(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de març del 2012)
Hi ha tant a dir de Don Joan, que abans de fer-lo pujar dalt lescena humana i esquarterar-lo en parts emblemàtiques o esmicolar-lo en bocins dogmàtics o esllavissar-ne l’encanteri del seu mite, cal, n’estic segura, tastar-lo.
Per a desemmascarar a Don Joan, primer de tot, cal endinsar-s’hi i no hi ha millor manera per a fer-ho que transcrivint aquí alguns, només uns pocs, dels seus més brillants mots. Difícil elecció. De tants que n’hi ha, de substàncies tant variades, de tant plens com van tots. Però els que aquí convido a ser paladejats, son, probablement, els menys coneguts, els menys destil•lats, els probablement menys populars, uns de tants, en aquest cas del cinquè acte, que des de la segona meitat del segle disset, ens arribaran amb rabiosa actualitat. I després que l’hàgim gaudit de la mà de Carmen i Josep Maria Vidal que al 2001 van regalar-nos des de la seva traducció la bellesa amb què la nostra llengua pot omplir les seves paraules, la seva poètica, la seva claredat de pensament, el seu ritme, el seu joc escènic, la seva dimensió en tots i cada un dels seus personatges, podrem procedir, seguidament, en haver-ho paït, a començar a dir-ne quelcom, sobre aquesta gegantina peça de l’escena humana.
Don Joan.- “Ara ja no hi ha res de vergonyós, en aquest fet: la hipocresia és un vici que està de moda, i tots els vicis de moda passen per virtuts. El personatge d’home de bé és el millor de tots els personatges que es puguin representar avui en dia, i la professió d’hipòcrita té avantatges meravellosos. A força de ganyotes, es crea una societat estreta amb tota la gent que ha pres partit. És sota aquest abric favorable que jo em vull salvar i assegurar els meus afers. No abandonaré els meus dolços costums; però tindré cura d’amagar-me’n i em divertiré sense fer soroll. Perquè, si per atzar arribo a ser descobert, veuré sense bellugar un dit, com tota la càbala farà seus els meus interessos, i em defensarà segament contra tothom. Em convertiré en el més gran censor de les accions dels altres, jutjaré tothom desfavorablement, i només tindré bona opinió de mi mateix. Així que algú hagi topat amb mi ni que sigui una mica, no perdonaré mai, i conservaré, sense fer soroll, un odi irreconciliable. Faré de venjador dels interessos del Cel i, amb aquest còmode pretext, acorralaré els meus enemics, els acusaré d’impietat i sabré desfermar contra ells els fanàtics sorollosos, que, sense coneixement de causa, els escridassaran en públic, els cobriran d’injúries i els condemnaran obertament des de la seva autoritat privada. És així com cal aprofitar-se de les febleses dels homes, i com un esperit savi s’acomoda als vicis del seu segle. (..)”
Marta Momblant
Viles i Gents :: Escena Humana… pels volts de Don Joan :: March :: 2012.
1 
