ja no volen apostar pel tradicional pastoreig perquè és un ofici massa solitari, sacrificat i amb una escassa rendibilitat econòmica –mos diu Amado Timoneda que ha dedicat més de 40 anys a la professió. La seua vocació a l’ofici, ara ja jubilat, l’ha permès guardar per a més tard exposar tots els materials i ferraments que ha utilitzat per a realitzar la seua faena de pastor. Així ha reconvertit l’antiga tenda situada a la planta baixa de la vivenda familiar, ara tancada, en el Museu del Pastor. En este espai únicament s’hi troben exposades les peces que ha fet servir amb el seu bestiar.
Però és que ell sempre ha sigut curiós i ordenat i ha volgut reciclar materials antics i els fets amb les pròpies mans. Alguns collars que portaven les seues cabres i ovelles estan confeccionats de velles corrioles de molí en desús, ha recuperat esquelles antigues que tenen un millor so que les actuals i les clavilles dels collars han sigut decorades pel propi pastor. El museu està obert a tothom que passe per la Vall del Tormo i que es vullga interessar pel món del bestiar. Dins de l’espai expositiu tenim diferents objectes: fotografies, trofeus de fires, garrots, morrals, barrets, collars, esquelles, esquellots, boços per a borregos, ferramentes per a esquilar el bestiar, marcar les orelles, tallar cogues, posar xapes… Menció especial per a les creatives i artístiques clavilles que aguantaven les esquelles, fetes de fusta de ginebre, que el pastor gravava ajudat per l’estraleta i la navalla quan la rabera estava pasturant tranquil·lament. En té centenars en el museu i totes diferents. L’Amado ha volgut fer un espai d’homenatge a la seua professió i mostrar a les generacions futures la dura i sacrificada vida dels pastors.
Wert urge a Biel a devolver los arcos para reabrir el Arqueológico – Aragón – El Periódico de Aragón
oct. 3Wert urge a Biel a devolver los arcos para reabrir el Arqueológico – Aragón – El Periódico de Aragón.
Litigio por el patrimonio con el Ministerio de Cultura
A. IBÁÑEZ 30/09/2012
El Museo Arqueológico Nacional está a la espera de que las Cortes devuelvan los arcos islámicos de la Aljafería, que el Ministerio de Cultura cedió en el 2008, para reabrir sus puertas tras haber acabado ya las reformas que lo han mantenido cerrado durante cuatro años. El ministro de Cultura, José Ignacio Wert, reclamó en marzo por carta al presidente de la Cámara, José Ángel Biel, la vuelta de estas obras, de incalculable valor histórico, y que fueron cedidas por el Estado a las Cortes (cuya sede está en el emplazamiento original de los arcos) con motivo de una exposición para conmemorar los 25 años de autonomía y para dotar de más contenido la visita del Palacio con motivo de la Expo.
Era la respuesta a la petición de Biel de que se negociara una prórroga de la cesión. Wert fue tajante en su contestación: “Considero necesario que las Cortes de Aragón faciliten el regreso de ‘los arcos de la Aljafería’ al Museo Arqueológico Nacional”.
Según asegura el ministro, esta colección islámica del siglo XI ocuparán un lugar preferente en el museo, en su área medieval, “junto a piezas tan relevantes como la arqueta de Palencia, el bote de Zamora o la Cierva de Medina Azahara”. El ministro asegura que es imposible montar la sala sin la vuelta de estas arcadas. “Constituyen unas piezas esenciales en el discurso histórico-arqueológico y en el recorrido de la exposición permanente del Museo Arqueológico Nacional”, indica Wert.
Una vez acabada la reforma de esta instalación, se están montando todas las salas. Sin embargo, la insistencia de las Cortes en negociar todavía que estos arcos continúen expuestos en Zaragoza, hace que no sea “posible proceder al montaje de las salas de medieval sin resolver previamente la instalación de los Arcos, de modo que su regreso al Museo condiciona y retrasa el montaje conjunto de otros espacios”, indica el ministro en la carta remitida a Biel.
Los arcos de la Aljafería se regalaron al Arqueológico Nacional en 1868 y fueron cedidos en el 2008 a las Cortes para dos años. El anterior presidente de las Cortes, Francisco Pina, logró prorrogar la cesión un año más. Aunque Biel quiere hacer lo propio, el nuevo Gobierno se ha negado en redondo.
En en el DOGV de ayer dia 28, sale a información pública la solicitud de un permiso de investigación que afecta al Baix Maestrat. Mando el anuncio. Mando también mapa para que os hagáis una idea de lo que comprende el perímetro solicitado.
Además, salen a información otros dos permisos, que afectan a Ares del Maestre, Benasal, Castellfort, Cinctorres, Culla, Forcall, La Mata de Morella, Morella, Olocau del Rey, Portell de Morella, Todolella, Villafranca del Cid, Vistabella del Maestrazgo, Albocácer, Ares del Maestre, Benasal, Castell de Cabres, Castellfort, Catí, Culla, Forcall, Herbés, La Torre d’En Besora, Morella, Palanques, Vilar de Canes, Villafranca del Cid y Zorita del Maestrazgo.
Todo lo ha solicitado la empresa MONTERO ENERGY CORPORATIÓN, S.L., que por cierto ha inundado España de permisos de investigación como estos, copando cientos de miles de hectáreas, a pesar de ser una empresa unipersonal y sin trayectoria empresarial (fué creada el 26/12/2011), y encima constituida por un tal Rafael Lopez Guijarro cuya biografía empresarial es la de tener un supermercado en Bilbao (Supermercado Rafa). Dos meses después de crear la empresa se la vende a un tal Allen Steinke Grais, quien posee el 100% de las participaciones y es el administrador único.
Pero lo peor viene ahora: La técnica que pretende usar es la fracturación hidráulica, consiste en la extracción de gas natural introduciendo grandes cantidades de una mezcla compuesta por agua, arena y productos químicos. La técnica esta ha sido utilizada en los últimos años en EEUU ocasionando gravísimos problemas entre otros la contaminación del suelo y el subsuelo con gases y sustancias químicas que afectan a las aguas subterráneas y superficiales. Aquí tenéis una lista de impactos negativos:
http://www.fracturahidraulicano.info/impactos.html
Por esto el pasado mes de junio del año 2011, la Comisión de Medio Ambiente, Salud Pública y Seguridad del Parlamento Europeo publicó un Informe en el que se rechazaba el uso de la fractura hidráulica como técnica de investigación y de extracción de gas. El parlamento Francés ha prohibido esta técnica en todo su territorio.
Hay dos meses para presentar alegaciones. Si alguien requiere mas información que lo diga.
Impactos Asociadosa la fractura hidráulicaLa única experiencia que se tiene con el fracking hasta el momento es en EEUU, nos basamos en los casos
El Consello d’a Fabla Aragonesa empezará sus cursos el 15 de octubre.
El Consello d’a Fabla Aragonesa empezará sus cursos el 15 de octubre |
|||
Habrá un nivel de iniciación y otro de profundización al aragonés
SALVADOR CORED
01/10/2012 / 13:51 Vota
 Resultado
 0 votosHUESCA.- Con motivo del inicio del curso del Consello d’a Fabla Aragonesa, Chusé Inazio Nabarro y Chulia Ara anunciaron las nuevas clases que se llevarán a cabo a partir del 15 de octubre. A pesar de la crisis y de la “nueva ley de lenguas que pretende minimizar el apoyo oficial a las lenguas propias de Aragón”, la mejor defensa que consideran que se debe hacer es “seguir trabajando”. Los nuevos cursos que se impartirán en la sede del Consello d’a Fabla Aragonesa serán de iniciación y profundización al aragonés, y se realizarán los lunes y miércoles a las ocho de la tarde.Nabarro será el profesor de ambos cursos, que “irán uno detrás de otro para que la gente se pueda incorporar al primer tramo que será de iniciación y al segundo, que será de profundización”. El curso, será “eminentemente práctico, de alfabetización”, además de practicar el “lenguaje escrito y oral” . |
El Consello d’a Fabla Aragonesa empezará sus cursos el 15 de octubre.
01/10/2012
FRAGA.- La Coordinadora Aragón Trilingüe presentó el pasado viernes en Fraga el Manifiesto por el Aragonés y el Catalán, Lenguas de Aragón, en el que se reclama el “reconocimiento pleno de ambas lenguas como parte del patrimonio lingüístico aragonés, y la adopción de medidas para su normalización y su conservación en los territorios donde se hablan, el norte de Aragón y la zona oriental”.
Polititzem la llengua!
Polititzem la llengua! RUI MIGUEL DA COSTA NEVES SARAIVA
Avui voldria dir veritats incòmodes i imprescindibles perquè les ideologies dins les quals tots, indefectiblement, vivim no siguin com les ulleres que posen als cavalls i ens privin de visió perifèrica.
Perifèrica com l’aragonès oriental que fa uns dies va ser objecte de tota mena de burles en les tertúlies i columnes dites i escrites en català. Unes burles -en bona part, més que justificades- que es fan des de la superioritat intel·lectual, des del “pobres ignorants” i el brandat convenciment que la Sra. Ciència -amb més força que la Merkel- ens fa costat.
I ens en fa perquè, segons alguns opinadors, això que en diem una llengua (per exemple, això que en diem català) és un fenomen natural, com les postes de sol. Semblen apuntar que hi ha una comunitat científica, blindada a totes les pressions, que sap exactament com s’agrupen els dialectes en llengües a tot el món. Són facts. Consultes la web corresponent -deu tenir seu a Massachusetts- i ho diu ben clar: “The alleged eastern Aragonese is Catalan“. Fi del debat.
És un pensament que tranquil·litza molt, com creure en els Reis. Molt més, en tot cas, que donar un cop d’ull a la història i a la realitat, perquè llavors t’adones que les llengües -vull dir les de Primera Divisió- són, al capdavall, un conjunt de parlars (més o menys convergents) que una ideologia i un poder central (més o menys nacionalista) han articulat i polaritzat. Com? Subordinant-los a un estàndard o estàndards regulats per una codificació que els habilita per a les funcions més altes de la cultura.
T’adones, doncs, que -tenint com tenen sempre a la base un fenomen natural, el llenguatge- són un constructe polític i en bona part arbitrari. Un constructe modelat per imperis que competeixen per dominar, per pobles petits que aguanten com poden, per guerres i violències que, massa sovint, se surten amb la seva. ¿O és que el que es parlava al poblet gallec a quatre passes de Portugal no s’assemblava sospitosament al portuguès septentrional? Que potser badaven, a Massachusetts?
He sentit repetir aquests dies que “no s’ha de fer servir la llengua com a arma política”. L’ADN d’una llengua, la seva raó de ser, és ser una arma política, una arma que cohesiona i dóna identitat a un poble fent-lo diferent dels veïns, com les marques que alguns indis es pinten a la cara per distingir-se de la tribu del costat. El dia que les del català no ens identifiquin, tururut viola!
Assumir tot això és agafar el toro per les banyes (toro i no bou, mai més ben dit) en lloc d’escudar-se en la ridícula coartada del naturalisme. Ridícula com els nens petits que per amagar-se acluquen els ulls. “No polititzis el debat, txxxst! -et diuen hàbils cortesans fent una rialleta de conill-. A veure si així fem passar bou per bèstia grossa”.
Pretenen fer servir, doncs, la mateixa estratègia del nacionalisme espanyol: carregar els morts a la naturalesa. Ja ho diu el Manifiesto por la lengua común: es fa mal als nens i als immigrants no ensenyant-los primàriament la llengua de tots. Com que el fet que ho sigui, també a Catalunya, és -com aquell qui diu- un fenomen atmosfèric, els que volen alterar, ignorar o subvertir l’statu quo polititzen les llengües i violenten el curs natural de les coses. I així passa a ser feixista qui pretén reparar els estralls de les dictadures.
Algú ho havia de dir i ho dic: embolcallant-nos de naturalisme perdrem sempre, perquè consagra el que ja hi ha, i amb el que hi ha el català no se’n pot sortir.
El català no desborda les nostres fronteres occidentals com una humil floreta bosquetana, perquè el català no és avui -per sort- cap floreta bosquetana, és una llengua: un constructe polític, com les llengües que tenen estat però sense tenir-ne.
Dir que la teva llengua -no pas una llengua que parles, sinó la teva- és el català, té profundes implicacions polítiques, agradi o no. La contradicció que deu comportar sentir-te espanyol, en un sentit nacional, i admetre que parles català és tan angoixant que no gosaria mai jutjar a qui és incapaç d’assumir-la.
Tampoc jutjo els que, sovint en estats democràtics, renuncien a parlar als fills amb la seva parla. Quants napolitans, per exemple, ho fan ara mateix? I quants israelians es van menjar amb patates les llengües europees maternes per parlar als fills, a Israel, un balbucejant i ressuscitat hebreu?
L’estima pel propi parlar depèn dels valors que hi van associats. I són valors massa socials per fer-ne a ningú responsable. El mateix noi que a Vall-de-roures el sent com un estigma i arriba a desitjar tenir una dona castellana per no traspassar-lo als fills, si hagués nascut passat el pont, a Arnes, n’estaria orgullós per molt que a TV3 parlin tan diferent.
El català només sobreviurà si el fem la llengua de més prestigi, la necessària, per a uns quants milions de parlants en un territori. És a dir, polititzant-lo al màxim.