Vaig conèixer Tomàs Bosque cap al 1970. Als pobles nous els capellans jóvens d’Alcanyís havien convocat una trobada d’Acció Catòlica i nosaltres, estudiants dels últims anys de l’institut, hi vam anar perquè els teníem com a professors de religió. En aquest encontre, on hi va anar gent de tot el Baix Aragó, hi havia un concert on hi va participar un jove músic de la Codonyera que cantava en la nostra llengua. Mai m’havia parat a pensar que algú pogués cantar tal com parlàvem i molt bé per cert. Anys més tard, diria que al 77, Tomàs escrivia un article en català a la desapareguda revista aragonesista Andalán sobre el tren de Tortosa. L’Àngel Serres, company de vila, fent-se ressò de l’article, em va escriure seguint el model utilitzat pel Tomàs. Jo estava a la mili i recordo que l’Àngel em va fer saber que Tomàs havia gravat un disc on hi havia dos cançons en la nostra llengua i em va fer arribar les lletres. A partir d’aquell moment, les nostres cartes sempre serien escrites en la llengua de la vila. A més, a la mili, en el Gabinet de Dibuix on estava destinat a Valladolid, vaig coincidir amb nois de Flix, València i les Illes i em vaig adonar que ens enteníem perfectament i, per tant, parlàvem una mateixa llengua que era la catalana. Per a mi, tota una descoberta. Després, en un viatge a Saragossa, recordo que amb l’Àngel vam visitar en Tomàs establert en aquesta ciutat definitivament. Més tard només tenia referències del cantautor a partir dels treballs d’investigació publicats per l’Artur Quintana que havia comprat una casa a La Codonyera i que tenia una forta amistat amb en Tomàs. Vam coincidir posteriorment en la recopilació del Molinar i amb l’ASCUMA a finals dels 80. El 1995 ens va proposar col•laborar en una columna setmanal a La Comarca i vam acceptar el repte. Des de llavors hem coincidit en altres projectes i espero seguint col•laborant per molts anys.

‘La Comarca’ 19 de novembre del 2010

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de novembre del 2010)
Escena Humana… a les arenes per la Carmen

La punyent gran Romança de la Flor (La Fleur que tu m’avais jetée) d’aquesta obra mestre que és l’òpera Carmen que Georges Bizet composà al 1875 basant-se en la novel•la que prèviament Mérimée escrigué una trentena d’anys abans, és sens dubta una de les petites grans gemmes d’expressió humana que conté l’imaginari artístic, poètic i musical que ha estat capaç de generar-se des del mon occidental.
I en realitat, la referència al “mon occidental” és tot un dir… perquè, per exemple, pel filòsof alemany Friedeich Nietzsche, qui sembla que també s’escoltava incansablement aquesta ària -a banda de prefigurar Els Superhomes i fer trontollar el sistema de classes socials durant tot el segle XX amb les burdes interpretacions que mal destrament es van extreure de les seves teories – va voler al seu torn afalagar la bellesa de l’òpera tota, i als escrits per El cas Wagner del 1888 diu així: “Aquesta música és serena, però no té una serenitat francesa o alemanya. La seva serenitat és Africana”. Sí senyor. Això era la Península Ibèrica pels europeus: l’encapçalament d’Àfrica. O Àfrica en sí mateixa. Entès com a món exòtic i voluptuós, enfrontat al cartesianisme francès, cal, doncs, recordar que Les Cigarreres de L’Havanera del I primer acte, són un calc de la descripció que en Théophile Gautier ens fa arribar en el seu relat del Voyage en Espagne al 1845, qui entre d’altres cosses va quedar, per sobre de tot, corprès de les reminiscències àrabs de l’Andalusia, amb les seves dones i amb els seus colors i amb els seus toros… I fent-ne reconeixement popular d’aquesta font d’inspiració, Mérimée n’escriu la novel•la, ja que les notes de’n Goutier han estat les responsables d’haver creat aquest misticisme folklòric per a la estrangeria de Pirineus a munt. Per tant, com és sabut, Carmen no és la immersió d’un món vist des de dins, sinó la visió dels francesos sobre Espanya. Llicencies de l’art, podríem al•legar… Admetrem que cada vegada és més i més diluït aquest llastre que encara ens precedeix, no el fet de ser Africans – que potser fora tan de bo-, sinó la projecció que se n’ha derivat, generalitzant el caràcter espanyol que encara persisteix.
I amb tot, quants de nosaltres, realment, desitjaríem haver pogut virar aquest angle d’apreciacions en detriment d’haver-nos deixat perdre el plaer de gaudir avui d’aquesta Carmen…?
Que contradictòria que pot arribar a ser la nostra escena humana…!

Marta Momblant Ribas