(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 4 de maig del 2012)

No resulta infreqüent qualificar la intel·ligència amb adjectius per tal de concretar diverses aptituds, característiques o àmbits a on s’aplica: emocional, social, empresarial, digestiva…, i inclús intel·ligència artificial, que és pura creació científica. La intel·ligència humana té una part de do natural i una altra d’aprenentatge al llarg de la vida, ja sigue en la parcel•la relativa als coneiximents objectius, la que implica les emocions o la que es produix dins de la nostra vida social. Estos dos raders aspectes —emocional i social— més que ser conseqüència de l’educació rebuda —que també— són fruit d’anar amb los ulls ben oberts mirant què està de més o de menys en un moment determinat, què molesta o què resulta més agradable o convinent. Som animals polítics —va dir fa segles Aristòtil—, membres de la “polis”, éssers socials des de la família en què naixem, l’escola a on deprenem, l’àmbit del treball o els espais de la festa i les celebracions.
N’hi ha persones que, independentment del seu coeficient intel•lectual, resulten analfabetes socials enmig d’una situació quotidiana en què han de tractar amb d’altres. No és mala fe sinó un defecte d’atenció i de perspectiva, que es plasma en diferents actituds i graus. Estan los que pequen per defecte: un dessucat, que és curt de paraules, o qui fa el desentès, és a dir, com qui no se n’entera, encara que el tema sigue important. I, per contra, tenim los que es passen de la ratlla creient que ho fan més que bé: xarraires sense control, los que criden i no escolten o els dessoluts, amants d’excessos que fan nosa als del voltant. Un dia se van trobar un dessolut, un desentès i un dessucat al voltant d’una taula d’un bar, i a punt van estar de fer conversa, però no van poder ni ganes tenien. A la vora, quatre o cinc més molt sociables van aconseguir parlar a crits tots alhora, i l’intent conversacional va quedar en monòlegs paral·lels a on cada un reia la seua pròpia gràcia.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de maig del 2012)

Com sabem, el BCE és el banc central de la moneda única europea, l’euro. La seua funció principal consisteix a mantenir el poder adquisitiu de l’euro i, amb això, l’estabilitat de preus en la zona de l’euro. Molt minsa i pobra és la seua funció en períodes de creixement i normalitat, que converteix el BCN en gairebé un nyap en els períodes de crisi. Tenim un exemple ben proper de l’actuació del BCE ben recentment: quins acords o mesures ha pres en la reunió de Barcelona —400 policies per cada assistent— davant l’anguniosa crisi que tant ens afecta a alguns països? Cap ni una, seguir amb el manteniment del tipus d’interès al u per cent i recomanar més i més retallades. Un tipus d’interès que només serveix per a que els bancs puguin refinançar-se, pagant el u per cent, però que el països han d’anar a buscar els diners als “mercats” financers, pagant el que sigui: Alemanya el 0,2 per cent, Espanya i Itàlia entre 5 i 6, Portugal i Irlanda entre el 10-12, Grècia el 20 o 25 per cent (en alguns moment ha arribat al 500 per cent). Altrament dit, Alemanya podria tenir un deute cinc vegades superior al d’Espanya o Itàlia i pagar la mateixa quantitat com a interès. Com han de sortir de la crisi els països més afectats? Per a què serveixen els Bancs nacionals dels estats dels països de la UE? Formen part del gran nyap i prou. O canvien substancialment les funcions i actuació del BCE, o ho tindrem molt magre alguns països per superar la crisi. No té cap sentit que un banc central que té el control d’una divisa, no tingui la capacitat de finançar tots els Estats que formen part d’aquest banc. Per aquesta mancança, són els “mercats” financers mundials el que agafen el poder i actuen amb criteris d’especulació a curt termini, i fan moure el risc cap el país que els interessa més. Tot el que no sigui caminar cap un BCN molt similar al de la Reserva Federal dels Estats Units i amb unes regulacions clares, serà perdre el temps i portar alguns països envers l’aprofundiment de la crisi o a la fallida total.

José Miguel Gràcia

La setmana passada en esta mateixa columna Natxo Sorolla escrivia sobre la Rogativa de Pena-roja a Vallibona que se celebrarà el proper 18 de maig. Ara en ve al record la que es va organitzar el 1984 que va aconseguir un notable èxit i molta repercussió a la comarca. Desideri Lombarte va crear per a l’ocasió una obra de teatre que feia referència al fet que rememorava. La va escriure en la llengua de la vila i va ser representada per veïns de les dos poblacions, tota una novetat en aquells anys on el nostre català sempre s’ocultava en els actes públics i solemnes. Per primera vegada es representava a l’interior de l’església de Pena-roja una obra dramàtica en la nostra llengua, interpretada per veïns de les nostres viles i escrita per un autor pena-rogí. Ramon Boj, secretari de l’ajuntament mort prematurament, i Desideri Lombarte van ser els impulsors des de Pena-roja de l’agermanament del 1984. Un any abans Desideri ja havia escrit un llarg poema sobre el fet històric que titulava ‘La processó de Vallibona’, on narra la tradició, i que es va recollir posteriorment en el poemari Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort-1987-. Més tard, dos versions de l’obra de teatre representada aquell juny del 1984 van ser publicades per la Diputació General d’Aragó en la col•lecció en català Pa de Casa: Pena-roja i Vallibona, pobles germans-1987-. Un volum que engegava la col•lecció. Es donaven els primers passos per al reconeixement i dignificació de la nostra llengua i s’iniciava la trajectòria literària del més representatiu poeta i investigador en català i el més prolífic i polifacètic autor que enguany compliria 75 anys. Si la festa de la setmana vinent és una gran celebració popular, Ramon i Desideri hi van posar, aquell any, molta il•lusió que van contagiar l’activa població pena-rogina.
-Publicat a La Comarca 11 de maig 2012-

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte19 de maig del 2012)

El passat 26 d’abril a les set de la tarda Arola Editors ens va convidar a assistir a un acte que tot entrellaçant arts i cultura va sobreeixir els paràmetres convencionals de la mera presentació d’una nova publicació. Tal i com hauria d’escaure’s sempre que es parli de l’obra de Joan Brossa, un dels autors més prolífics del nostre segle XX, un dels eixos d’avantguarda a casa nostra, una de les més atractives projeccions internacionals des del si de la Catalunya franquista fins a la darreria del mil•lenni. Aquella tarda, els assistents d’aquest acte vam poder harmonitzar poesia escènica, avantguarda, literatura, exposició plàstica, text i moviment, i criteris d’edició be en funció de continguts, be per cronologies, be per intencions dels creadors pel que fa al moment de composar una obra i pel que fa al moment de decisió en revisar-la. L’acte va ser, doncs, tot un regal pel seu estimulant giravolt intel•lectual. La intenció de tot plegat: des d’aquesta edició d’Arola Editors apropar el teatre de Joan Brossa als lectors i facilitar la tasca a la gent d’escenari. La seu fou al MACBA, al Centre d’Estudis i Documentació del Museu d’Arts Contemporani de Barcelona, on la pròpia plaça dels Àngels per la que s’hi ha d’accedir, ja ens ofereix fora la vitalitat del que veuríem exposat dins, en fer-nos creuar un escenari prou eloqüent de la urbe del segle ja clos, amb els seus grafitis i el seu trànsit de “monopatinadors” incansables. Tot pren sentit. El mateix sentit que per en Joan Brossa tenia el seu particular “enraonar a partir del silenci”. Un sentit que no podem catalitzar amb els paràmetres consensuats pels normatius. Hem d’aprendre a veure-ho amb uns altres ulls, i a copsar-ho sense copsar-ho, a deixar que ens entri, i senzillament, gaudir-ho. Com abans en el més surrealista de Lorca, el més arriscat de Dalí, el més absurd de Beckett, el més…. de…, tants altres valents – no molts, però,- que van saber descompondre la realitat en bocins nous. Aquella tarda vam poder gaudir de tenir a les mans la Poesia escènica I: al voltant de Dau al Set, de Joan Brossa i agrair des de la taula de presentació les intervencions de Jordi Coca, doctor en arts escèniques, dramaturg i autor del primer llibre sobre Brossa l’any 1971 i de molts articles sobre la seva obra, la de Glòria Bordons, curadora del llibre, amb la seva nodridora dialèctica, qui tenia al costat un gran home de teatre, l’Hermann Bonín, i ambdós patrons de la Fundació Joan Brossa, com també hi era l’entranyable presència a darrera hora del gran amic i company de creació de’n Brossa el compositor Josep Mª Mestres Quadreny, i finalment, Mela Dávila, cap del Centre d’Estudis i Documentació del MACBA. Paral•lelament s’havien exposat els manuscrits inèdits del llibre publicat i d’altres documents de l’època. I, per acabar, hi va haver un epíleg sorprenent: la representació d’El pas, una petita peça teatral inèdita de 1946, a càrrec de la interessant interpretació de Laura Aubert, Javier Beltrán, Ricard Farré, David Marcé i Guille Vidal, que molt encertadament ha dirigit en Moisès Maicas -en total coherència del que precisa la poesia escènica-, amb la col•laboració de Toni Giró, Jordi Palà i Anna Tantull en la confecció de l’espai i dels elements.
Una tarda d’escena humana, complerta.
Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de maig del 2012)

Fa un mes escàs que l’editorial saragossana Gara d’Edizions ha publicat Lo libre de Catòia de Joan Bodon, l’obra mestra de la novel•lística occitana contemporània, en versió castellana. És una bona, molt bona notícia, car l’escriptor occità no ho té fàcil per a fer-se conèixer fora del seu país. I això és així perquè l’occità no figura entre el reduït cànon de llengües que tot bon lector sol considerar que n’ha de llegir les noves publicacions, i que són, tret de la llengua pròpia, l’anglès sobretot, i menys l’alemany, el castellà i el francès, i a tot estirar algun títol de d’italià i de les llengües escandinaves. Entre nosaltres hi ha una clara simpatia vers el país veí, especialment en cercles aragonesistes, record potser del gran passat comú, quan la Corona d’Aragó tenia més territoris al continent que no pas a la península, els reis d’Aragó feien poesia en occità i en aquesta llengua legislaven els burgesos de Jaca. Tanmateix fins ara tot això no s’havia manifestat en la traducció d’obres occitanes. La versió castellana de Catòia podria marcar un bon començament. Gara d’Edizions projecta fer una versió aragonesa de Catòia, i si això esdevé realitat, els aragonesos podrem llegir aquesta obra en qualsevol de les nostres llengües – ja fa anys que Catòia s’ha traduït al català, i s’ha reeditat fa poc. A la novel•la s’ hi descriu la vida, al primer terç del segle passat, d’ una família de la petita pagesia de Roerga, darrer representant en aquell país de la Petita Església, una escissió del catolicisme, que mai no ha acceptat el pacte entre Napoleó i el Papat, i que es manté ferma fins al moment actual en la seua fe. L’obra ha tingut dues interpretacions prou diferents: s’hi ha vist, per un cantó, la impossibilitat de la socialització cap a la llibertat en una societat dominada pel fanatisme religiós. Mentre d’altres creuen que la resistència entossudida dels darrers representants de la Petita Església ofereix un paral•lelisme clar amb la difícil situació del occitans. La fi d’Occitània –escriu Robèrt Lafont-, que obsessiona Bodon, s’hi pot llegir en transparència.

Artur Quintana