Skip to content

Archive

Category: Aragonès

Source: Avançament de sumari de la Revista de Llengua i Dret número 76 – RLD blog

4 Minoritarias dentro de la minorización. La doble discriminación de las lenguas no oficiales. El caso aragonés

José Ignacio López Susín (director general de Política Lingüística. Gobierno de Aragón).

Las legislaciones internacional, estatal y autonómica contemplan la igualdad como un principio básico. Sin embargo, en materia lingüística encontramos disfunciones que discriminan a los hablantes de las lenguas habladas históricamente en un territorio, pero no declaradas expresamente oficiales en él, frente a quienes hablan la lengua oficial del Estado o alguna lengua cooficial. Parte de la doctrina y la práctica institucional y administrativa han instaurado la creencia en una jerarquización entre las lenguas habladas en España que se aparta de la letra y el espíritu de la Constitución. Este artículo analiza esta situación, a la vez que plantea la existencia de un tertium genus o situación de cuasioficialidad de las lenguas propias no oficiales. Tras el estudio de la legislación, la jurisprudencia y la praxis, se alcanza la conclusión de la existencia de una doble discriminación para los hablantes de las lenguas reconocidas oficialmente pero que no gozan de un estatus de oficialidad.

Source: La ‘rasmia’ d’una llengua en perill d’extinció – directa.cat

Amb poc més de 10.000 persones que l’usen de manera habitual, la llengua aragonesa lluita per la seva supervivència després de dècades d’arraconament a l’extrem septentrional d’Osca

/ Ferran Coves

La paraula rasmia ens remet a l’embranzida o tenacitat per cometre i continuar una empresa. Com podria ser la de mantenir viva la que, en poques dècades, s’ha convertit en la llengua més amenaçada de tot l’Estat espanyol: l’aragonès. Avui, les seves poc més de 10.000 parlants s’enfronten a un compte enrere força enrevessat per garantir el futur d’un idioma que durant segles havia estat el propi de la regió. Lluny de comptar amb un ampli consens per la seva supervivència, les divergències polítiques i socials fan d’aquesta llengua emparentada de ben a prop amb el català un repte sociolingüístic que vol escapar de la folklorització i de l’extinció, sense saber ben bé com fer-ho.

Anem a pams. El més pràctic per entendre la realitat aragonesa a escala demogràfica és equiparar-la amb l’Estat francès centralista, on tot és París. De Ponent enllà, es reprodueix el patró segons el qual tot és la Saragossa monolingüe que reclama el corredor central en detriment del Mediterrani, que llegeix el conservador Heraldo de Aragón i que gaudeix de segona residència a una de les localitats costaneres que discorren entre Salou i Peníscola. El bipartidisme PSOE-PP de la capital, amb figures rellevants a l’alcaldia com l’exministre Juan Alberto Belloch o l’expresidenta del Congrés espanyol Luisa Fernanda Rudi, contrasta amb la política de base rural de la resta del territori.

Precisament, és aquesta política de base rural la que ha marcat la deriva ideològica entorn de la llengua en els últims anys. El perquè caldria buscar-lo als orígens del partit hegemònic a l’Aragó despoblat, el PAR, Partit Aragonès Regionalista, una formació d’aquelles que s’autodenominen “de centre”, però que, en realitat, fou fundada per un procurador de les Corts franquistes, Hipólito Gómez de las Roces. Amb el seu tarannà de base falangista, el PAR ha acabat arrossegant els partits amb major implementació a Saragossa, seu del govern autonòmic, a invisibilitzar les dues llengües minoritàries que encara s’hi parlen (l’aragonès i el català). Superades les etapes del popular Santiago Lanzuela, qui va aprovar el primer reconeixement lingüístic amb la llei de patrimoni cultural de 1999, i del socialista Marcelino Iglesias, qui va tirar endavant la llei de llengües el 2009, els dos grans partits han buscat tradicionalment treure el rèdit electoral que prometia la divisió lingüística.

La Direcció General de Política Lingüística xifra en 1.131 alumnes l’estudiantat actual de llengua aragonesa a les 56 localitats on s’imparteixen classes

Aquí ens trobem en el punt exacte en el qual, a les confrontacions polítiques que desperta el trilingüisme, s’han de sumar les progressives escissions que ha patit l’escena associativa de l’àmbit de la lingüística i la filologia, alienes a l’escenari governamental. El primer ens que va voler regular la grafia de l’Alt Aragó va ser el Consello d’a Fabla Aragonesa, reunit als inicis de la Transició espanyola per rescatar l’idioma propi. Tanmateix, malgrat la declaració de bones intencions, el que va succeir en aquell moment va ser que el treball filològic acordat apostava tant per la diferenciació que els parlants van acabar per rebutjar-lo. Ho explica Jorge Pueyo, tuitaire i youtuber que ha popularitzat l’aragonès a les xarxes socials: “Si tothom en aragonès diem auto al cotxe, però en dos pobles del Pirineu l’anomenen votura per clara influència del francès, el que va fer el Consello va ser optar per la paraula més allunyada del castellà, (votura, en aquest cas), enara que només l’empressin molt poques persones”.

D’aquests criteris marcats pel Consello es van escindir el grup Estudio de Filología Aragonesa (EFA) i la Sociedat de Lingüística Aragonesa (SLA). Mentre la primera entitat s’ha consolidat i ha tendit cap a un model que recull les accepcions més àmpliament consensuades, la segona se centra a defensar les grafies d’arrel romànica i més similars al català. A les entitats acadèmiques, profundament dividides, cal sumar ara les complexitats derivades de fixar un estàndard en una llengua que manté tres modalitats orals diferenciades: l’oriental i majoritària, que es parla a la Ribagorça i a la Baixa Ribagorça (i que es pot sentir en les publicacions de Jorge Pueyo); l’occidental, de la zona de Val d’Echo i la zona d’Ansó, a l’altre extrem del Pirineu aragonès, i la central o belsetà, que es parla a la vall de Bielsa i que avui dia és considerada com la més amenaçada de totes tres.

Un dels últims parlants d’aquesta, el belsetà, és el pastor d’Espierba (petit nucli en el qual només viuen dues persones), Luis Ángel Saludas, conegut com Barré, qui fa més de quatre dècades que recopila el llegat lingüístic en un diccionari que ara deu tenir vora 17.000 mots únics a tot el Pirineu com vetiello (vedella, pronunciat vetiecho) o com capanna (cabana). Segons els seus càlculs, no queden més de cinquanta o seixanta persones que parlen aquesta variant i que respectin una estructura genuïna sense gaires influències castellanes. Barré lamenta, i ho fa amb la sonoritat pròpia de l’Aragó, que amb el Compromís de Casp (el tractat pel qual un infant castellà, de la dinastia dels Trastàmara, Ferran d’Antequera, fou designat rei d’Aragó el 1412), “se jodió todo”, i alerta la resta de parlants de llengües minoritzades mentre assegura que allà, a la seva vall, la pèrdua de l’ús vehicular en l’àmbit popular es va precipitar en qüestió de dues o tres generacions.

D’esquerra a dreta: Carmen Castán, mestra i escriptora; Jorge Pueyo, youtuber; Juan Carlos Marco, conegut com Chuan de Fonz, docent i novel·lista i Luís Ángel Saludas, conegut com ‘Barré’, pastor i lexicògraf. FOTOS |Emma Zafón

 

Tere Aguilaniedo, nascuda i resident a Fonts, el municipi més meridional on es conserva l’idioma, corrobora les paraules de Barré i retrata el procés de regressió en favor del castellà, del qual ella mateixa n’ha estat testimoni. “En poques dècades vam passar d’integrar nous parlants com els peons que arribaven per construir els pantans del franquisme a esborrar-lo de la vida pública i domèstica”, afirma. En l’actualitat, es dedica a la docència de l’aragonès al col·legi rural agrupat (CRA) Estadilla-Fonz i vaticina que l’únic futur de l’idioma “implica dotar-lo d’una utilitat com la que gaudeix el català, que és necessari per accedir a llocs de feina”. També és docent (fins aquest any en què s’ha jubilat) Carmen Castán, originària del petit nucli de Gavàs i parlant de la varietat coneguda com a patuès, la més pròxima al català que perviu a la vall de Benasc. En el discurs de Castán conviuen l’amargor de la llengua perduda amb l’esperança que li genera l’auge de la demanda a les aules de la zona. “Quan vaig començar a donar classes d’aragonès, a mitjans dels anys noranta, impartia a cinc col·legis diferents i en règim de mitja jornada. Ara, per al mateix territori, hi ha dos docents de secundària i dos de primària a jornada completa”, explica.

La Direcció General de Política Lingüística, òrgan creat amb l’arribada de Chunta Aragonesista al govern autonòmic l’any 2015, xifra en un total de 1.131 alumnes l’estudiantat actual de llengua aragonesa a les 56 localitats on s’imparteixen classes. D’aquest total, la majoria són del cicle infantil (507) i de primària (558), atès que en secundària i ensenyament adult les matrícules cauen en picat: 32 i 34 persones, respectivament. Segons el president de Chunta Aragonesista i actual portaveu de la formació en les Corts aragoneses, Joaquín Palacín, “la situació de la llengua és tan dolenta que s’ha d’agilitzar la constitució de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa i potenciar l’aprenentatge a les aules”.

Tot i que aparentment pot resultar innegable que el reforç de la xarxa educativa en aragonès suposarà un revulsiu en la progressiva recuperació dels usos i els espais idiomàtics, a la pràctica ha generat certs recels entre la gent de les valls. El centralisme saragossà amb el qual s’impulsen moltes d’aquestes mesures, sumat a la manca d’un estàndard de consens va esquerdant de mica en mica les diferències entre les parlants que es coneixen com a patrimonials, –que tenen l’aragonès com a llengua materna– i les neoparlants, aquells que l’han apresa a posteriori. La filòloga i investigadora Maria José Girón es remet al centralisme extrem propi de l’Aragó per afirmar que “els muntanyesos ens sentim poc identificats amb les polítiques lingüístiques que es dicten des de Saragossa”. Allà, continua, preval la fabla, “un sistema artificial que comença a gestar-se fa més de quaranta anys en l’àmbit urbà amb el qual els parlants patrimonials no tenim gaire afinitat”. D’aquí que els aragonesoparlants rebutgen aquesta nomenclatura, la de fabla, per referir-se al seu idioma.

Identitat i divulgació

El fet diferencial sobre el qual no hi ha negociació possible entre les persones parlants patrimonials és la singularitat del, en paraules seves, somardisme, un concepte que vindria a ser l’equivalent a la sornegueria catalana. El somardisme és la carta de presentació de Jorge Pueyo a Twitter, on assegura que o “Somardismo u barbàrie”, i és l’al·licient conductor d’una part ingent de l’obra literària escrita en aragonès. Com en La descordada bida de Sinforosa Sastre, obra de la docent Carmen Castán i Premi Arnal Cavero de narrativa l’any 2002, el treball dona a conèixer una realitat bastant peculiar en el qual la burla pròpia de les muntanyes juga amb la idiosincràsia d’un personatge que s’apropa a un quasi feminisme rural. “Les nostres són històries amb aquesta intencionalitat sorneguera de poble a poble que se’ns dibuixen a través de llegendes i encanteris”, explica la guardonada autora.

Havent assimilat el somardisme, ens podem endinsar tant en el treball com en el discurs de l’escriptor Juan Carlos Marco, més conegut com Chuan de Fonz. Amb una dilatada trajectòria dedicada a la docència i les novel·les, Chuan representa la neutralitat més absoluta quant a les diferents polèmiques que esquitxen el debat lingüístic. “Mira –diu amb to de confiança–, jo no tinc cap problema amb ningú i tampoc em plantejo un horitzó de l’aragonès pel qual entestar-me en batalles. Quan feia classes en entorns aragonesoparlants optava per impartir-les en aquest idioma i, al final, veia que l’alumnat no aprenia física i química perquè no n’aprenia, però no perquè la llengua fos un problema”. La comoditat somarda de Chuan parteix de la satisfacció que viu amb els seus treballs i amb projectes impulsats per persones que, sense gaires complicacions, es llancen a difondre l’aragonès. “En el món de l’aragonès, passa que hi ha molta energia destinada a fotre a parir el veí. I així omples la tarda a Twitter, per dir-ho ràpid. Però quan trobo algú que avança perquè la resta aprengui alguna cosa i tira endavant, em genera més respecte”, conclou.

Un respecte com el que motiva el treball d’investigadora de Maria José Girón, qui s’ha enxarxat en la titànica tasca de recórrer els pobles del Pirineu perquè les variants patrimonials no es vegin engolides per un estàndard dictat des de Saragossa. “Molts parlants han mort sense ser conscients del valor que tenia la llengua que atresoraven en els seus records, hereus d’una evolució mil·lenària que reflecteix una manera genuïnament diferent de viure i entendre la relació amb el medi”, destaca. O respecte també pel reconeixement que fa poc han aconseguit els vídeos de Jorge Pueyo, que s’ha aventurat a comunicar amb tota naturalitat per a un públic cada vegada més ampli: “Ens cal normalitat i naturalitat, deixar de dir sempre i de manera expressa que anem a fer un contingut en aragonès i, senzillament, parlar-lo com qualsevol altre que parla la seva llengua. Tota la resta és folklore”, conclou.

Article publicat al número 522  de la Directa

Sense el reconeixement de l’oficialitat i arraconat geogràficament a la zona més septentrional d’Aragó, la llengua aragonesa es troba en una situació límit. La transmissió generacional de l’idioma és profundament fràgil, el suport institucional que gaudeix és mínim i arrossega la maledicció de no comptar amb un estàndard consensuat entre les organitzacions implicades en la seua promoció. La recent creació de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua hauria de resoldre una problemàtica que dificulta el creixement d’una comunitat lingüística amb poc més de 8.000 parlants. L’emergència a les xarxes socials del fenomen Jorge Pueyo, qui fa activisme digital de l’aragonès, és l’última mostra de resistència espontània del xicotet teixit d’associacions que lluiten a l’Aragó per evitar la mort d’una llengua amb les constants vitals precàries.

Continuar llegint… L’aragonès, una llengua en perill d’extinció – El Temps

L’aragonès és una llengua minoritària i minoritzada que pateix greus problemes de transmissió generacional, ensenyament i alfabetització a les escoles, visibilitat pública i dispersió entre els parlants, però és també una llengua que, en els darrers anys, s’ha anat fent un espai a Internet i a les noves tecnologies. De ser la llengua majoritària en tota la regió d’Aragó, actualment té menys de 30.000 parlants. Aquest fet permet que en bona mesura es pugui parlar d’una comunitat d’aragoneso-parlants amb una forta consciència lingüística. Aquest és el cas de Jorge Pueyo, que parlarà sobre la pròpia experiència de ser un divulgador i activista de l’aragonès, sobretot a les xarxes socials.

Jorge Pueyo, divulgador de l’aragonès i activista lingüístic.

Source: El Congreso aprueba que el aragonés pueda optar a subvenciones del Ministerio de Cultura – El Periódico de Aragón

Source: La Gramática básica de l’aragonés, | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Acabada el 30.3.2019 per l’Estudio de Filolochía Aragonesa s’ha publicat enguany per Prensas Universitarias de Zaragoza, obra que completa esplèndidament la Gramática d’en Nagore. En ortografia hi ha hagut un gran retorn a l’aragonès medieval i renaixentista, restituint sobretot la grafia “ny” que tant el Govern com el Consello no havien gosat fer de por a reaccions catalanòfobes –els de l’EFA no han estat tan conseqüents com la SLA, però deu-n’hi-doret! A la llista de superació de catalanofòbies s’ha d’afegir l’entrada del perifràstic a tots els paradigmes verbals. S’hi afegeixen molts més encerts: deixen clar que lo soniu [x] no ye propio de l’aragonés (p. 13); donen molts exemples del que de función estrictamente nexual, tipus La muller que en charram ye ixa (p. 207), que el castellà i el català acadèmics es mostren molt reticents en acceptar-lo, malgrat el gran ús que se’n fa; no obliden el que àton com a marca interrogativa: Que te fa mal la pancha? (p. 210), tan condemnat en el castellà d’Aragó … i per més que afirmin que la gramàtica no descriu l’aragonès estàndard –encara en formación (p. XIV)– sí que ofereixen normes i models genuïns de totes les variants perquè cada parlant a partir de la seua puga anar avançant cap a l’estàndard, i quan cal exposen i condemnen els castellanismes –vegeu-ne un bon exemple a p. 411. De crítica poca n’hi ha: a la p. XXIX en citar les llengües cultes que convivien amb l’aragonès obliden l’àrab i l’hebreu. Les paraules esdrúixoles en toponímia podrien ser-ho per arcaisme (p. 5), però no ho seran per castellanisme? –la qüestió és envitricollada i els savis ens l’haurien d’explicar. Condemnen com vulgarisme l’ús de l’article determinat davant noms de persona (104), però no ho faran per mimetisme amb la condemna per part del castellà acadèmic? El LAPAO i el LAPAPYP són només locucions territorials (XXX)? Minúcies, que desapareixen davant dels molts encerts que el llibre té, i encara més per haver-lo escrit en aragonés: de traza que la metallengua empllegada puede estar eixempllo […] de lo que se pedrica (p. XI). Llegiu-lo: en traureu gran profit.

Artur Quintana

Joaquín Palacín, de CHA, ha recordado que al inicio de su tramitación, el proyecto suponía la modificación de 85 tarifas de 14 tasas diferentes y que su grupo ha presentado una enmienda para la creación de una nueva tasa para las pruebas de conocimiento de la lengua aragonesa.

Més informació: Las Cortes aprueban por mayoría la modificación de la ley de tasas de Aragón

A partir del minut 2: Despierta Aragón de 09:30h a 11h – 06/10/2021 | Podcasts | Aragón Radio (CARTV)

Source: La Academia Aragonesa de la Lengua celebra su primer Pleno y elige a su Junta de Gobierno

Javier Giralt, profesor del departamento de Lingüística y Literaturas Hispánicas de la Universidad de Zaragoza, será el primer presidente de la institución

El 1 de octubre se celebró la primera sesión ordinaria del Pleno de la Academia Aragonesa de la Lengua, la institución científica oficial y pública en el ámbito de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.

En esta primera sesión la Academia ha elegido la Junta de Gobierno que ha de regir la institución en este periodo inicial, todo profesorado de la Universidad de Zaragoza. Javier Giralt Latorre, profesor del área de Filología Catalana, es ya el primer presidente de la Academia. La vicepresidenta será María Pilar Benítez Marco, profesora del Área de Didáctica de la Lengua y Literatura; Juan Pablo Martínez Cortés, como secretario y María Teresa Moret Oliver, como Tesorera, completan el equipo elegido el viernes, al que también se sumarán los vocales que designarán el Instituto de l’Aragonés y l’Institut Aragonès del Català.

El Pleno de la Academia trató también otros asuntos, como la adscripción de los académicos a los Institutos que la conforman, y también otras cuestiones administrativas inherentes a la puesta en marcha de la corporación.

La Academia Aragonesa de la Lengua

La Academia Aragonesa de la Lengua fue creada por la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, más conocida como Ley de Lenguas de Aragón, y se rige por los Estatutos aprobados en el Decreto 56/2018 del Gobierno de Aragón. Es una corporación de derecho público con personalidad jurídica propia, que ejerce sus funciones con autonomía orgánica, funcional y presupuestaria para garantizar su objetividad e independencia.

El Gobierno nombró el pasado 29 de julio a los 15 académicos y académicas de número que configuran el Pleno de esta institución, a propuesta de la Universidad de Zaragoza, las Cortes de Aragón y el propio Gobierno de Aragón. Profesorado universitarios, profesionales de la escritura, de la investigación, del estudio del patrimonio lingüístico aragonés, son las personas que ejercerán su labor con carácter honorífico y no remunerado.

Estas primeras personas que formarán parte de la institución son José Ramón Bada, Manuel Castán. Mercedes Llop, Juan Pablo Martínez, Francho Rodés, Carmen Alcover, María Ángeles Ciprés, Ánchel Conte, Ramon Sistac, José Solana, María Luisa Arnal, María Pilar Benítez, Javier Giralt, María Teresa Moret y Francho Nagore.

La puesta en marcha de la Academia Aragonesa de la Lengua se une a las otras seis corporaciones académicas radicadas en Aragón: Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis, Real Academia de Medicina, Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas, Químicas y Naturales de Zaragoza, Academia Aragonesa de Jurisprudencia y Legislación, Academia de Farmacia “Reino de Aragón” y Academia Aragonesa de Gastronomía.

Sus funciones

A la Academia le compete el establecimiento o adaptación de las normas de uso correcto de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, describiendo sus normas gramaticales, e inventariando su léxico. Como indica la Ley 3/1999, del Patrimonio Cultural Aragonés, estas lenguas son el aragonés y el catalán de Aragón, con sus variedades dialectales.

Otras de sus funciones son velar por los derechos lingüísticos de los y las hablantes, colaborar en la formación del profesorado, o asesorar a los poderes públicos e instituciones tanto sobre el uso correcto de las lenguas propias como sobre la promoción social de las mismas.

Source: Día de las lenguas | Opinión | M.ª Pilar Benítez Marco

Source: El diputat de Podem que va defensar entre crits el català a les Corts d’Aragó

Els diputats del PP el van esbroncar i els de Vox van abandonar el ple

” alt=”Nacho Escartín, portaveu de Podem a les Corts de l’Aragó, durant la seva intervenció defensant el català

“Do you speak english? Yes. Y también charro aragonés i també parlo català”. Així va començar el portaveu de Podem a les Corts de l’Aragó, Nacho Escartín (1978), la seva intervenció en defensa del català i l’aragonès la setmana passada arran d’una moció de Vox que instava a suprimir l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua. Unes llengües que ell ja ha après de gran perquè va néixer a Nuez de Ebro, un petit poble al costat de Saragossa, i l’aragonès ja només es parla en petits municipis del Pirineu. “A casa meva mai s’ha parlat aragonès i el vaig aprendre en una acadèmia de la capital, mentre que el català l’he après llegint ‘La Directa’ i escoltant grups en català de La Franja com Los Draps”, explica. Ferm defensor del patrimoni lingüístic de l’Aragó, no amaga la seva sorpresa per la gran repercussió que ha tingut el seu discurs. “Mai havia rebut tantes mostres de suport i des de diferents punts de l’Estat, no només dels territoris històrics, i el vídeo ha tingut gairebé 15.000 visites”, exposa Escartín, que assegura que molts aragonesos l’han felicitat.

Els diputats del PP, però, el van escridassar tota l’estona i els tres de Vox van marxar del ple quan es va posar a parlar en català. “Els hi vaig dir “Hasta luego diputados de Vox!” perquè no me’n vaig poder estar”, afirma sorneguer. No és el primer cop que parla en aragonès des que va ser escollit el 2015. La legislatura passada ja ho va fer i aquell cop van ser els representants del PP els que van sortir de l’hemicicle. Sí que ha estat el primer cop que ho ha fet en català. “Algun diputat havia dit alguna frase en català, però jo he estat el primer que ha fet una intervenció llarga en català a les Corts”, diu orgullós. No serà l’última.

No han passat ni fins i tot 5 anys des que el 20 d’octubre de 2016 Nacho Escartín, diputat de Podem a Aragó, pronunciés un dels primers discursos en aragonès en les Corts d’Aragó des del segle XV (en aquells temps les Corts tenien una altra funció ). Llavors els diputats de PP es van encarregar de ridiculitzar i protestar per la intervenció en aragonès.

Deien que, tot i que havia estat traduït en castellà, no ho entenien i en no ser una llengua oficial l’aragonès, no tenia el dret a ser emprada en l’hemicicle.

Poc després, el 28 de juny de 2017, les mateixes Corts d’Aragó aprovaven un nou reglament per a les Corts d’Aragó en el qual amb el vot a favor de la Ponència especial de PP (Antonio Torres), Podem (Hèctor Vicent), PAR (Maria Herrero), Ciutadans (Javier Martínez) i IU (Patricia Luquín), es donava llum verd, entre d’altres, a la prohibició de l’ús de les llengües pròpies d’Aragó (aragonès i català) en no ser llengües oficials.

L’excusa de no ser llengües oficials per impugnar aquestes intervencions va ser invalidada poc després pel Tribunal Constitucional, que es va fer valer de l’article 3 de la Constitució, que aborda la riquesa de les modalitats lingüístiques d’Espanya que no són cooficials, però que la Carta Magna considera un “patrimoni cultural que ha de ser objecte d’especial respecte i protecció”. Aquesta sentència dictava jurisprudència des del Parlament Asturià.

Aquesta sentència hauria d’obligar a les Corts aragoneses a canviar la seva normativa, en el mateix sentit que ja la té el Parlament asturià i en igualtat de condicions davant el castellà.

No obstant això, el dijous 9 de setembre es va tornar a repetir el teatret. Demostrant que aquestes Corts i aquest Parlament aragonès no té voluntat de respectar les veus de les llengües pròpies d’Aragó, com Sí havia estat en aquestes Corts de l’antic regne d’Aragó. Interrupcions, crits, falta de respecte, … sempre des dels bancs de la dreta. Per deixar de fer sentir un dels patrimonis més rics d’Aragó, i normalitzar una situació que ja s’hauria d’haver fet fa dècades, com a la resta de Parlaments autonòmics amb llengües pròpies.

L’absència de perspectiva científica fa que aquests hooligans nacionalistes (espanyols) usin la bronca, ja que la invisibilització de l’aragonès a les escoles i IES de tot Aragó no ha permès millorar la percepció sobre aquest tema en 4 dècades.

Esfendemos as Luengas

Web: http://esfendemosasluengas.wordpress.com

Twitter: @esfende_las

Facebook: https://facebook.com/esfendemos.asluengas

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.