Skip to content

Archive

Category: Aragonès

Source: DE TERUEL NO ES CUALQUIERA | Aprovechando que los del chapurreau publican panfletos en esta página aprovecho para informar: | Facebook

https://www.facebook.com/groups/251546504981517/permalink/2414428958693250/

Source: Un ‘batallador’ Aragón Existe se presenta en la capital del país

A la pregunta de AraInfo: recientemente al actual presidente de Aragón, Javier Lambán, ha afirmado que mientras el sea presidente la única lengua oficial en Aragón será el castellano ¿cuál es la política lingüística de Aragón Existe? Las portavoces han contestado brevemente que “si bien el castellano es la lengua más usada en Aragón, no tenemos nada en contra del resto de lenguas. Son patrimonio cultural aragonés y merecen nuestro respeto”.

Source: El comentari de Lambán que es fa viral per menysprear el català

Lambán ratifica que amb ell hi haurà una única llengua oficial, la castellana

No és la primera vegada que ho escoltem, tampoc és complicat intuir-ho, però potser mai ho havia dit tan clar en una sessió de les Corts. Javier Lambán va assegurar que “mentre sigui ell president del Govern d’Aragó, hi haurà una única llengua oficial, el castellà”.

Una expressió que només corrobora que la mort de l’aragonès i el català està assegurada a Aragó amb aquest president. Així ho vaticinen totes i tots els experts lingüistes i sociòlegs, que al·ludeixen a l’“oficialitat” com a única possibilitat de les llengües minoritzades a l’Estat espanyol.

L’afirmació de Lambán venia a respondre una pregunta del diputat de Vox de la sessió de dimecres 27, en relació amb la nova Llei d’educació Celaà, que no ha comptat amb consensos polítics ni educatius a Aragó, i que segons la seva interpretació destruirà la llengua castellana.

Un president d’Aragó que, malgrat haver estat forçat per la legalitat i la democràcia de l’Estatut d’Aragó a aprovar una Llei de Llengües, un Currículum Educatiu i una Acadèmia Aragonesa de la Llengua, no té cap interès a normalitzar aragonès i català la vida pública. Tampoc a protegir-ho.

Si només hi ha un aspecte positiu d’aquest tipus de declaracions, és la d’elogiar a evolució que ha patit a Aragó el debat lingüístic, a força de pressionar des dels col·lectius socials de defensa de la llengua, que forcen de tant en tant mitjans de comunicació, polítics i els seus discursos, a pronunciar-se sobre aquest aspecte. Primer van ser les famoses paraules de Pablo Echenique en oposició a l’oficialitat… des de fa un temps tenim la confirmació de Lambán.
Igual que les companyes asturianes, sabem que aragonès, igual que asturià, són dues llengües de segona a l’Estat, i la baralla serà llarga per poder revertir-ho.

Source: La Academia Aragonesa de la Lengua constituye los institutos del aragonés y del catalán

El escritor Ánchel Conte y el profesor de la Universidad de Zaragoza Javier Giralt serán los directores del Instituto de l’aragonés y el Institut aragonés del català

lengua pignatelli concurso menores
Sede del Gobierno de Aragón. Foto: Pablo Ibáñez (AraInfo)

El pasado lunes, 21 de marzo de 2022, se constituyeron en Zaragoza el Instituto de l’Aragonés y el Institut Aragonès del Català, integrados en la Academia Aragonesa de la Lengua, entidad que fue creada por la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón (más conocida como “Ley de Lenguas de Aragón”) y que se rige por los Estatutos aprobados en el Decreto 56/2018 del Gobierno de Aragón.

Es una institución científica oficial y pública en el ámbito de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón y está formada por el Instituto de l’Aragonés y el Institut Aragonès del Català.

Estos dos institutos serán los encargados, según los Estatutos mencionados, de proponer las normas del uso correcto del aragonés y del catalán en Aragón y de velar por su aplicación; también tienen, entre otras, las competencias de inventariar y actualizar su léxico, estimular su uso, enseñanza y difusión, colaborar con la formación del profesorado, o asesorar a los poderes públicos e instituciones sobre temas relacionados con ambas lenguas.

En esta primera sesión, ambos institutos han elegido a su director y a su comisión permanente, que serán los órganos de gobierno junto con el plenario, formado por los y las académicas que se adscribieron a cada uno de ellos en la sesión de constitución del pleno de la Academia (1 de octubre de 2021).

En el caso del Instituto de l’Aragonés, el director es Ánchel Conte, al que acompañan en la comisión permanente Juan Pablo Martínez (subdirector), Francho Nagore (secretario-administrador), María Pilar Benítez y Manuel Castán (vocales).

En el caso del Institut Aragonès del Català, el director es Javier Giralt, al que acompañan en la comisión permanente Ramon Sistac (subdirector), María Teresa Moret (secretaria-administradora), Merche Llop y Carmen Alcover (vocales).

En su reunión constitutiva, ambos Plenarios de los institutos también nombraron dos vocales, respectivamente, para la Junta de Gobierno de la Academia. De esta manera, el órgano de gobierno de la Academia, conformado por Javier Giralt como presidente, M.ª Pilar Benítez como vicepresidenta, Juan Pablo Martínez como secretario y M.ª Teresa Moret como tesorera, se completa ahora con los vocales Francho Rodés, M.ª Ángeles Ciprés, Ramón Sistac y Merche Llop.

Asimismo, se trataron otros asuntos que serán llevados próximamente al Pleno de la Academia Aragonesa de la Lengua para su discusión y aprobación.

Source: Lo xapurriau de Jaca i la trama panoccitanista* » Temps de Franja

// Natxo Sorolla

«Hemos descubierto que el Foro [sic] de Jaca romanceado original que data del año 1077 está escrito en una lengua que por comparación es prácticamente idéntica al Chapurriau actual». Pam!! Tal com ho sentiu: l’any 1077 a Jaca legislaven en xapurriau. Aixina arreplegue La Comarca (20/11/2021) les paraules en boca de Juan José Barragán i Héctor Castro, autors del llibre Historia del Aragón Oriental y su Lengua, editat per la Comarca del Bajo Aragón. Los autors no només pretenen estudiar qualsevol similitud del parlar del Matarranya en paraules escrites a 300 km, si no que tenen com a objectiu últim negar la similitud en parlars que estan a 12 km. Recursos públics per a hipòtesis audaces. Que mai han arribat a defensar-se en un fòrum acadèmic. Però què en diuen les Universitats, sobre esta hipòtesi?

No cal dir que la primera sorpresa és que el Fur de 1077 és en llatí. Però quan un segle i mig més tard se fa la traducció al romanç, al llatí vulgar del poble, lo Fur de Jaca s’escriu en allò que actualment coneixem com «llengua occitana». La de «Toulouse». Ni aragonès, ni català, ni castellà. Ni encara menys xapurriau, perquè encara falten 7 segles per a que algú denomino aixina a la llengua del Matarranya. Lo fur de Jaca està en occità. I com pot ser que a Aragó redactaren les primeres lleis en occità? Los estudiosos usen una paraulota per a referir-s’hi: «occità cispirinenc». Aixina denominen l’occità que es parle del Pirineu cab aquí pels que hi arriben des del nord, i tenen prou preponderància social com per a afavorir la seua escriptura del romanç. Algunes referències accessibles a un clic de distància, com la Wikipedia en castellà, s’hi refereix com «un dialecto del occitano que se hablaba en las localidades del sur de los Pirineos en la Edad Media, más particularmente en Aragón y en Navarra, en las ciudades de Estella, Jaca y Pamplona […] [E]ste dialecto también marcó su presencia […] en la redacción de documentos oficiales como los Establecimientos de Jaca y el Fuero de Jaca». Fa més de mig segle que s’hi dediquen llibres i articles, i el 2012 Santomá Juncadella deduca a la Complutense una tesi doctoral completa al tema. I si tos interesse una visió més social sobre el procés de com lo llatí vulgar acabe definint les llengües que coneixem actualment, tos recomano «El aragonés medieval: lengua y estado en el reino de Aragón», de Guillermo Tomás Faci (2020).

Però tornant al tema. Los defensors del xapurriau estan proposant que el parlar del Matarranya és lo mateix que el de Tolosa Llenguadoc, o el llemosí de Llemotges, a 700 km de distància, obviant les parles que estan a 12 km? Com és habitual en teories negacionistes, s’obrin dubtes i més dubtes, però sense (aparentment) prendre posició. Consideren que «este documento ha sido estudiado por diferentes lingüistas que no se han puesto de acuerdo en torno a la lengua en que está redactado» (25/11/2021). Obviant que els debats que mencionen se van superar fa dècades, se centren en la idea principal que volen defensar, i és que «se trata de un documento escrito en una lengua con destacadas similitudes con la que hoy día se utiliza en la zona oriental de Aragón». És curiós que qualsevol alternativa per a defensar el xapurriau que passe per Jaca acabe abraçant lo panoccitanisme, una proposta que englobe en la mateixa llengua no només Matarranya i Jaca, si no tots los parlars del sud de França i l’est d’Espanya (aragonès, català i occità). Esta idea és per la que històricament lo català apareix sovint com a «llemosí», i que en lingüística es va abandonar a principis del segle XX.

I esta és la incoherència interna per la que els autors del llibre mai presenten la tesi audaç davant un tribunal acadèmic o una revista avaluada per altres acadèmics. Només s’hi abracen polítics. Los autors presenten la publicació apadrinats a la seu del Baix Aragó pels consellers María José Gascón i José Manuel Insa (PAR). De fet, un dels autors és també regidor pel PAR. Però l’acte no és només del partit. David Arranz, diputat per VOX, va estar a l’acte i va fer una difusió molt entusiasmada a Twitter de la «magnífica conferencia», perquè per a ell lo més important és demostrar que «Aquí NO se habla catalán. Se habla español y chapurriau (aragonés oriental)». Cal dir que esta tesi filològica té més il·luminació que quan lo mateix diputat de VOX va defensar en seu parlamentària que «las modalidades lingüísticas propias de la franja oriental de Aragón conocidas históricamente como “chapurriau”, incluye múltiples variedades dialectales (el fragatino, el tamaritano, el maellano…)». En aquell moment no ere conscient del nivell del fang que estave produint en mesclar la «franja» i la «modalitat lingüística chapurriau» per a integrar-hi «dialectes» com lo «fragatí».

Però suposo que ja enteneu per què una hipòtesi aparentment tan novedosa i arriscada, com la del Fur de Jaca en xapurriau, mai se defense en un àmbit acadèmic. I és per la pròpia falta de coherència interna. Si unim xapurriau i Fur de Jaca per a demostrar l’aragonesitat dels dos parlars, s’ha de reprendre la hipòtesi panoccitanista, que tan poc coherent és per a demostrar que a Aragó es parle qualsevol cosa excepte allò que parlen a Gandesa o a Morella. I és que només per interessos polítics intensament anticatalanistes es pot adoptar la idea sense veure la incoherència. Maria José Gascón (PAR), a la presentació a tot color que La Comarca fa de la columna «El mundo del chapurriau» (11/02/2020), diu que «nosotros os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así y peculiaridades de cada pueblo; qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Un argument similar al de Luís Arrufat al mateix espai (1/10/2020), escriptor en xapurriau que diu que el tronc comú és el «latín y lemosín» i «en él crecieron cuatro ramas casi iguales (el valenciano, el mallorquín, el catalán y el chapurriau)». Que és l’argument calcat al que ja usaven la directiva dels Amics del Chapurriau, Abella i Fontcuberta, al mateix diari (22/09/2017): «nuestro Chapurriau es hermano de otras lenguas como el Valenciano, el Catalán o el Mallorquín… Todas estas lenguas son hermanas entre si, de igual importancia, todas han evolucionado de igual a igual pero, eso sí, cada una en su territorio, todas tienen los mismos padres el Latín y el Occitano o Lemosín». En lo viatge anticatalanista se salten la via aragonesa per aterrar al panoccitanisme. No és poca cosa.

Però esta trama no ha escomençat aquí. L’escriptor del chapurriau, Arrufat, és un multipremiat als Premis de la FACAO «Roberto G. Bayod», en honor a l’ultradretà de Bellmunt, representant de l’involucionisme més dur del franquisme. Castro, un dels autors del llibre, és membre fundador de FACAO, l’organisme que done els premis. I l’alcaldessa Gascón té llaços familiars en la direcció de FACAO. I quina rellevància té la FACAO en tot este entramat panoccitanista? L’any 2004 un dels membres fundadors de FACAO, Julián Naval (Tamarit de Llitera), escriu sobre el Fur de Jaca: «No deja de causarnos sorpresa la lectura de estos Fueros a los tamaritanos, pues están redactados en nuestra lengua, emparedada en la Zona Oriental de Aragón desde Benasque hasta Valderobles [sic], pasando por Fraga y Tamarite (a la que no se le ha prestado hasta la actualidad atención). Separados por casi 1.000 años, los habitantes de esta zona con una tozudez rayana en la paranoia la han conservado con pequeñas variantes, pese a las presiones de los dos idiomas mayoritarios el Castellano y el Catalán». Les Corts d’Aragó encara conserven textos i presentacions a on Naval defense estes idees en seu parlamentària. Sovint amb «tozudez», i no sabem si també la consideraria «rayana a la paranoia». Però ja hi estem de nou: la hipòtesi audaç que només se presente en àmbits polititzats. I és que la hipòtesi del llibre de Barragán i Castro està tan ben protegida contra acadèmics que a la pròpia notícia anuncien que «el libro no está a la venta». Recursos públics per a defensar una tesi que no es podrà contrastar a les Universitats. Una trama interessant.


*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 85, gener de 2022

Source: Estrena del documental ‘Veus en el cerç’ » Temps de Franja

// Rosa Arqué

Dilluns 21 de febrer, Dia internacional de la Llengua Materna, es va estrenar a Saragossa el documental Vozes en o zierzo / Veus en el cerç / Voces en el cierzo. Aragonés y catalán, nuestras lenguas. El projecte ha estat dirigit per la cineasta aragonesa Vicky Calavia i dona la paraula a 18 entrevistats que fan una anàlisi del passat, present i futur de les nostres llengües d’Aragó. La presentació es va fer al Saló d’Actes de la seu de la Caja Rural d’Aragó a Saragossa, un edifici que es considera un referent arquitectònic i un dels més representatius del modernisme tardà. En aquest espai tan acollidor, la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó va organitzar l’acte principal de tots els preparats per a celebrar aquesta festa de les nostres llengües.

Les persones que hi van assistir van agrair les paraules sensates dels convidats i van coincidir a alabar el bon treball fet pels guionistes i tècnics encarregats del documental, que és molt pedagògic i il·lustra d’una manera molt amena la realitat de la diversitat lingüística aragonesa.

La directora del documental, Vicky Calavia. / Gobierno de Aragón
Els assistents al saló d’actes. / Gobierno de Aragón

Source: La Academia Aragonesa de la Lengua, en el día de la lengua materna

Academia Aragonesa de la Lengua
El Consejo de Gobierno ha aprobado este jueves el nombramiento .
Sede de la Academia Aragonesa de la Lengua .
S.E.

ES MUY probable que muchos aragoneses no sepan todavía de la existencia de la Academia Aragonesa de la Lengua, una institución científica creada por el Gobierno de Aragón por mandato de la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, popularmente conocida como «Ley de Lenguas». Aunque sus estatutos fueron aprobados en 2018 (Decreto 56/2018 del Gobierno de Aragón), hubo que esperar hasta el 29 de julio de 2021 para que se produjera el nombramiento de los primeros quince académicos: quince personas propuestas por la Universidad de Zaragoza, las Cortes de Aragón y el propio Gobierno de Aragón. Y no fue hasta el 1 de octubre de ese mismo año cuando se constituyó oficialmente el pleno de la citada entidad. El nacimiento de la Academia Aragonesa de la Lengua, tras un parto prolongado y algo difícil, pasó desapercibido en la sociedad aragonesa, prácticamente sin testigos.

¿Y qué sentido tiene la creación de esta Academia Aragonesa de la Lengua en una comunidad como la nuestra? Es muy probable que bastantes de nuestros conciudadanos tampoco sepan que, además del castellano (o español) que es lengua de todos los aragoneses, hay otras dos que también son propias de Aragón y que igualmente todos debemos sentir como nuestras. Nos referimos al aragonés y al catalán, que se atestiguan documentalmente en nuestra tierra desde la Edad Media y que, a duras penas, han sobrevivido hasta la actualidad.

Pero es difícil amar lo que no se conoce y estas dos lenguas, el aragonés y el catalán, y, por tanto, sus hablantes, no han gozado apenas de consideración por parte de los sucesivos gobiernos aragoneses, ni de los distintos partidos políticos, ni de las diversas instituciones públicas (salvo honrosas excepciones). Solamente las asociaciones han sido capaces de defender con fuerza y tesón estas dos lenguas, que cuentan con un número reducido de hablantes y carecen del apoyo, protección y respeto que las demás lenguas hispánicas, distintas del castellano, han logrado en sus respectivas comunidades autónomas.

Es justamente en este punto donde halla su pleno sentido la creación de la Academia Aragonesa de la Lengua. El lector podrá entenderlo con facilidad a la vista de las funciones que sus propios estatutos determinan: velar por las lenguas minoritarias propias de Aragón y defender los derechos lingüísticos de sus hablantes. Esta institución está al servicio de la sociedad aragonesa (no del gobierno autonómico de turno), y no tiene otro objetivo que amparar el aragonés y el catalán, dos lenguas que no se mencionan por su nombre en el Estatuto de Autonomía de nuestra comunidad, ni siquiera en la Ley de Lenguas, y que de refilón se citan en la Ley del Patrimonio Cultural Aragonés. La tarea de la Academia es, por tanto, hacerlas visibles en la sociedad aragonesa, siempre desde el rigor científico.

El 21 de febrero la UNESCO celebra el Día de la Lengua Materna. Defender la lengua materna es una labor encomiable, de ello no cabe ninguna duda, y como dice nuestro estatuto, nuestras lenguas suponen un valor social de respeto, convivencia y entendimiento. Y este es, en definitiva, el cometido de la Academia Aragonesa de la Lengua, una entidad que se sitúa al mismo nivel que las decanas Real Academia Galega (1906) e Institut d’Estudis Catalans (1907), o las más recientes, Academia de la Llingua Asturiana (1980) y Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998). El reto de nuestra Academia es, ahora, darse a conocer, difundir su trabajo y ofrecerlo a toda la sociedad aragonesa, y en particular a los aragoneses cuya lengua materna es la catalana o la aragonesa. La Academia nace con potestas, la legitimidad que le da la ley, y ha de ganarse la auctoritas que solo puede otorgar la sociedad. Este será el salvoconducto que permitirá que tenga una larga vida y que, con independencia y autonomía, pueda prestar la perentoria protección que el catalán y el aragonés, como lenguas maternas de tantos aragoneses, necesitan hoy.

Acto de entrega de los premios “Arnal Cavero 2021” a Don José Solana Dueso y “Guillem Nicolau 2021” a Don Lluis Rajadell Andrés, respectivamente que se entregarán el próximo miércoles 9 de febrero a las 18:30h, en el IAACC Pablo Serrano. En el mismo acto se entregarán los premios al Libro Mejor Editado en 2020 y a la Trayectoria Profesional en el sector del libro de Aragón en 2020

Dirección General de Política Lingüística

Font: El ribagorçà, nova llengua romànica? | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Ho ha  proposat en José Antonio Saura, romanista de la Universitat de Saragossa, d’ideologia obertament expressada a la seua coneguda frase: eso que se ha dado en llamar catalán común o estándar. Investigant llengües pirinenques en Saura s’adonà que els romanistes no sabien si definir el seu parlar de Grist, a la Vall de Benasc, com aragonès o català. Observà que havien pres una decisió política: és aragonès perquè Grist i tota la Vall de Benasc són a l’Aragó. Però no quedà satisfet d’aqueixa decisió alexandrina, i optà per una de salomònica: ni aragonès ni català: ribagorçà! Per a difondre-la creà el 2005 la revista De Lingva Aragonensi (DLA), dedicada bàsicament a l’aragonesística, i l’hi acomboiaren molts reconeguts romanistes: Colón, Holtus, Metzeltin, Sistac, … . Però ja al número 2 de la DLA afegí una nova llengua a l’aragonès: el benasquès, i ho seguí fent fins al 4, estampant finalment als 5/6: les dos grans lluengues romàniques originals d’Aragó (el ribagorçano i l’aragonès). Havia nascut la seua llengua ribagorçana. La proposta ha prosperat i té seguidors. En Saura prest ha entès que per a una nova llengua la Vall de Benasc és poc territori. I és així com seguidors seus han estudiat la llengua de la vall mitjana i baixa de l’Isàvena i i n’han publicat els resultats el 2021 al número 10 de DLA, concloent que aquest territori ha estat atribuït indegudament al català per tots els seus predecessors –Coromines, Sistac, Bllat colrat!, – i que cal atribuir-lo al ribagorçà llengua romànica diferenciada de l’aragonés i del catalan. Declaren que trets propi d’aquesta llengua com 7 fonemes vocàlics, no diftongació, ll– inicial, pèrdua de –n i –r, –u procedent de t, apitxat, 3 demostratius, hue/en/hi, mateix, tothom, el perifràstic, … no són característics del català. Ja se sap: aplicant la lingüística-ficció tot és demostrable. Volen seguir fent-ho a l’alt Isàvena, continuant per tota la Ribagorça i pel sud fins al Mesquí, … . Queda el dubte de si tot plegat no és una cortina de fum per foragitar el català de l’Aragó. Se n’hauria de parlar in extenso.

Artur Quintana

Source: Per què el castellà, i no el català, va devorar l’aragonès?

Mapa d'Aragó (1633). Font Cartoteca de Catalunya

Saragossa, 5 de setembre de 1414. Ferran de Trastàmara, el candidat guanyador del Compromís de Casp (1412), era coronat rei d’Aragó. Pocs mesos abans havia estat nomenat comte de Barcelona i, posteriorment i successivament, seria investit amb la resta de corones dels diferents estats que, en aquell moment, formaven l’edifici polític catalanoaragonès. Tradicionalment, s’ha considerat la coronació de Ferran ―el primer monarca de la nissaga castellana dels Trastàmara al tron de Barcelona― com l’inici de la substitució gradual i progressiva de la llengua aragonesa en benefici de la castellana. Però, en canvi, la investigació historiogràfica recent ha posat en relleu que aquest procés de substitució s’havia iniciat molt abans. Per quina raó la llengua aragonesa va cedir terreny al castellà i, en canvi, no ho va fer en benefici del català?

Representació de Saragossa (1647), obra de Mazo. Font Museu del Prado

Representació de Saragossa (1647), obra de Mazo / Font: Museu del Prado

Què era la llengua aragonesa?

L’aragonès era ―i és― una llengua llatina del tronc de les llengües iberoromàniques. Com el castellà, l’asturià, el gallec o el portuguès. No és el cas del català, que amb l’occità i el francès forma part de les llengües gal·loromàniques, tot i que alguns estudiosos actuals sostenen que la llengua catalana té més parentiu amb les llengües del tronc italoromànic. Sigui com sigui, el que sabem és que l’aragonès va néixer cap al segle IX als Pirineus Centrals, al solar del comtat navarrès d’Aragó ―sobre el territori de les actuals comarques de la Jacetània, Alt Gàllego i Sobrarb―. I sabem, també, que la llengua aragonesa es va projectar cap al sud (la plana d’Osca i la vall de l’Ebre) seguint l’expansió territorial dels primers reis aragonesos (segles X i XI) i, encara més, la dels primers comtes-reis catalanoaragonesos (el Baix Aragó, segles XII i XIII).

Les llengües anteriors

L’aragonès va ser la llengua de l’Aragó medieval (segles IX a XIV), però, des d’un inici, va haver de conviure amb altres llengües que tenien una arrel històrica més profunda o que havien estat importades durant l’expansió cristiana. En el primer cas, sabem que el protobasc (que les fonts de l’època anomenen basquenz) era la llengua popular de bona part d’aquella societat. I sabem, també, que les bosses de població morisca que havien quedat dins dels nous dominis cristians conservarien la seva llengua (un sincretisme local d’àrab, d’amazic i de llatí vulgar anacrònic) durant segles. Llengües ben diferents de l’aragonès, que era la llengua de les elits ―sobretot urbanes―, del comerç i de l’evangelització. Molt abans que les tropes del rei Alfons el Bataller assolissin la línia de l’Ebre (1118), la societat aragonesa ja era plurilingüe.

Gravat de Daroca (1779), obra de Palomino. Font Biblioteca Nacional Hispànica

Gravat de Daroca (1779), obra de Palomino / Font: Biblioteca Nacional Hispànica

Les llengües posteriors

La conquesta de les valls de l’Ebre (Saragossa, 1118), del Jalón (Calatayud, 1120) i del Jiloca (Daroca, 1120) representaria un abans i un després en la història del petit regne d’Aragó. En tan sols dues dècades, Alfons el Bataller havia duplicat la superfície del regne. Però, per un altre costat, Aragó no comptava amb els recursos demogràfics suficients per colonitzar aquells amplíssims territoris de nova incorporació i el rei Alfons ―que també era monarca de Pamplona― va recórrer a contingents de colons dels seus dominis més occidentals (Haro, Nájera, Miranda) que parlaven castellà o dialectes orientals del castellà. Aquestes colonitzacions introduirien la llengua castellana a Aragó, amb la particularitat que, en el decurs dels segles posteriors, aquell castellà importat adquiriria els girs propis i característics d’un dialecte local.

De llengua de cancelleria a llengua local

No obstant això, des del segle IX fins al segle XV, l’aragonès va ser la llengua de la cancelleria (del poder) i la llengua franca (la més coneguda i la més prestigiada). I, molt probablement, va ser la llengua d’ús social majoritari. Però aquest predomini es va començar a esberlar a finals de centúria del 1300, molt abans de la coronació del castellà Ferran de Trastàmara (1414). Les fonts documentals de l’època delaten que les classes oligàrquiques de Saragossa (noblesa, classes mercantils) havien iniciat un procés d’abandonament de l’aragonès en benefici del castellà que s’intensificaria en el decurs del segle XV i que s’escamparia com una taca d’oli pel territori durant els segles XVI a XIX fins reduir el domini lingüístic a la matriu original (les valls pirinenques aragoneses).

Gravat de Bujaraloz (1668), obra de Baldi. Font Biblioteca de Florència

Gravat de Bujaraloz (1668), obra de Baldi / Font: Biblioteca de Florència

Llengua i interessos econòmics

La gran qüestió que planteja aquest fenomen és: ¿per què posats a abandonar la llengua pròpia del país les oligarquies aragoneses es van inclinar cap al castellà, que en aquell context era una llengua més estrangera que el català? I per contestar a aquesta qüestió no hi ha una resposta única, sinó que aquella deserció responia a la suma de diverses causes. Una seria la culminació d’un llarg i progressiu allunyament de les elits catalanes i aragoneses, que, tot i formar part d’un mateix edifici polític, mai havien compartit els grans projectes polítics i econòmics de la Corona. Una altra seria que, simultàniament, les oligarquies aragoneses s’havien apropat a les castellanes per una qüestió de comunió d’interessos econòmics. I una altra seria que castellà i aragonès eren dues llengües molt similars que facilitaria aquest “abrazo del oso”.

La reculada de l’aragonès

La desaparició de l’aragonès a Saragossa (segle XV) va impulsar la castellanització de la meitat sud del país. Quan es van casar els Reis Catòlics (1469), l’aragonès ja havia desaparegut del Baix Aragó i estava retrocedint a la vall de l’Ebre. Quan Felip V va liquidar a sang i foc els Furs d’Aragó (1707), l’aragonès ja havia reculat al nord dels Monegres. I a principis del segle XX, l’aragonès ja estava reclòs a les valls pirinenques. L’aragonès ha reculat fins quasi desaparèixer (només el parlen 20.000 persones) perquè les elits del país es van castellanitzar. Però, també, perquè les classes populars el van abandonar. Històricament, l’imaginari popular ―fabricat per les oligarquies― el rebaixaria de la categoria de llengua pròpia a la d’un simple “patuès” marginal.  Dissortadament, per l’aragonés se ha feyto de nuit (‘per l’aragonès s’ha fet de nit’).

Source: Historia de Aragón 3×19: El aragonés medieval, lengua y Estado | Podcasts | Aragón Radio (CARTV)

En Historia de Aragón

Duración: 00:55:11

Entre los siglos XIII y XIV el aragonés se convirtió en una lengua romance autónoma y funcional en todos los ámbitos comunicativos, tanto en el oral como en el escrito. Una circunstancia que, históricamente, está más que atestiguada gracias a la conservación de decenas de miles de documentos que así lo acreditan. En esta ocasión viajamos en el tiempo para conocer cómo fue el proceso de formación del aragonés como lengua, sus características, la importancia que tuvo, así como las circunstancias que le llevó a ser casi plenamente sustituida por el castellano.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.