Skip to content

Llibreria Laie

Presentació: Licantropia, de Carles Terès

 

 

Pau Claris
pau claris 85 08010 barcelona

 
Laie i Edicions de 1984 s conviden a la presentació del llibre

 

Licantropia

 

de Carles Terès

 

la presentació anirà a càrrec d’Artur Quintana i Font, membre de la Secció Filológica del Institut d’Estudis Catalans

 

Dimarts, 22 de gener a les 19:30 h, a la llibreria Laie Pau Claris (Pau Claris 85 Barcelona)

 

Aquest dilluns 21, es presentarà a Albelda el llibre La llengua catalana en documentació notarial del segle XVI d’Albelda (Osca), de Javier Giralt Latorre. El llibre ha estat editat per l’Ajuntament d’Albelda amb la col · laboració de la Diputació Provincial d’Osca i l’CELLIT
L’acte tindrà lloc a les 18.00 h.

184464_223119817824880_1651628392_n

Tres anys després de la novel·la ‘No parlis de mi quan me’n vagi’ (Empúries), Mercè Ibarz publica ‘Vine com estàs’ (Proa), integrat per un relat sobre la guerra civil -viscuda des d’un mas de Saidí- i una col·lecció de contes amb la mateixa narradora

JORDI NOPCA 

| Actualitzada el 19/01/2013 00:00

“Les paraules vives t’escalfen els ossos i els ulls”, llegim en un dels capítols de Vine com estàs . El llibre és d’una sinceritat tan gran que, una vegada més, el lector es pregunta si fas distinció entre autobiografia i ficció.

No puc ni vull teoritzar sobre això. La segona i més extensa part de Vine com estàs és un repertori de passions que surt de la necessitat de relatar a una amiga un episodi d’amistat. Va començar sent una carta, però com que s’anava allargant em vaig proposar continuar explicant la memòria a flor de pell, sense maquillatges, com canta Kurt Cobain a Come as you are . La meva única pauta ha estat seleccionar el que volia explicar en deu capítols de deu pàgines cadascun.

La mort de Sofi et permet dedicar pàgines a familiars, amics, professors i mestres.

La memòria ens ajuda a viure: inventa, fabula, recorda… fa de tot. Comparteixo aquelles paraules que va dir Federico Fellini: “La meva memòria no està feta de records. Prefereix inventar-se’ls”. No és necessari que vulguem inventar records, la memòria ja està estructurada d’una manera que els recrea i representa contínuament.

La primera part, La guerra vista des del mas , arrenca amb la construcció del canal de reg de Saidí a finals del segle XIX.

El canal de reg va canviar completament la vida de la zona. Sense el canal, jo no estaria aquí: ho he dit altres vegades i pot sorprendre, però és així. Els efectes del canal ja són presents a La terra retirada (1994) i La palmera de blat (1995), però no ha estat fins ara que no m’he remuntat fins al moment que va ser construït. Després d’escriure el repertori de passions de la segona part vaig sentir la necessitat d’un pòrtic que em protegís de la intimitat tan gran que hi mostrava. Si havia treballat amb una memòria molt personal, llavors em vaig centrar en la memòria familiar.

El gruix de la narració se centra en els anys de la Guerra Civil.

I ho fa sense sortir d’un espai molt concret. Fa temps que tenia ganes d’escriure sobre les notícies i records que m’han anat explicant a casa. El punt de partida és una frase que em va dir la mare fa un parell d’anys, quan comparava dos pretendents amb “una espasa rovinyosa i una ploma sense tinter”.

El poble de Saidí viu la guerra des de posicions de vegades molt traumàtiques. Hi ha germans que lluiten en bàndols contraris.

Encara més: hi ha el cas d’un cosí que es queda a Fraga i que es fa anarquista. Fraga va tenir un paper molt important en la revolució paral·lela a la guerra que va esclatar el juliol del 1936, fins que al 1937 van traslladar la capitalitat a Casp. Vaig veure molt clar com s’havia de sentir un milicià l’any passat, en una exposició que el CCCB va dedicar a Brangulí. En una de les seves fotos es veia un noi que s’encaminava cap al front de l’Ebre sense pràcticament res al damunt. Al davant hi havia un rètol que li indicava cap a on havia d’anar: “Al frente”. Aquest pobre noi es devia sentir desesperat.

Llegint la narració, la derrota és omnipresent, tant per als perdedors com per als que es queden al poble un cop guanya Franco.

Guanyi qui guanyi, en una guerra civil hi ha una sensació de pèrdua molt forta. Em temo que hi ha hagut molt poques guerres civils que no hagin acabat en dictadura. Penseu que els “desafectes” al règim van estar fitxats fins al 1978. El llibre parteix d’una pregunta doble: quan acaba una guerra? I quan acaba una dictadura?

L’atmosfera del relat és boirosa.

És la de la zona. Hi ha climes als quals la gent no es pot acabar d’acostumar mai. La boira potser configura l’estructura interna de les persones, sobretot si forma part del seu món creatiu. A diferència de molts estudiosos que creuen que el paisatge és una distància, estic més d’acord amb aquells que pensen que en el clima i el paisatge t’hi retrobes.

Les teves arrels familiars protagonitzen La guerra vista des del mas . Repertori de passions reivindica el pes de les amistats a l’hora de construir-se a un mateix: “La conversa amb les amistats és sàvia. L’amistat coneix els gestos i el moviment del cos, en sap més que l’amor i fins que el sexe”.

La família són amics, i els amics que fas després són la família. Davant dels canvis constants del present, amb els quals amb prou feines podem relacionar-nos-hi, l’únic que podem fer és comportar-nos amb integritat. Vine com estàs parteix de la memòria però s’acaba adreçant a la vida i a com entomem la continuació. La meva proposta és que ho fem sense barallar-nos-hi, sense pistola, tal com canten els Nirvana. Per aconseguir-ho, el primer que hem d’aconseguir és una bona relació amb un mateix.

Entre els personatges del llibre sobresurt el d’una dona quasi centenària.

Té salut perquè és capaç d’adaptar-se als canvis. Al llibre no ho dic, però és Anna Murià, que va estar escrivint articles fins als 94 o 95 anys. Va ser una de les meves grans amigues, i també una gran mestra.

 

http://www.ara.cat/premium/llegim/memoria-ajuda-viure_0_850115123.html

Érase un poeta de lengua afilada en San Antonio.

Érase un poeta de lengua afilada en San Antonio

E-mail Imprimir

Dicen que San Antón es milagroso, le apreciamos todos y es verdad. Nos hacían falta las nubes y las hizo llegar. Pero se han frenado en seco. ¡A ver, hombre, si te tienes que enfadar! Mándanos algún aliado, que ponga agua en el pantano y limpie este río, que está hecho una asquerosidad». Aquel que no intuya la autoría de estas palabras no es un auténtico valderrobrense. José Serrat, o lo que es lo mismo, El Bicho, las pronunció ayer en sus populares dichos durante la celebración de San Antonio.
Los asistentes guardaron un expectante silencio para empaparse de su sabiduría, silencio que no había reinado en la plaza España en toda la mañana. Las palabras del Bicho emergieron entre la multitud para resonar en la conciencia de cada persona. Tiró las orejas a quien las tenía que tirar: a los políticos que ignoran el medio rural, a los dirigentes que han abandonado los sectores agrícola y ganadero, y a los representantes que están en política para «llenarse los bolsillos».
«La humanidad la tenemos un poco descontrolada», sentenció el Bicho. Su discurso fue ‘in crescendo’ a medida que entre el público crecía la sed de pura ironía. El Bicho afiló la lengua para hablar con maestría de la crisis y los recortes, esas políticas que según él no son tales ya que «los únicos que tienen que recortar son los sastres y las modistas».

Las puntillas a la crisis se intercalaron con aquellas que defendían el medio rural: «La cosecha ha sido mala pero intentaremos aguantar. Si caen los pueblos, más de uno mal lo va a pasar». El Bicho hacía así referencia a todos aquellos que han encontrado un refugio contra la crisis en el medio rural. Defendió que vuelven a haber fincas cultivadas, hecho que pone de manifiesto el enorme valor que tienen los pueblos.

Memoria prodigiosa a los 67+31
El José Serrat fuera del personaje del Bicho es un veterano valderrobrense que casi no recuerda cuando sacó los colmillos por primera vez para arremeter contra los poderes fácticos. Debe ser porque los números no son su fuerte o porque los utiliza para confundir. Al fin y al cabo, pocas personas pueden permitirse el lujo de seguir cumpliendo 67 años cuando en realidad tienen 98.

José no titubea al explicar que lleva 31 años cumpliendo 67, toda una hazaña que sobrepasa las barreras físicas del tiempo y el espacio. Quizá haya alguien que puede pensar que lo suyo es una forma original de quitarse años. Pero lo cierto es que el aplomo de este agricultor metido a cantautor a capela hace que cualquiera crea la edad que él dice tener. Su supuesta juventud no resulta del todo inverosímil tras estar varios minutos recitando sus versos de memoria.

«Me acuerdo de todo y estoy bien de salud porque ya no bebo nada de alcohol», confiesa José. No hace falta discutirle puesto que lleva a cabo su recital subido a lomos de un caballo, como un auténtico recién jubilado.

Cuando el espectáculo finaliza y pisa tierra firme, el Bicho no abandona el cuerpo de José. Quizá ha interiorizado el personaje. Sea de la mano de un anciano agricultor o de un mordaz poeta, los consejos del personaje se prolongan durante horas. Y ni el cielo escapa a sus afilados colmillos.

Gélido San Antonio
Pese a lo concurrido del acto, los dichos del Bicho no fueron el único componente de la celebración de San Antonio en Valderrobres. La fiesta empezó el miércoles por la noche con el encendido de la hoguera en honor al santo. Cientos de personas asistieron a la tradición más característica de la festividad y disfrutaron bebiendo calmante y comiendo casquetas.

La celebración en la localidad valderrobrense se alargó hasta altas horas debido a que ayer era día festivo. Los vecinos no quisieron perderse ni el encendido ni los actos de ayer, que empezaron bien temprano. A las 7.00 se reanudó el reparto de casquetas con aguardiente para aquellos que quisieran empezar el día con la energía propia de estas fechas.

Para aquellos que preferían un aperitivo salado, a las 8.00 empezó un concurrido almuerzo con carne asada. Panceta, chorizos, longanizas y morcillas a la brasa sirvieron para deleitar a todos los amantes del tradicional sabor de la carne a la brasa.

A las 11.00 tuvo lugar la procesión con el Santo. Media hora más tarde empezó la misa baturra, una celebración que reunió a decenas de personas ataviadas con el traje regional. Los oficios se celebraron a cargo del grupo Aires del Matarraña, que deleitaron a todos los presentes. Para concluir la celebración durante la mañana, los asistentes que habían acudido con sus animales se dirigieron a la plaza para que éstos fueran bendecidos. Perros, caballos, gatos e, incluso, patos, pasaron por delante del sacerdote que se encargó de la bendición.

La fiesta concluyó ayer por la tarde con la tradicional oferta, en la que vecinos y establecimientos de la localidad ofrecieron sus mejores productos para ser subastados.

 

Los diablets atemorizan La Fresneda

La Fresneda disfrutó de su genuino San Antonio gracias a la intervención de Los diablets. Tres jóvenes salieron disfrazados de estos míticos personajes para atemorizar a niños y mayores.

Lo hicieron tras el encendido de la monumental hoguera y para revivir la bíblica presencia del demonio en la vida de San Antonio.Tras el espectáculo de Los diablets, los vecinos de la localidad se arremolinaron en torno a la hoguera para disfrutar de una cena de carne asada.

Dim lights Embed

 

Gran hoguera en Cretas

Los vecinos de Cretas se sumaron a la celebración de San Antonio con una monumental hoguera en la plaza España. La fiesta fue una de las más tardías de la comarca ya que el encendido tuvo lugar a las 23.00. Después de ello se produjo al reparto de chorizos asados para todos los asistentes. Ayer fue el día de la tradicional oferta en la que vecinos y establecimientos ofrecen sus mejores productos para ser subastados. La festividad de San Antonio fue organizada por el Ayuntamiento y los Quintos.

 

Peluches en la bendición de Maella
Perros, gatos, pájaros,… y hasta algún peluche se dieron cita ayer en la iglesia de Maella para recibir la bendición del párroco de la localidad, Gustavo Máñez. Los maellanos, fieles a la tradición, llevaron sus mascotas ante el cura. La festividad por el santo comenzó en Maella la noche del miércoles con el encendido de  hogueras por las calles. En Fabara la bendición se realizó ayer por la tarde y hoy se hará lo propio en Nonaspe.

Popular y participativa pira de Puigmoreno
La pedanía alcañizana de Puigmoreno es una pequeña gran familia. Así lo demostraron sus vecinos el miércoles en la hoguera por San Antón. No importa en que día de la semana caiga, los puigmorenenses se mantienen fieles a su cita con el fuego. Como cada año, días antes varios vecinos fueron a buscar la leña que colocaron en la plaza del pueblo. Pasadas las siete de la tarde del miércoles, se procedió al encendido de la pira que organiza cada año la asociación cultural de Puigmoreno. Varios chicos de la pedanía fueron los encargados de encender la hoguera aunque como ellos explicaban después entre risas, «se pasaron» y los mayores tuvieron que reducir las llamas con una manguera. Más tarde, los vecinos asaron carne en las brasas para cenar todos juntos en cuadrillas.

Dim lights Embed

*Más información en la edición impresa.

Segunda Navidad en Calaceite.

Twitter / natxosorolla: El 3,8% de les ofertes laborals ….

El 3,8% de les ofertes laborals d’Arago demanen el català

La Cañada de Verich publica la memoria ambiental del PGOU.

A la conquista de Barcelona.

 

El Gran Teatro del Liceo de Barcelona puede presumir de muchas cosas. Las mejores voces han cantado sobre sus tablas; las mayores obras se han interpretado tras alzarse el telón; es un símbolo universal de la cultura catalana. Pero nunca ha visto un espectáculo de jota. Hasta ahora. La selección de las mejores voces aragonesas tiene previsto debutar en el gran escenario barcelonés el próximo 3 de marzo. Y entre los 15 participantes, se pueden encontrar representantes del Bajo Aragón.

Aunque su presencia en Barcelona no está confirmada, esta peculiar selección cuenta con seis bajoaragoneses: Nathalie Gabarri (Alcañiz); José Tomás Lorenzo (La Codoñera), María Ángeles Altés (Caspe) e Isidro Claver (Castelnou). Junto a ellos, cuenta con dos leyendas castelseranas que llevan más de 50 años regalando sus voces y sus canciones: Emilio Agut Aznar y Jesús Domene Aguilar. «No somos profesionales. Por eso es un orgullo para nosotros poder llegar a donde llegan los mejores», confiesan. De hecho, enseñan con orgullo las fotos que se tomaron en Calaceite junto a los Reyes de España, momentos después de interpretar para ellos una emocionada jota en 2002. «También hemos podido cantar con Plácido Domingo», señalan.

La formación de este peculiar grupo tuvo lugar hace años de la mano de Luis Ventura, un productor catalán enamorado de la cultura aragonesa. Desde entonces, la selección jotera ha actuado en Castelnou, Valderrobres, Bot, Horta de Sant Joan y Arnes. Su gran momento llegó en 2009, con su debut en el Palau de la Música barcelonés. Ahora llega su reválida al conseguir que la ópera deje paso a las jotas en el Liceo.

«Nosotros somos muy amigos de Isidro Claver. Con él hemos cantado muchas veces, y una de ellas coincidió que el señor Ventura nos vio cantar. Desde entonces, formamos parte del grupo. Ya hemos conseguido algunos fans, y nos reciben muy bien por dondequiera que pasamos», bromean.

El espectáculo se compone del canto de varias piezas por parejas. Los dos amigos castelseranos aún no tienen claro qué van a cantar, pero aseguran que la letra será propia. No en vano, ambos llevan cantando juntos desde hace 40 años, cuando ya llevaban un tiempo actuando por separado. Tiempo suficiente para perfeccionar las piezas existentes.

La recaudación del día irá destinada a Cáritas. Está previsto que las entradas se pongan a la veta el próximo día 20. Entre el público, Agut y Domene esperan la llegada de sus vecinos de Castelserás para recibir ánimo y apoyo ante esta gran oportunidad. No obstante, será posible presenciar un ensayo general el próximo dá 19 en Alcorisa, durante la Semana Cultural de la localidad. Ese día, será esta selección de voces la encargada de amenizar la jornada. Aunque esperan ansiosos el momento de actuar, señalan que lo mejor llega justo después. «Organizamos una cena, cuyo final siempre es, sencillamente apoteósico. No importan quién canta mejor o peor. En ese momento, somos todos iguales».

El pintor Rafael González repasa el Matarraña con obras en acuarela.

Consenso para analizar la despoblación en el medio rural.

El Senado apoyó ayer por consenso crear una Ponencia de Estudio en el seno de la Comisión de Entidades Locales que tenga por objeto el análisis de los factores que han provocado el fenómeno de la despoblación rural en España y las medidas para atajar y revertir este fenómeno. El senador del PSOE por Teruel, Antonio Arrufat, se encargó de defender esta moción.

La propuesta, que fue aprobada por unanimidad, también hacía hincapié en el problema de la despoblación rural en el marco actual de la crisis económica y apostaba por armonizar la crítica situación de desempleo de las ciudades con la oportunidad de trabajo que supone el aprovechamiento de las zonas rurales, así como el equilibrio territorial, la igualdad de oportunidades y la cohesión territorial.

Arrufat reclamó que se aborde el problema de la despoblación como un asunto de estado y pidió la participación activa de la FEMP y el Senado así como el consenso y la participación de todos los grupos políticos, la empatía de las ciudades y la implicación de los ayuntamientos.

Seguidamente, insistió en la participación de todos los agentes sociales y reclamó la implicación política, social y mediática. Antonio Arrufat apeló a la sensibilidad de la sociedad y de los territorios urbanos y al papel de los medios de comunicación.

A lo largo de su intervención, el parlamentario del PSOE detalló la evolución de la despoblación en España y puntualizó que entre 1950 y 2010, 20 provincias del interior de la península han perdido una masa notable de población.A continuación, advirtió de que el riesgo de despoblación sigue siendo muy alto y puede afectar en un futuro a los municipios medianos.

Antonio Arrufat también apuntó la necesidad de que los ciudadanos custodien el territorio con su presencia y alertó de que la reducción de servicios por una menor población rompe la igualdad de oportunidades.

En este punto, Arrufat puso en valor la implicación política del Partido Socialista con la aprobación de la Ley de Desarrollo Sostenible del Medio Rural, los convenios con diputaciones provinciales en materia de despoblación, la defensa del número de concejales en los municipios pequeños y el eje 2 de la reforma de la PAC.

Sant Antoni al Matarranya « Lo finestró del Gràcia.

 

Sant Antoni a la Freixneda

Una de les dates més significatives de la Comarca del Matarranya és la festivitat de SANT ANTONI, declarada festa d’interès turístic a l’Aragó. Adjuntem la programació de les activitats organitzades amb motiu d’aquestes celebracions que es van iniciar ahir, 16 de gener, a Beseit, Queretes, La Freixneda, Massalió, Vall del Tormo, i Vall-de-roures.  Continuaran al llarg del cap de setmana a Arenys de Lledó, Fondespala, La Portellada , Lledó, Mont-roig, Pena-roja de Tastavins, Torredarques, Torre del Comte, Ràfels i Valljunquera, i finalitzaran el cap de setmana del 26 al 27 de gener a Calaceit.

Programa de celebracions 2013 de la Comarca

Petits i/o humiliats « L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 18 de gener de 2013
«We are too little to be humiliated» («Som massa petits per a ser humiliats»). Llegeixo aquesta frase de Graham Greene en un article de l’editor Miquel Adam i em fa reflexionar sobre la situació de les dues llengües patrimonials aragoneses. D’una banda l’aragonès, relegat a un ús molt minoritari, malgrat els esforços i la titànica feina de tants activistes. De l’altra la nostra, estigmatitzada a causa del nom que li dóna tota la comunitat filològica mundial: català. L’altre pecat de la nostra llengua és que la compartim amb uns quants milions de persones escampats per tres comunitats autònomes i algun territori extraespanyol. L’aragonès no pateix aquesta “xacra”: la seua debilitat, la reduïda producció literària, el minso nombre de parlants i, sobretot, el seu nom —aragonès—, fa que no calgui humiliar-la. Fins i tot queda bé mostrar-hi simpatia. El català, en canvi, a banda del remarcable nombre de parlants, té una literatura consolidada i moderna —abastament traduïda a moltes llengües— i unes lleis que el protegeixen (a les esmentades comunitats veïnes, no pas a la nostra). Ja no és tan petit, i la gent el parla majoritàriament tant dins les nostres comarques franjenques com quan es desplaça a les terres catalanes i valencianes veïnes. És un trist consol, però si més no, l’aragonès s’estalvia els atacs continuats dels poderosos mitjans editats fora de Catalunya. I les falsedats que alguns professors, amarats d’aquestes agressions, aboquen sense recança —segurament, espero, per ignorància— sobre els seus alumnes. L’aragonès és massa petit per a ser humiliat: als rampants monolingües només els cal esperar-ne desaparició. Per al català, en canvi, una bona esbatussada als tribunals i a les tribunes públiques per a deixar-lo ben estabornit. Així, d’aquí a ben poc, també serà massa petit per a odiar-lo. I tots contents i monolingües. Quin avorriment. Quina grisor.

El consistori Calaceit abonarà 13.300 euros al gerent de la societat municipal | Comarques Nord.

L’Ajuntament de Calaceit haurà d’abonar 13.331 euros al que fora gerent de la Societat Municipal Kalat-zeyd Activa, qui va denunciar el consistori per impagaments. Ahir, les dos parts van arribar a un ràpid acord en una sessió conciliadora, en la qual es va tancar que el consistori calaceità haurà de pagar a l’antic gerent els més de 13.300 euros en un període màxim d’un mes. A l’eixida de la sessió, l’alcalde de Calaceit, Josep Maria Salsench, que representava a la part demandada, va refusar fer declaracions als mitjans.

Durant el passat 29 de novembre de 2012, durant un ple municipal, l’alcalde de Calaceit va informar al poble que el que fora gerent de la Societat Municipal havia denunciat a l’ajuntament per impagaments. En concret, el demandant reclamava els salaris des del mes d’octubre de l’any 2010, així com un 3% de l’actiu circulant com comissions per les obres del polígon (que pugen a més de 18.000 euros) i despeses en desplaçaments i peatges. En total, vora els 35.000 euros.

En el seu dia, Salsench va defensar que “el grup socialista, quan vam arribar, ens va dir que” la persona en qüestió “no cobrava res”. En canvi, els va portar als jutjats. A més, l’alcalde de Calaceit va concretar a l’eixida d’aquell ple celebrat novembre que si una persona “és gerent i no li paguen”, el que seria més coherent “és que li pagaren des d’un principi”. Des de l’equip de govern es va recordar també que al judici es citava a Rosa Doménech com testimoni, desconeixent quina seria la seua posició.

. ”Està molt clar”

Mentrestant, des del Partit Socialista, la cap de l’oposició Rosa Doménech va recordar en el seu dia que “el nostre punt de vista és molt clar”. Durant la passada legislatura “es va fer un contracte laboral a una persona que s’encarregava de gestionar l’empresa Kalat-zeyd Activa”. Però “de cop i volta, entra el nou equip de govern i diu que no vol pagar ni res”. Aquell dia de novembre, Doménech va afegir que “natres vam recordar que ‘aquesta persona’ no havia cobrat” i que esperaria a acabar el projecte per a cobrar.

Les reaccions també van arribar en el seu dia des d’Entesa per Calaceit (EC), on Paulí Fontoba va dir que es va muntar “una empresa”, on el responsable “tenia un sou, unes dietes i, a sobre, un 3 per cent de totes les obres”. Fontoba va afegir a l’eixida del ple de novembre que “si jo fos el gerent d’una empresa municipal no pararia de fer obres per a emportar-me el 3 per cent. I en la situació econòmica que està vivint Calaceit, això és una vergonya”.

Prova irrefutable que «La intrusa», d’Éric Faye i «Licantropia», de Carles Terès, estan a un pas de casa vostra | El blog d’Edicions de 1984 – La Franja.

Omnium Cultural de Sabadell organitza una presentació de Licantropia de Carles Terès i “El Matarranya, crònica de viatge” d’en Joaquim Monclús el dia 21 de Febrer a les 7 del vespre, dins les “Jornades del Matarranya a Sabadell” on també tindrem el plaer d’escoltar i veure l’actuació del Duo Recapte, del quartet Som Amorós , les exposicions Ataüllar el mont des del Molinar i “Quan erem emigrants”.

L’Associació Cultural del Matarranya ens explicarà la seva activitat incansable per les terres de la Franja. Tot aixó el dia 15 de febrer a partir de les 6 tarda, al Casal Pere Quart. Us hi esperem.

 

Desconvocats els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero 2012 | Mas de Bringuè.

La Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la DGA no ha convocat els Premis Guillem Nicolau, Arnal Cavero i Miguel Labordeta corresponents a 2012.

Aquests premis, atorgats a obres escrites en català, aragonès i poesia en castellà respectivament, es convocaven anualment el més de juny de l’any anterior, cosa que en aquest cas no es va fer, i al desembre es reunia el jurat per a fallar els premis. Durant el passat mes de gener, en torn a la data de l’aniversari de naixement de Baltasar Gracián es donava a conèixer els noms dels premiats i les obres guardonades.

 

Fons de la Direcció General de Cultura de la DGA ens van informar que dins del Departament d’Educació, Cultura i Esports “estan redactant les bases d’uns nous premis que es convocaran més endavant”.

Des d’els sectors culturals que defenen i treballen per les llengües aragoneses no oficials s’està estenent  el temor que els actuals Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero “es convertiran probablement en un únic  premi  de Literatura “en lengua o lenguas aragonesas” on es podran presentar treballs en “modalitats orientals i septentrionals”-

L’anunci i la convocatòria d’aquests nous premis podrien esperar a que fos aprovada la nova Llei de Llengües que ara està passant el prescriptiu tràmit parlamentari a les Corts aragoneses. Una altra possibilitat és que els Premis es convoquen abans de l’aprovació de la dita Llei , com una manera d’ obrir pas i aplanar el camí del nou marc jurídic que aquesta marcaria.

Els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero van ser creats per la DGA a la meitat dels anys 80 sent president Santiago Marraco i conseller de Cultura José Bada. Posteriorment, van ser suprimits durant lo govern d’Hipólito Gómez de las Roces  (PAR) i van tornar a convocar- se l’any 1995, mantenint una continuïtat fins l’any passat.  El primer Premi Guillem Nicolau el guanyà  l’escriptor Josep Antoni Chauvell l’any 86, amb la novel·la “L’home de França”. L’últim Premi convocat fins ara va ser guanyat per Carles Terés el 2011, amb la novel·la “Licantropia”.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja