Skip to content

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de març del 2012)

Hi ha tant a dir de Don Joan, que abans de fer-lo pujar dalt lescena humana i esquarterar-lo en parts emblemàtiques o esmicolar-lo en bocins dogmàtics o esllavissar-ne l’encanteri del seu mite, cal, n’estic segura, tastar-lo.
Per a desemmascarar a Don Joan, primer de tot, cal endinsar-s’hi i no hi ha millor manera per a fer-ho que transcrivint aquí alguns, només uns pocs, dels seus més brillants mots. Difícil elecció. De tants que n’hi ha, de substàncies tant variades, de tant plens com van tots. Però els que aquí convido a ser paladejats, son, probablement, els menys coneguts, els menys destil•lats, els probablement menys populars, uns de tants, en aquest cas del cinquè acte, que des de la segona meitat del segle disset, ens arribaran amb rabiosa actualitat. I després que l’hàgim gaudit de la mà de Carmen i Josep Maria Vidal que al 2001 van regalar-nos des de la seva traducció la bellesa amb què la nostra llengua pot omplir les seves paraules, la seva poètica, la seva claredat de pensament, el seu ritme, el seu joc escènic, la seva dimensió en tots i cada un dels seus personatges, podrem procedir, seguidament, en haver-ho paït, a començar a dir-ne quelcom, sobre aquesta gegantina peça de l’escena humana.
Don Joan.- “Ara ja no hi ha res de vergonyós, en aquest fet: la hipocresia és un vici que està de moda, i tots els vicis de moda passen per virtuts. El personatge d’home de bé és el millor de tots els personatges que es puguin representar avui en dia, i la professió d’hipòcrita té avantatges meravellosos. A força de ganyotes, es crea una societat estreta amb tota la gent que ha pres partit. És sota aquest abric favorable que jo em vull salvar i assegurar els meus afers. No abandonaré els meus dolços costums; però tindré cura d’amagar-me’n i em divertiré sense fer soroll. Perquè, si per atzar arribo a ser descobert, veuré sense bellugar un dit, com tota la càbala farà seus els meus interessos, i em defensarà segament contra tothom. Em convertiré en el més gran censor de les accions dels altres, jutjaré tothom desfavorablement, i només tindré bona opinió de mi mateix. Així que algú hagi topat amb mi ni que sigui una mica, no perdonaré mai, i conservaré, sense fer soroll, un odi irreconciliable. Faré de venjador dels interessos del Cel i, amb aquest còmode pretext, acorralaré els meus enemics, els acusaré d’impietat i sabré desfermar contra ells els fanàtics sorollosos, que, sense coneixement de causa, els escridassaran en públic, els cobriran d’injúries i els condemnaran obertament des de la seva autoritat privada. És així com cal aprofitar-se de les febleses dels homes, i com un esperit savi s’acomoda als vicis del seu segle. (..)”

Marta Momblant

Viles i Gents :: Escena Humana… pels volts de Don Joan :: March :: 2012.

Concòrdia, compromís i esvaïment del Regne d’Aragó

J. M. Gràcia Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de febrer del 2012)

Estic escrivint un llarg article sobre els béns de Sixena, i només començar a preparar-lo llegeixo que la secular decadència del Monestir de Santa Maria de Sixena començà amb els Trastàmara, després hi vingueren les desamortitzacions i al 1936, l’incendi i la destrucció. Al veure escrit “dinastia dels Trastàmara”, automàticament penso en Martí I l’Humà, l’últim rei del Regne d’Aragó que morí l’any 1410 sense descendència. Cap commemoració s’ha fet honorant l’últim monarca aragonès. Com va escriure Ramon Mur: “Martí I l’Humà, humà, però oblidat”. I sense solució de continuïtat penso en la Concòrdia d’Alcanyís del 1412 i després en el Compromís de Casp. Aquest any, per a commemorar el 600 aniversari de la Concòrdia, s’ha celebrat el 15 de febrer el Ple de les Corts d’Aragó a Alcanyís i una recepció al Parador de la Concòrdia, “por todo lo alto” —com es va dir des de l’Ajuntament d’Alcanyís—, amb la participació de totes les institucions: el Justícia d’Aragó, les Corts, la Comarca i l’Ajuntment. Tothom va parlar dels valors del diàleg, del seny i la justícia que des de la concòrdia va acabar en el compromís, tot i que, ningú se’n recordà de lloar l’últim rei d’Aragó, Martí l’Humà, però sí de reconèixer l’exemple, com va dir la senyora Rudi, que van donar tant la Concòrdia com el Compromís en el reconeixement dels drets dels aragonesos. Em pregunto, quins drets dels aragonesos va mantenir Ferran d’Antequera? Recordo ara també un article d’Artur Quintana que qualificava el Compromís de Casp com a “farsa o nyap monumental”, i afegia, “com és ben sabut” Els Trastàmara van estendre les lleis castellanes per Aragó, Catalunya i València, fent desaparèixer part de la cultura i de la llengua: l’aragonès i el català van quedar relegats com a llengua del poble, de la plebs, i el castellà, s’imposà com a llengua de la cort i la noblesa. Sis cents anys han passat i segueix la imposició lingüística, si més no, igual o encara més aferrissada per part, incomprensiblement, d’una part important de la societat aragonesa.

José Miguel Gràcia

Viles i Gents :: Concòrdia, compromís i esvaïment del Regne d’Aragó :: February :: 2012.

Adéu al cinema Montecarlo de Vall-de-roures

C. Sancho Categoria: Article Viles i Gents

A finals de gener es van tancar les portes del cinema Montecarlo de Vall-de-roures. L’ajuntament que el gestionava des de feia dos anys, a través d’una empresa de titularitat municipal, argumentava que ja no podia assumir per més temps el dèficit que generava i que augmentava cada any que passava. El que sorprèn de la situació és que a una distància de menys de vint quilòmetres, concretament a l’Arenys de Lledó tinga un cinema municipal actiu a la Casa de la Cultura, una vila de només 196 habitants en el cens del 2011. Cada diumenge a la nit es projecta un títol amb una única sessió. I a la veïna comarca de la Terra Alta, la població d’Arnes també tinga obert un cinema amb només 500 habitants i el mateix passa a Horta de Sant Joan amb 1300 veïns. Totes tres poblacions compten amb una programació de pel•lícules prou digna i actuals i donen vida als locals culturals municipals. Es fa difícil d’entendre que si a menys de vint quilòmetres de la capital del Matarranya hi ha projecció de cinema no en puga haver a Vall-de-roures on resideixen 2300 habitants i amb una comarca d’influència de 900 veïns. El manteniment del cineclub local a Vall-de-roures, programat des de fa un any per la biblioteca municipal, amb el suport de l’ajuntament que ara haurà de traslladar-se al saló de projeccions a la Casa de la Cultura, amb una projecció setmanal dijous a la nit, no pot considerar-se com una alternativa prou vàlida a la programació de cinema que s’estava oferint fins ara a la població. És una llàstima la pèrdua d’un espai cultural que no pot ser substituït de cap manera pel cinema vist a través de l’ordinador o de la televisió. En les pantalles de gran format, com passa amb els cinemes, l’espectador participa activament en la trama de la pel•lícula, sense cap distracció, se sent com l’autèntic protagonista de la història. Res a veure amb les projeccions en pantalla menuda.

(Publicat a La Comarca el 17 de febrer 2012)

 

Viles i Gents :: Adéu al cinema Montecarlo de Vall-de-roures :: February :: 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de febrer del 2012)

És un baliga-balaga. Treballa des de que té coneiximent: ja a la primera adolescència sense remunerar, aidant a casa caps de setmana i vacacions, i per sort només acabar la carrera. La família se va esforçar per pagar-li els estudis i ell per traure bones notes, llegir i estudiar idiomes. I per passar-ho bé amb les colles d’amics al poble i a la Universitat. Mentre ocupava un lectorat i coneixia un altre país, va preparar unes oposicions i les va guanyar. S’ha passat la vida fent classes en instituts de Batxillerat i Secundària, uns més tranquils que altres. Durant lo temps lliure va fer una tesi doctoral, recorrent arxius de mitja humanitat. D’ací va passar a la docència universitària, primer compartint-ho amb l’Institut i des de fa un temps en exclusiva, oposició a oposició i sense dixar d’investigar dins de la jornada laboral i fora d’ella. Mentrestant va comprar un pis amb una hipoteca que, calculant, podia pagar amb lo seu sou. Fins ara ha tingut dos cotxes utilitaris, un d’ells de segona mà. Ha viatjat una mica, mirant de conèixer més bocins de món, en funció dels estalvis. Forma part activa d’un parell d’associacions culturals. Creu en l’educació i en la sanitat públiques, que sempre ha utilitzat de manera racional. No practica l’absentisme laboral imaginant malalties. Paga taxes bancàries, les factures i els impostos. Mai ha demanat un crèdit, mai ha viscut per damunt de les seues possibilitats. Ara es desperta cada dia amb notícies contra els funcionaris, amenaces de suprimir lo seu treball o peticions de més esforços per culpa dels que han estirat més lo braç que la manega. Ell no ha afondat los mercats, no ha rebut indemnitzacions milionàries, no cobra pensions vitalícies, no té dietes ni mòbil d’empresa. Tampoc ha construït aeroports sense avions, estacions buides amb trens luxosos, macroedificis i costosos circuits de carreres.
És un baliga-balaga perquè sempre participa en la “festa democràtica” de votar unes llistes tancades amb tararots, lilots, badocs, capçots, que la fan malbé, desconeixedors del seu “ofici” i dels límits de lo just i raonable.

María Dolores Gimeno

Viles i Gents :: Baliga-balaga :: February :: 2012.


(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 de febrer del 2002)

L´any 1976 vaig visitar la Fundació Miró per primera vegada, a l’any de la seva inauguració. Els visitants érem, com es diu, tres i el de la guitarra. Ni tan sols hi havia cafeteria.
Joan Miró era en aquella època un nou nat. Ens havíem enterat que era molt prestigiós arreu del món i que havia viscut un exili interior al seu propi país durant tota la dictadura; però el coneixíem com un agüelet infantiloïde que feia ninots de filferro, borrons, taques i espantalls i, de vegades, emprava colors cridaners que resultaven decoratius. Per suposat, en aquella època que no teníem clar ni la democràcia, gairebé tothom afirmava que aquell “art” també el sabien fer els eixerits xiquets de la gent normal.
Avui Miró és un clàssic reconegut a tot el món i la exposició que hi ha ara a Barcelona és visitada per milers de ciutadans que omplen l’edifici de gom a gom, buscant el que diu el títol: l’Escala de l’Evasió.
Doncs sí, una molt bona manera d’evadir-se de la realitat quotidiana, és visitar aquesta extraordinària exposició que ens apropa una mica més aquest artista que tantes vegades ha travessat els límits de la rutina, obrint portes i finestres a la fantasia i al sentiment. Tenaç i honrat com pocs, Miró ens mostra una escala fortament arrelada a la realitat de la seva època, però que ens transporta cap a móns d’una creativitat que ens farà tindre el cervell ben actiu i despert. Tot al contrari d’altres artistes que amb una aparença de realisme formal, ens presenten una realitat mistificada molt allunyada de la autèntica i que només mira al passat.
L’Escala de l’Evasió ens proposa el Miró més compromès amb el seu entorn i que va des de la reivindicació del món camperol, al surrealisme crític dels anys vint, les pintures salvatges dels 30 (una visió dels totalitarismes europeus i premonició de les guerres), o la postguerra espanyola de la sèrie Barcelona, sense oblidar les musicals i poètiques Constel•lacions, les pintures pobres, el món còsmic dels anys 60 o la reflexió sobre els esdeveniments del final del franquisme.
Miró: irrepetible e imprescindible.

Antoni Bengochea

 

Viles i Gents :: Joan Miró. L´escala de l´evasió :: February :: 2012.

 

  SUBVENCIONES PARA ASOCIACIONES Y ENTIDADES CULTURALES DEL MUNICIPIO DE SAN ESTEBAN PARA EL EJERCICIO 2012.

  AYUNTAMIENTO DE SAN ESTEBAN DE LITERA
 
Boletín Oficial de la Provincia de Huesca de 23/03/12
  Plazo presentacion: Ver convocatoria
  Documentos asociados:
Documento en PDF 1

Ayudas y subvenciones.

De cara a la pròxima temporada de futbol, la comarca del Matarranya comptarà amb un nou equip de Futbol Regional. Sota el nom CF Mazaleón, hi competirà l’escuderia de Massalió, que ja s’ha registrat al Govern d’Aragó com a nova Associació Esportiva. Les especulacions dels últims anys han arribat i port i s’han consolidat com un projecte seriós, i la presència de molts jugadors en diversos equips del Futbol Regional fan que Massalió tingue plenes garanties de competir en estes categories.

Passet a passet, i segons va explicar fa unes setmanes Ràdio Matarranya, s’ha perfilat lo cinquè equip de futbol del Matarranya. Això serà un fet històric, ja que mai en la vida cinc equips de la comarca havien competit de forma oficial, ja que quan l’antic Massalió jugave a la Primera Regional, llavors no existie equip a Pena-roja. Per tant, i sempre i quan lo Polideportivo Cretense no ascendís a la Preferent (cosa que està ara mateix molt complicada), tindríem cinc equips del Matarranya en la Regional la pròxima temporada.

Des del mateix poble van destacar que ara és lo moment perfecte per crear l’equip de futbol. Per una banda, hi ha jugadors suficients (alguns d’ells amb molta trajectòria al Futbol Regional) per crear equip, a qui caldrie sumar els més jóvens interessats en jugar a futbol i que garantirien lo projecte a llarg temps. Ara mateix, hi ha molts jugadors naturals de Massalió repartits per la Regional, com ara a Valdealgorfa i Nonasp, així com altres que estan jugant al futbol sala. Per tant, lo projecte esportiu és viable.

Les notícies associades amb lo CF Mazaleón no acaben aquí, ja que de cara al pròxim dissabte 7 d’abril se podrie fer la presentació oficiosa del que serà el Massalió de la temporada 2012/13. Està previst que eixe dia, i coincidint pel de matí que es fa la III Cicloturista de Massalió, de cara a la tarde es disputo un partit amistós entre el futur Massalió i Nonasp, partit de nova creació esta passada temporada. Sigue com sigue, la presència del Massalió al futbol Regional està cada vegada més a prop.

Lo CF Mazaleón ja s’ha registrat a la DGA com nova Associació Esportiva | Comarques Nord.

P.- El último informe de la Unesco advierte de que el aragonés está a punto de desaparecer. El Gobierno va a modificar la Ley de Lenguas, ¿qué es lo incorrecto de la norma?
R.- Estamos trabajando en el borrador, pero lo que planteamos es la eliminación de cualquier tipo de obligatoriedad porque no creemos que las lenguas deban imponerse y la antigua ley pecaba de un abuso de normativización y obligatoriedad. Y, en segundo lugar, la defensa de las modalidades propias de Aragón, que es la postura del Partido Popular en esta materia.

“En cultura hemos hecho más una racionalización que un recorte”.

La DGA enviará la ley de subvenciones y la de lenguas a las Cortes en unos días
Ampliar
N.Asín/Heraldo de Aragón :: 18 Mar 2012
El Ejecutivo de Rudi concluyó ayer su retiro en el Monasterio de Rueda con una reunión con el grupo parlamentario del PP. La cumbre se cerró sin nuevas medidas que impulsar.

Zaragoza
La ley de lenguas y la de subvenciones están ya en la parrilla de salida para ser enviadas desde el Pignatelli a las Cortes en los próximos días. La primera ha sido ya pactada -sin problemas- con el PAR y la segunda, ya dispone de un borrador.

El Gobierno de Rudi concluyó ayer su retiro en el Monasterio de Rueda con una reunión de los consejeros con el grupo parlamentario del PP (estaba prevista también con el PAR pero declinaron acudir ante la ausencia de su líder, José Angel Biel, por razones familiares) en la que se habló sobre todo de coordinación parlamentaria y se informó de las normas que se impulsarán este año. Se ha previsto “un importante paquete” hasta junio. No obstante, la presidenta de Aragón había abogado el viernes por reducir la normativa autonómica y en esta línea, se está trabajando con el Consejo Consultivo.

Entre las normas más inmediatas, destaca la modificación de la ley de lenguas que prevé suprimir la aceptación del catalán como lengua propia. Populares y aragonesistas han pactado ya un texto que sustituirá las dos academias del aragonés y el catalán por una que establezca las normas de uso de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón. Además, está por dirimir el futuro del Consejo Superior de Lenguas, que podría desaparecer.

La siguiente que está en cartera es la ley de subvenciones, que debía -según el calendario fijado por Rudi en la investidura- haberse presentado a finales de 2011. El borrador está ya redactado y se aprobará, si no hay cambios, en uno de los próximos consejos de gobierno. Esta norma pretende, además de adaptarse a la normativa básica, regular que las ayudas públicas se rijan por los principios de igualdad y libre concurrencia y garanticen beneficios sociales. Como muy tarde, podría estar ratificada por el Gobierno el próximo más de abril. No serán las únicas normas.

Ayer, cada uno de los consejeros informó a los diputados de cuáles son sus previsiones legislativas y qué planes van a acometer en los próximos meses. Por ejemplo, está pendiente la ley de emprendedores, la de extinción de incendios, la de Policía Local, la de función pública, la de calidad de los servicios públicos, la de hacienda pública…Rudi pidió “un especial esfuerzo” a los grupos parlamentarios que sustentan el gobierno, PP y PAR, para que alcancen acuerdos en determinadas leyes como la de reordenación competencial (es la que más escollos plantea).

En el encuentro, el director general de Relaciones Institucionales y con las Cortes, el aragonesista Javier Allué, dio cuenta de las iniciativas parlamentarias y de la información solicitada al Ejecutivo. Además, se habló de mejorar la comunicación entre el Gobierno de Aragón y el grupo (existen dificultades con alguna consejería)y de que los diputados deben convertirse en altavoces de la acción del Ejecutivo.

Aumentar el rítmo

Antes del encuentro de coordinación con los parlamentarios que se prolongó durante tres horas, Rudi había convocado de nuevo a sus consejeros para acabar el repaso a los departamentos que habían quedado pendientes el viernes. Allí, la presidenta urgió a estos a hacer cosas, materializar sus propuestas y aumentar el rítmo tras un proceso inicial de diagnósticos.

También se hizo referencia a que no se ha sabido transmitir a la ciudadanía lo que se ha estado haciendo estos ocho meses y por eso, se pidió también la ayuda al grupo parlamentario. Durante las maratonianas jornadas, se repasó el plan de racionalización del gasto corriente, la reestructuración de empresas públicas, las medidas de sanidad y educación. Y más que nuevas medidas se impuso el continuismo, sobre todo, en iniciativas de ahorro y ajuste.

 

La DGA enviará la ley de subvenciones y la de lenguas a las Cortes en unos días – CERMI Aragón.

La Llei de Benestar Animal i els costos de producció, grans reptes del sector del porcell | Comarques Nord.

Jotetes a dos lingüistes, escrites des de l’avió

(Amb una especial dedicació a la consellera Serrat, catalanoparlant de Ripoll)
A l’avió de tornada de Buenos Aires em trobo, cosa rara, amb un diari de Saragossa on puc  llegir —alguna cosa havia vist per internet— que Rudi i Biel estan plenament d’acord de reformar la Llei de Llengües en breu per eliminar la paraula “català”, entre altres modificacions. Sense pensar-ho dues vegades hem poso a escriure unes “jotetes”, les quals no passaran mai als llibres de literatura, però ben bé podrien cantar-se  algun dia  a la Plaça del Pilar. Ja em direu si us han agradat.

Ja no ens calen més lingüistes
a la Franja d’Aragó,
amb Rudi, la presidenta
i amb el Biel allà a les Corts.

Ells si que en saben de llengües,
tots dos són més que doctors,
si oficialment no estudiaren,
cum laude els hi dono jo.

Després de passar molts anys
per la Franja i el voltant,
han descobert que la llengua
ni és, ni és sembla al català.

Poble a poble, vila a vila
a la gent han escoltat.
Lloc  a lloc també al Mesquí
diferències han trobat.

“De què ens serveix un lingüista,
un filòleg o escriptor,
quan la incultura del poble
és la saviesa millor?”

“Com pot ser una llengua pròpia
el català a l’Aragó,
si el parlen a Catalunya
i no volen ser espanyols?”

Els lingüistes del pepé
més els lingüístes del par
han descobert les mil llengües
orientals i occidentals.

Vinc de nit i vinc de lluny
d’un país  que parlen rar:
“Escribinos, che, boludo,
si el pibe probá y ganá”.

Amb les llums mig apagades:
“Si en el futuro sos dos
y tenés sube del subte
egresala y paga vos”

Si el Biel i la Rudi saben
la conversa que he escoltat,
diran que espanyol no sembla
per tant serà català.

No cal que parlem mal d’ells,
amics i lectors del bloc,
anomenem-los “lingüistes”,
“filòlegs”, “cultes doctors”.

I amb aquesta m’acomiado
sense cap ressentiment
que se’l guardin els del par,
i la facao i el pepé.

Jotetes a dos lingüistes, escrites des de l’avió « Lo finestró del Gràcia.

En un momento en el que las circunstancias económicas hacen que se baraje la posibilidad de que las Comarcas pierdan competencias a favor del Gobierno de Aragón, los empresarios del territorio yla Comarcadel Matarraña, quieren romper una lanza a favor de la gestión que en materia de turismo se está realizando porla AdministraciónComarcal.  A continuación, se expresan los 10 motivos por los que se solicita el mantenimiento de las competencias turísticas.

Acciones realizadas y resultados: incremento notable de visitantes y actividad económica que conlleva: Tenemos, actualmente unos 80.000 visitantes frente a los 42.964 del año 2003.. En términos de empleo, se han generado entre el año 2003 y el año 2007, un total de 769 empleos. Los ingresos generados representan un 10,90% del PIB dela Comarca. Esto es fruto de todas las acciones promocionales y de la estrategia de promoción que se ha seguido desde el Departamento de Turismo.

Conexión entre intereses empresariales y Departamento de Turismo: El Departamento de Turismo, por su ubicación y sus características, es cercano a los empresarios de la comarca.  Se trabaja de forma coordinada entre ambas entidades.  El binomio Administración Comarcal y Empresarios turísticos, ha favorecido el llevar a cabo proyectos propuestos por la Comarca y con el visto bueno de los Empresarios, así como proyectos surgidos de la iniciativa empresarial, en los que ha colaborado la Administración Comarca. El desarrollo tiene como esencia la cooperación, solidaridad y confianza entre los agentes dentro del sector.

 Cercanía / inmediatez: Contar con servicios cercanos favorece la tramitación de los expedientes, asesoramiento, apoyo en cualquier solicitud, que en ocasiones trasciende a la competencia del Departamento, pero en las que se colabora igualmente.  El factor humano facilita que en ocasiones, las carencias en conocimientos tecnológicos, por ejemplo, se suplan desde el mismo departamento: se dan nociones de nuevas tecnologías o de otra índole…

 Proyectos interdepartamentales: La cercanía física entre departamentos que comparten objetivos comunes con el Departamento de Turismo, hace que surjan proyectos globales (Turismo y Cultura, Turismo y Patrimonio, Turismo y Medio Ambiente…). Gestionarlo desde fuera supone perjudicar también al resto de sectores económicos y sociales del territorio.

Proyectos intersectoriales: El gasto de un turista impacta directamente a un conjunto muy amplio de sectores y presenta además efectos de arrastre sobre una multitud de ramas de actividad.  La unión hace la fuerza, la Comarca como conectora, favorece la creación de nuevas oportunidades. Se han realizado acciones encaminadas a que los diferentes sectores económicos comprendan que se necesitan los unos a los otros. Una muestra es la Marca Calidad Territorial, una herramienta que facilita la cohesión entre agroalimentarios, comercio y turismo

 Sensibilización: Se han llevado a cabo diferentes actividades y se ha participado en muchos proyectos: fam trip, material promocional, Sicted… Se percibe entre la población un mayor sentimiento de pertenencia a este territorio y una mejor percepción del propio territorio. Una autoestima que se transforma en competitividad.

Crecimiento ordenado de la oferta turística: Estar presente físicamente en el territorio facilita prever el crecimiento futuro y la ordenación de lo que debería ser la oferta turística para los siguientes años.  La velocidad a la que se está creciendo el Matarraña en materia turística, no tiene comparación con otras comarcas.  Frenar esa velocidad, supone perder competitividad.

 Implicación y ayudas: Desde el Departamento de Turismo se tiene en consideración todos los municipios pertenecientes a la comarca, en lo relativo a programas de ayudas (Paisaje, Plan de Dinamización Turística…). Se han analizado los problemas de cada uno de los municipios y no se ven a distancia. Cada población es diferente, y tiene sus propias necesidades en materia turística.

Se racionalizan los recursos económicos: Se racionaliza al máximo los recursos económicos, dotando a cada localidad de la inversión o servicio que necesita.  Se persigue garantizar la consecución de la meta, con la mayor contención del gasto.

Garantizar una calidad acorde las exigencias del mercado actual  El Departamento de Turismo de la Comarca del Matarraña frenó en el 2003 la oferta de viviendas de turismo rural que no cumplían con las exigencias del mercado actual. Velar por la calidad de la oferta extrahotelera (viviendas de turismo rural) y la seguridad del turista, ha sido el objetivo del Departamento de Turismo, con la idea de generar una imagen positiva de la oferta del territorio, que sea homogénea  y que garantice la satisfacción del turista.  Asimismo, el Sicted proporciona un impulso de la calidad del destino a nivel global, 44 establecimientos están distinguidos con este sello.

Conclusión: Eliminar la gestión dela Administración  Comarcal y pasar a estar bajo un ente gestor más amplio, significa pérdida de competitividad.. Desde que el Matarraña ha comenzado a promocionarse por sí solo, las visitas turísticas y el conocimiento de este territorio ha crecido de forma meteórica impactando resto de sectores.

Por otra parte, se trata de aunar esfuerzos: aprovechar la gestión que se está llevando a cabo desde la Comarca, mantenerla y apoyarla; y por otra parte, contar con la gestión que se realiza desde el Gobierno de Aragón, convirtiéndose las Comarcas en antenas que desarrollen la estrategia de promoción adecuada a cada territorio.

manifiestomatarranya | Just another WordPress.com site.

Finalmente, Luisa Fernanda Rudi ha anunciado que están “a punto de salir” los proyectos de ley de reforma de la Ley de Lenguas y la de Subvenciones.

Rudi tiene el “compromiso” de que las obras de Fomento saldrán adelante.

Finalmente, Luisa Fernanda Rudi ha anunciado que están “a punto de salir” los proyectos de ley de reforma de la Ley de Lenguas y la de Subvenciones.

Rudi tiene el “compromiso” de que las obras aprobadas por el Ministerio de Fomento saldrán adelante – EcoDiario.es.

Estudis i llengües

 

M’arriba la notícia d’una convocatòria oberta per impulsar un centre d’estudis comarcals del Segrià. La trobada va tenir lloc el divendres 9 de març, però escric aquestes lletres abans d’aquesta data, així que no sé com ha quedat la cosa. De totes maneres, és una bona nova per a persones que, com jo, estem vinculades a centres d’estudis comarcals. La mirada local, que en determinats àmbits ideològics es considera encara provinciana, permet recuperar la memòria de la proximitat, i contribueix en bona part a enriquir la història amb detalls que, d’altra forma, no haurien sortit a la llum, ni hagueesin donat llum a perspectives diferents de determinats moments històrics. També la preocupació pel paisatge de la vora, per les singularitats d’indrets que apareixen, de cop i volta, com un valor amb potencialitat econòmica segons com es tractin, és el fruit de moltes hores de treball voluntari de persones que estimen el territori on van nàixer, ells o els avantpassats, o la comarca d’acollida. Els centres d’estudis comarcals són també una experiència de trobada entre persones que es vinculen per interessos culturals similars, per inquietuds que tenen a veure amb els habitants i amb la vida de la comarca. Espero que tingui èxit la iniciativa, i que, qui s’hi apunti, sàpiga viure amb el goig de la manca de reconeixement, els pressupostos tendents a zero i les hores esgarrapades a d’altres activitats. La tasca paga la pena. I m’arriba també la polèmica a l’entorn d’un article signat per Eduard Voltes, que proposa un relat de futur per a Catalunya on el bilingüisme català – castellà sigui un valor d’identitat. Estic convençuda que la proposta de Voltes no pretén dinamitar el valor de la llengua pròpia, sinó repensar la inclusió de moltes persones que mantenen el castellà com a llengua d’ús. Tanmateix, si volem dibuixar el nostre país també haurem de tenir en compte que la inclusió, la integració, la mescla, no ha de ser sinònim de disolució lingüística. Sempre que surten aquestes reflexions, em venen al cap les paraules, escrites amb l’autoritat de qui hi ha pensat molt i amb honestedat, del Ramon Sistac: quan jo parlo en català amb algú li estic dient que és dels meus. La llengua és tribu, sí, i canviar d’idioma quan ens adrecem a algú altre es tradueix en una separació, en una mostra de diferència tribal, no d’inclusió. Aquest cap de setmana, se celebren a Fraga les Jornades per la dignificació lingüística “Llengua i emoció”, amb diferents ponències i xerrades, i també amb passejades per la Fraga històrica i per la Fraga naturalista. Hi participen persones vinculades a la cultura, la natura, la història, la tradició i la llengua que s’apleguen, voluntàriament i voluntarista, per difondre un patrimoni local que, d’altra manera, no tindria consideració.

Les coses de la Susanna Barquín: Estudis i llengües.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja