Un del mites més estesos, i fomentat interessadament pels seus beneficiaris, és el del suposat interès dels catalans del Principat a “redimir“ la Franja, qualificat en termes de ”perill potencial” pels mateixos inventors del mite. No hi ha, però, res més lluny de la realitat: al Principat i a Barcelona la gent “passa” absolutament del tema, i, fins i tot, el fet que des de determinats cercles aragonesos es judeïtzi el mot “català” els deixa absolutament indiferents, el menfotisme, llevat algunes minories, és la norma imperant.
Com en aquestes mateixes pàgines asenyalava Joaquim Montclús, els jueus han estat secularment estigmatitzats i infamats en la nostra societat -amb la col.laboració entusiasta de determinats clergues-, però únicament a nivell teòric, ja que fa molt de temps que foren expulsats. De fet, a manca de jueus, qui ha ocupat el seu lloc realment i històricament a l’Estat espanyol han sigut els catalans, en forma d’enemic intern i invisible que cal erradicar, i que al mateix temps serveix per enfortir el sentiment unitarista en totes les seues variants. Això fou ben ostensible durant el franquisme, i encara és força utilitzat pels seus successors, especialment pel PP i els seus satel.lits -encarnació, entre altres coses i malgrat que ho intenten dissimular, d’un espanyolisme d’allò més ranci i caciquil-, que fan tot el que poden i sense cap pudor per estigmatitzar qualsevol cosa que faça olor de “català”.
Per què els catalans fan tanta por a certs aragonesos? Potser perquè compartim massa coses, moltes més de les que alguns voldrien. Es tracta d’una por amb el mateix origen que l’antijudaisme: el jueu, tradicionalment, era de tots els diferents el menys diferent, perquè la seua suposada amenaça era invisible, en contrast amb africans o asiàtics que no poden amagar els seus trets. Així, el rebuig se sustenta en aquesta mena de raonament: som massa iguals, i per tant hem de fer el possible per diferenciar-nos, perquè els que ens manen -que molts cops solen ser els de sempre, o els seus fills- no ens puguen acusar de connivència o, fins i tot -horror!-, de ser el mateix enemic, traïdor per definició.
Aquesta catalanofòbia sol anar combinada amb el xauvinisme, el ressentiment i l’autoodi, uns sentiments que massa sovint des del Poder no es dubta a atiar mitjançant soflames ridícoles i grandiloqüents. I això no passa únicament a les nosttres terres, tots sabem l’extensió del fenomen del blaverisme al País Valencià -i fins i tot del tortosinisme, dins la Catalunya estricta-. En el fons, tot “blavero” o similar no deixa de ser un titella dels sectors més retrògrads i immobilistes tradicionalment lligats al Poder central, i les seues distorsions de personalitat no solen ser més que la manifestació més evident de les limitacions i del conflicte per doble lligam que pateix, ja que d’una banda té un interés primari i folclòric per la seua “terreta”, equiparable al dels seguidors d’un club de fútbol, però d’altra banda és incapaç d’anar més enllà i es troba atenallat per la seua fidelitat nacional a un ens superior, encarnat en l´Estat i en tot el que el representa. Una situació que li produeix una evident frustració, que és incapaç d’explicitar i que -com estem farts de veure- l’acaba projectant damunt qui menys culpa en té, convertit en boc expiatori de la seua impotència.
Joaquim Torrent
(Temps de Franja 89, setembre-octubre 2009)
