Skip to content

LA OPINIÓN DE ELOY FERNÁNDEZ CLEMENTE

Elogio de Pepe Bada

Una de las mejores cabezas del muy selecto grupo de profesores del Seminario zaragozano en los sesenta

Edición en PDF
Version en PDF de la noticia, página 7Esta noticia pertenece a la edición en papel de El Periódico de Aragón.

Para acceder a los contenidos de la hemeroteca debe ser usuario registrado de El Periódico de Aragón y tener una suscripción.

Pulsa aquí para ver archivo (pdf)

Eloy Fernández Clemente, Historiador 10/02/2012

Hace unas cuantas semanas me invitó Pepe Bada a acompañarle a su pueblo natal, Favara (ellos prefieren escribirlo en su lengua catalana), e intervenir en un encuentro de fondo religioso aunque profundamente humano, sobre “La crisis como reto global”. Organizado por la Asociación Wirberto Delsoera el primer acto importante, tras su creación, y recordaba al hace poco fallecido amigo ex cura allí (cesado injustamente por el arzobispoCantero, lo que provocó, hace casi cuarenta años, el célebre caso con el abandono en protesta de unos treinta sacerdotes). También intervinieron el propio Bada, el presidente de la Asociación, Pedro Carceller, el ex cura Enrique de Castro, de la Parroquia de San Carlos Borromeo en el madrileño barrio de Entrevías, en conflicto con su arzobispo Rouco. A ellos les daba igual mi largo y hondo agnosticismo y a mí me admiraba su férrea fe contra tanto viento y tanta marea. Muy gratas horas entre amigos nuevos y viejos (el alcalde, Paco Doménech, el escritor Ángel Delgado) y un viaje que me permitió escuchar a Pepe el relato emocionado de su infancia en guerra, amén de otros muchos asuntos.

Pensé al regreso escribir estas líneas, que adivinaba bien acogidas en estas páginas, y considerar si no se equivocaba una vez más esta sociedad aragonesa nuestra, todos nosotros (a los políticos habría ya que dejarles en su paz, estos y aquéllos, y no pedirles cosas que no les gustan, entienden, interesan), olvidando darle a José Ramón Bada la atención, respeto, cariño que merece, que le damos privada pero no públicamente.

He visto pocas personas tan profundamente religiosas, de un cristianismo que no juzga ni ataca, sino abraza; no impone sino interroga. Pepe, una de las mejores cabezas del muy selecto grupo de profesores del Seminario zaragozano en los sesenta, era doctor en Teología por la Universidad de Munich y licenciado en Filosofía por la de Valencia. Tan buena cabeza que pronto chocaría con la reacción nacional-católica que repudiaba el Vaticano II, con su revista Eucaristía, matraz del progresismo católico, a la que Cantero retiró autorización en 1975; cuando publicaba libros “para una enseñanza crítica de la Religión”, cuando se preguntaba con otros colegas sobre la izquierda aragonesa, concluyendo que muchos éramos, claro, de origen cristiano. Fue fundador del PSA, hacia el que atrajo a Reconstrucción socialista, su grupo político y sindical de origen cristiano. Tuvo actuaciones decisivas. Y cuando, tras largos debates que ayudó a formular, formó parte del PSOE unificador, fue consejero de Cultura y Educación en el Gobierno de Santiago Marraco(1983-1987), el primero autonómico salido de las urnas. Y sin apenas medios materiales ni humanos, supo concebir con altura lo que debería ser la Cultura en una comunidad autónoma como la nuestra.

Lo hizo suscribiendo un Convenio sobre el Patrimonio Histórico, Artístico y Documental de la Iglesia Católica en Aragón; comprendiendo la importancia de recuperar los papeles de Joaquín Costa y estudiarle a fondo; participando en estudios sobre el Conde de Aranda; logrando de los duques de Alba la cesión del archivo de Híjar-Aranda al Gobierno aragonés; auspiciando ediciones tan importantes como el Aragón, reino de Cristo, delP. Faci, o La restitución del cristianismo, de Server que tradujo Ángel Alcalá: ayudando, en crisis profunda, a morir con dignidad a la revista Andalán. Muchos no lo olvidamos. Y, como alguna vez bromeo con él, creo que le criticamos mucho más que a sus sucesores, que lo merecieron muchísimo más. Así era la izquierda: depresiva y autocrítica-

Muy en especial destacó defendiendo con leyes, actos, escritos, palabras, la lengua catalana hablada en Aragón, promoviendo la enseñanza también de las modalidades propias. Cuando al fin se constituyó el Consejo Superior de Lenguas de Aragón en 2010 fue su primer presidente como miembro de mayor edad (y yo añadiría mayor respeto y mérito). Ay, como vemos languidecer todo lo relativo a nuestras lenguas.

Colaborador en muchos libros de historia política (por ejemplo, Convulsión y violencia en el mundo); en muchas revistas como TrébedeEconomía aragonesa, en Aragón cultural, creada por él, de injusta breve vida; en Jornadas del ICE como la de hace treinta años en que estudió la Religiosidad popular. O, poco antes, su estupenda colaboración en la Gran Enciclopedia Aragonesa para analizar el sentido ancestral de la devoción a la Virgen del Pilar.

Es, sin duda, una de nuestras grandes figuras culturales, aunque, como Costa, ha vivido al margen de la Universidad, donde sus saberes tuvieron mal encaje; un intelectual de una pieza que, sobre todo, ante cualquier asunto, observa desde una radical postura ética. Sea como antropólogo cuando se pregunta por la identidad aragonesa (junto a los Carmelo Lisón, Andrés Ortiz y Gaspar Mairal), o la cultura del agua en los Monegros; o como filósofo que reflexiona sobre la propuesta Alianza de civilizaciones. O como teólogo y sociólogo.

Pepe camina con energía intelectual y vital hacia sus 83 años, con la querida compañía de Carmen, sensible escritora, estos tiempos enferma, a quien envío como regalo y medicina estas apretadas líneas de cariño hacia su esposo. Que le tengamos muchos años cerca y con su casi callado y ejemplar magisterio.

Elogio de Pepe Bada – Opinión – El Periódico de Aragón.



comarquesnord.cat, Pena-roja
» dimecres, 8 de febrer de 2012

Coincidint amb lo 75è aniversari del naixement de l’escriptor Desideri Lombarte, Penya el Setrill de Benicarló i l’Associació Cultural del Matarranya (Ascuma) han previst una excursió fins al Tossal dels Tres Reis per al pròxim diumenge 12 de febrer. Se tracte d’una iniciativa que recorrerà tots aquells pinar i masos que van acompanyar la memòria del poeta pena-rogí i la seua obra com a etern emigrant.

L’activitat estarà integrat en la Renovació de la Flama que organitze la Penya el Setrill de Benicarló i que comptarà amb la participació de clubs excursionistes i associacions de les comarques veïnes. Les eixides es faran des de diversos nuclis poblacions de la zona dels Ports, com són Pena-roja i Fredes, i el destí serà el Tossal dels Tres Reis, on es trobaran les diverses expedicions.

Nascut als Mas dels Molinars (terme de Pena-roja) un 7 de febrer de 1937, Desideri Lombarte ha estat un dels intel·lectuals més brillants que ha donat lo Matarranya. S’ha escrit i parlat molt sobre la seua obra poètica, lo seu compromís i el seu territori i també s’han musicat molts dels seus poemes. Precisament, fa uns anys se va rendir homenatge a la seua figura, commemorant-se els 20 anys de la seua desaparició.

Una excursió pels masos homenatjarà els 75 anys del naixement de Desideri Lombarte | Comarques Nord.

L’irreverent Daniel Higiénico aterrarà dissabte a La Barraca de Queretes | Comarques Nord.

DIARI D’UNA AGROECOLOBECARIA

Lo Juakin ja m’havia advertit que els dilluns eren durs a can “del camp a casa”. La jornada laboral comença a les 8 del matí si el fred ho permet, i al meu cotxe no li va permetre. A Lleida tot estava gebrat, el meu cotxe no arrancava, però el pitjor era pensar si em trobava el mateix panorama a Fraga…brrrrr! quin fred! Però no, allí no va gelar tant… per sort de les meves mans i el meu nas. Vaig arribar que ja collien cebes tendres a tort i a dret. “Agafa les mes grossetes i fes manats”. Jo crec que el domini de les gomes de pollastre és un art que adquireixes fent cistelles a velocitats forçades. Despres a collir romanescus, cols, espinacs, remolatxes, calçots… cada verdura té capricis diferents, per unes t’hi has d’agenollar, per d’altres has d’ajupir-te, algunes demanen que les serris i d’altres que apretis el cul i estiris amb força, i segons quines que els tallis les cues. Fulles lletges fora, la terra ben espolsada i tot encaixat i cap a la furgo. Jugar al “brocoliball” va estar bé. Consisteix en rebre a dues mans els bròcolis que t’arriben de dreta i esquerra llençats amb bastant mala folla. Jajaja. I encaixar-los, i cap a furgoneta. Vam canviar de finca i vam pujar i baixar de la furgo a velocitats supersòniques, allà no es podia parar ni un moment. Vaig anar a dinar a cal juaki que encara quedava verdura per collir. A les 3 tornem-hi… naps i cols i… les meves grans amigues… havíem de collir 100 kg de borraines! perlamordedeu, gairebé caic a terra del disgust… però el meu àngel protector i la mare natura van fer que estiguessin un xic malmeses pel fred, i com que la cosa anava a contrarellotge, no hi havia temps per destriar-ne tantes… toootal, que vam canviar-les per bledes! yuuuuuuuuuuju! Fins aquí la part campestre, que fou bastant graciosa, sobretot per les disfresses de bielorrussos en plena sibèria que duiem a sobre. La segona part de la jornada fou fer cistelles. I quantes cistelles! Les de Lleida, les de Saragossa, les grans, les petites, les comandes especials, ampliacions de cistella… vaja, un no parar de muntar caixes, col·locar plàstics, pesar i col·locar productes… he de reconèixer que cap a les 7 de la tarda ja em feien figa les cames. I es clar, sempre hi ha sorpreses d’última hora, i cal corregir i tornar a pesar i tal i tal i tal. A partir d’aquí ja ho vaig fer tot d’esme, no et sabria dir què va passar, sol se que tancar tots els plàstics i apilar en palots les cistelles es fa etern… no per la dificultat, sinò per ser el final dels finaaaals… Sort que el juakin em va convidar a una superhamburguesa a casa seva boníssima per reposar forces després d’aquesta jornada laboral tan dilatada. Conclusions: la cistella d’aquesta setmana segur que me la miro d’una manera diferent, les verdures hi han arribat collides del dia anterior, amb molta alegria, i amb una feinada ben feta, molt ben sincronitzada i planificada per par del Joaquim i el Patrici, fruit de molts mesos de treball, moltes proves, molts errors transformats en millores i encerts. Em sento feliç de consumir aquestes cistelles. Us recomano que, si podeu, participeu d’aquestes jornades de feina, per mi ha estat un plaer!

del camp a casa: DIARI D’UNA AGROECOLOBECARIA.

Agua de Lunares llena de arte aragonés sus nuevas botellas.

El panorama es complicado para el sector, a la crisis económica y las políticas de austeridad generales, se unen las ideas de Humberto Vadillo, que siempre se ha mostrado contrario a las subvenciones en Cultura, que según él, pueden producir la “desmoralización” y la “corrupción” de los artistas

Los cineastas se unen para pedir transparencia en las ayudas | Heraldo.es.

Viles i gents: “Gelades i l’Emigrant pena-rogí” 9 febrer 09UTC 2012

Posted by xarxes in FranjaMatarranyaPena-rojasociolingüística
trackback , edit post

Publicat a La Comarca el 10 de febrer de 2012

La humanitat ha viscut sempre lligada a l’entorn climàtic que l’envolta. Però gràcies a la tecnologia, cada vegada menys. Les gelades d’esta setmana han estat històriques, i alguns punts alts del Matarranya les màximes no han superat los zero graus en dies.
L’any 1956 se va registrar també una gelada històrica. Va ser tremendament superior a l’actual. Va escomençar el dos de febrer, com la d’enguany. Les gelades no es van aturar fins finals de mes. Lluís Rajadell arreplegue testimonis orals al seu llibret “1956, l’any de la gelada”, que coincidixen en què les mínimes van baixar dels 15º davall zero al mateix Vall-de-roures. Això va provocar la gelada de gran part dels olivars, sustent bàsic per a moltes famílies.

No és menys cert que l’estructura econòmica també estave en un procés de canvi. Barcelona s’estave industrialitzant de manera accelerada, i eixe procés requerie l’entrada de més mà d’obra. Tant l’impacte climatològic de les gelades a l’agricultura i a la moral de la zona, com la reestructuració industrial, van marcar el futur del Matarranya fins avui dia: la despoblació.

Desideri Lombarte va emigrar justament l’any 1957, en plena crisi. Explicava eixa vivència de l’Emigrant pena-rogí en clau d’amarga supervivència:

La mare mos va fer la maleta,/ mig plorosa, mig contenta./ Lo vestit dels domenges, / tres camises, la de portar, la nova i la vella. / Les sabates als peus –no en teníem més que unes–.

I el calaix que va quedar forro. / (…) / A la cartera onze bitllets d’a cent / i cap d’a mil / i un nugo al pit.

Dins d’estes efemèrides, també coincideix que el dimarts 7 de febrer Desideri haurie fet 75 anys. En este motiu, l’Associació Cultural del Matarranya participe el domenge a una caminada al Tossal dels Tres Reis per a commemorar-ho.

Viles i gents: “Gelades i l’Emigrant pena-rogí” « Xarxes socials i llengües.

Viles i Gents :: Acotolar paraules :: January :: 2012.

Viles i Gents :: Urdangarín i la infanta :: January :: 2012.

Viles i Gents :: Escena Humana… brindant per La Traviata :: January :: 2012.

La puja

J. A. Carrégalo Categoria: Article Viles i Gents

Aquells qui, fa una cinquantena d’anys, van visitar els nostres pobles, si es van fixar únicament en les maneres rústiques, és probable que tragueren la conclusió que la ruralia matarranyenca vivie ancorada en el primitivisme. Res més lluny de la realitat, ja que la capacitat d’autoorganització que tenien les nostres comunitats és més que destacable. A tall d’exemple mos centrarem en lo funcionament del forn de la Vila de Mont-roig. En aquella època els masovers eren los únics que tenien forn a casa. Els vilers havien d’acudir necessàriament al forn públic. Allí hi treballaven dos persones, que eren remunerades únicament amb espècies, és a dir, amb una part d’allò que es portave a coure. Eren lo forner i la pugera. I el que percebien pel seu treball es coneixie com “la puja”, que a Mont-roig estave fixat en una peça per a cada un per trentena enfornada. Com és natural, lo forner ere el responsable del bon funcionament del servici. Y la pugera ere l’encarregada de subministrar rama al forn, de controlar la correcta aplicació de la puja i de dirigir cada dia el sorteig de les enfornades entre les usuàries del dia següent. D’enfornades se’n feen quatre, o com a molt cinc, cada dia, entre les onze del matí i les tres de la tarde, coincidint amb les hores. I en cada una es donave servici a quatre cases. Al sorteig li dien “lo turno”, i també “a traure número”, i consistie en qué, just al migdia del dia anterior a aquell en qué volien enfornar, es reunien les interessades a la porta del forn per a sortejar l’ordre a seguir. I ho feen traent de l’interior d’un topí metàl•lic unes pecetes de plom gravades amb un, dos, tres, quatre o cinc puntets que es corresponien amb l’ordre de les enfornades. En definitiva, es tractave d’antics sistemes, establerts pel costum inveterat, i perpetuats en el temps, destinats a regular l’ús del servici i les pacífiques relacions entre els diversos agents. Tot un model.

Publicat al periòdic La Comarca, columnma «Viles i gents», del 27 de gener de 2012

Viles i Gents :: La puja :: February :: 2012.


(Publicat Diario de Teruel, el dissabte 4 de febrer del 2012)

És ben sabut que part dels nostres intel•lectuals, institucions i mitjans de comunicació s’esforcen de fa temps en destruir aquest patrimoni dels espanyols que són les llengües minoritzades —aragonès, basc, català … . Fent això han aconseguit que molts conciutadans interioritzen aquest missatge destructor, creant en les mateixes víctimes —els ciutadans de llengua aragonesa, basca, catalana, …— profunds complexos d’autoodi, que de vegades esclaten violentament, com en els recents i tètrics fets de la Codonyera i la Freixneda. Una de les tècniques més utilitzades consisteix en ridiculitzar aspectes de la llengua que es desitja discriminar. I és així com l’autoodi i l’afany autodestructiu s’ha pogut escampar en col•lectius que en principi hi pareixien immunes. Podem veure que determinats grups i associacions profundament compromesos en l’estudi, foment i reforma de l’aragonès ridiculitzen importants mesures en el mateix sentit per part del Consello d’a Fabla Aragonesa. Un dels camps més atacats és l’ortografia del Consello: si ja és ridícul, argumenten, escriure zezina o eraldica, encara ho és més grafiar Biba Balenzia! I així aconsegueixen l’aplaudiment barat d’un públic profundament acastellanat i immers en l’autoodi, al qual li costa molt d’entendre que allò que val per al castellà —la distinció de ‘v’ i ‘b’— puga no ser-ho en aragonès. La reforma ortogràfica del Consello és criticable per diverses raons, però en cap cas no se la pot titllar de ridícula. Se’n ridiculitza també la formació de neologismes: en els primers anys de les reformes del Consello és proposà de dir fablaluén en comptes de telefono, però aviat es va retirar per por que passés el que realment ha passat amb animal tetador per mamifer/mamifero. Aquí hom s’hi ha rabejat, mostrant aquest mot com el súmmum del ridícul. Però ni fablaluén ni animal tetador tenen res de ridícul: són exemples d’uns altres procediments per a crear neologismes: mentre determinades llengües, i entre elles la castellana, tendeixen a crear neologismes a partir del grec i del llatí, d’altres ho fan a partir del propi vocabulari —com és el cas de l’alemany Fernsprecher (=fablaluén) o Säugetier (=animal tetador). De ridícul pónt, d’autoodi molt.

Artur Quintana

Viles i Gents :: Animal tetador :: February :: 2012.

Llengua i seducció

Jornades per la dignificació lingüística

 

Fraga (Baix Cinca)

 

-Divendres, 16-3-12, Hotel Casanova (Av. Madrid 54).

21:00:  Sopar  presentació del llibre Llengua i emoció. 7 mirades sobre el goig de ser a cura d’Àngel Velasco i Quim Gibert, coeditors.

 

-Dissabte, 17-3-12, Palau Montcada (c/ St. Josep de Calassanç, 12).

10:00.- Obertura a càrrec de Francesc Ricart, coordinador del Casal Jaume I de Fraga.

 

10:15.- Ponència Un món, dues literatures, mil punts de vista a càrrec de Francesc Serés, escriptor. Presentarà: Francesc Ricart.

 

11:00.- Ponència La antiseducció del genocidi a càrrec de Josep Ma. Prim, assagista i autor del llibre Contra la Franja. Crònica de l’agressió a la llengua, al Bisbat i al Museu de Lleida Presentarà: Quim Gibert, psicòleg.

 

11:45.- Descans

 

12:15.- Xerrada sobre «L’experiència d’Escola Valenciana, federació d’associacions per la llengua», a càrrec de Diego Gómez, en representació de l’entitat. Presentarà Àngel Velasco, filòleg.

 

12:45.- Ponència Renaixement de la llengua hebrea. Un model a seguir a càrrec de Tessa Calders, directora de l’Institut del Món Juïc. Presentarà: Ma. Eugènia Cabrera, hebraista.

 

Programa complementari del cap de setmana:

17:00.- Passeig per la Fraga antiga a càrrec de Joaquim Salleras, historiador. Punt de trobada: rotonda del Sotet.

 

-Diumenge, 18-3-12

10:00: Eixida Naturalista amb José Luis Escuer, biòleg. Punt de trobada: rotonda del Sotet.

 

Organització:

Casal Jaume I de Fraga, amb el suport d’Òmnium Cultural de Ponent, Fogaril i calaixera, Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida i Fundació Reeixida.

El títol només és un somni d’una nit d’hivern, d’aquest fred hivern, una febrada freda. Quin desencís, oi?

Els del PAR sempre hi són al poder. Si no pacten amb el PSOE, pacten amb el PP. Estan en majoria, però on és la seua ideologia? Ah! la seua ideologia és la de ocupar càrrecs, sempre al poder. I si els vota una part del poble, per alguna cosa haurà de ser… . El poble mai s’equivoca, doncs, que bé. Com els diu que els farà més poliesportius, més carrers, més camins, més carreteres, més jardins, més grans scales, més fàbriques…, doncs, que bé. Què se n’ha fet de l’autoestima? De qui?

Són tots, són molts, són pocs, els que volen eliminar el català de la Llei de Llengües? Van més enllà que el PP. Encara que no saben, ni parlar ni escriure aragonès, ni català, diuen que a l’Aragó es parla aragonès  per tot arreu. Per la mateixa raó podrien dir que a l’Aragó no es parla castellà. Per a què volem la ciència quan disposem d’una bona ignorància? La ciència és cara, la ignorància ve de naixement. Els acadèmics, els lingüistes, els filòlegs, què en saben del aragonès oriental? En tot cas sabran de llengües en general. Si el poble mai s’equivoca, i no sap escriure la seua pròpia llengua, serà perquè és una altra. Seriosament, per què no fan cas aquestes organitzacions orientalistes i anticatalanistes al magnífic alcalde de Pena-roja i president de la Comarca del Matarranya? Costa creure que sigui del mateix partit, oi?

Mireu la notícia de l’Heraldo aquí. Els de l’Heraldo no saben escriure la paraula Franja, per això l’anomenen com a Zona Oriental, la resta és la Zona Occidental, vull dir la Franja de Ponent de l’Aragó. Tot un somni d’hivern: freda febrada d’un febrer fredeluc per una febrerada orientalista, parista i heraldista.

El PAR vol fer oficial el català a l’Aragó

E. P. 08/02/2012

Gregorio Briz, diputado y portavoz de Cultura de CHA en las Cortes, recordó que en “todo este tiempo no se han tomado medidas en el ámbito cultural y lo peor de todo es que no hay proyectos, ni ideas”, en respuesta a la entrevista que publicó este diario al director general de Cultura del Gobierno de Aragón, Humberto Vadillo. Para Briz, sus explicaciones ponen de manifiesto “la parálisis cultural que hay en Aragón y son un claro indicador de que en todo este tiempo no se han tomado medidas en el ámbito cultural y lo peor es que no hay proyectos, ni ideas para el futuro más inmediato”.

En este sentido, indicó que proyectos como el espacio Goya se descartan, el Fleta sigue siendo una incógnita y el Centro Dramático, según Vadillo, deja de ser competencia de Cultura para pasar a ser de la Corporación Aragonesa de Empresas Públicas. “Lo único que Vadillo dice es que hace falta consenso, pero consenso es una palabra vacía si no sabemos con quién y para qué. En ese momento la única realidad es que no hay proyectos, el presupuesto de Cultura se ha reducido en once millones y los colectivos culturales están francamente preocupados porque no se sabe nada de las ayudas y subvenciones”.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja