Señores ponentes de la Ley de Lenguas:
El timorato proyecto presentado por el PSOE esta sufriendo unos cambios a su paso por la ponencia que lo empobrecen y diluyen, con la excepción del papel de las lenguas propias en los medios de comunicación. No puede caber mayor ridiculez, que los Ayuntamientos puedan proponer su modalidad lingüística. ¿Qué tipo de conocimientos tienen de lingüística o filología? ¿Por qué no practican su autoridad con el castellano, con las variedades de gripe, o con la peste porcina?
Siendo innecesario la creación de una academia de catalán porque ya existe una, no la pagan los aragoneses y no se pueden superar sus conocimientos de las variedades dialectales del catalán, me siento avergonzado como aragonés (¿o tal vez no lo sea?) a la vista de la exigencia de “ostentar la condición política de aragonés” para ser académico.
Estoy en completo desacuerdo en que se diga mil y una vez “modalidades lingüísticas”; al menos, señores ponentes, cambien la frase de “lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón” por “lenguas propias de Aragón y sus modalidades”, es más clara y no tendenciosa.
Si la inconstitucionalidad de la ley está clara al no reconocer la coficialidad del catalán y el aragonés, como manda el artículo 3º, apart. 2, de la Constitución, alguien con sentido común me puede explicar cómo se podrían declarar cooficiales todas las “mil modalidades lingüísticas” de Aragón. Realmente un desatino.
José Miguel Gràcia (La Codonyera)
animals i es reparteixen pastes entre els assistents. La tradició marca també que se preparen xoriços, llonganisses i embotits de caça i que es cuinen a las brases de la foguera per a tot el món.
en “la oferta” per a finançar la celebració.L’hostal de la Placeta i casa Sastron són los dos escenaris de l’univers mont-rogí que més records m’aporten i també, possiblement per això, los que més m’estimo. Sovint em situo mentalment a l’interior dels edificis i repasso una a una les estances. A l’hostal, sense comptar el trinquet, n’hi havie una trentena, i a casa Sastron, si no compto el ras, me n’ixen quaranta-tres. De manera que tant l’una com l’altra oferien espai de sobra per a poder-hi encabir les nostres fantasies. Em ve a la memòria que a les falses dels dos casalicis hi havie unes enormes caixes de fusta plenes de roba vella. I a una de les de casa Sastron s’hi guardave l’uniforme d’un militar amb la seua espasa. Tot i que em parave molt gran, aquella roba me la vaig posar infinites vegades imaginant-me ser el general d’un gran exèrcit. I a dins també hi havie una bandera d’Espanya que utilitzàvem com a estovalla per a celebrar magnífiques misses cantades juntament amb ma germana Pili que fee d’escolanet. Però els hiverns eren extremadament freds en aquells casalots ja que ni les portes ni les finestres ajustaven bé i els corrents d’aire produïen uns efectes devastadors sobre la nostra salut. A més, la distribució de casa Sastron ere tan anàrquica que els dormitoris estaven a un extrem i els excusats a l’altre, i per a anar-hi s’havie de passar necessàriament pels perxis. Per això per a orinar a les nits tots teníem lo nostre bací. En canvi, amb tals circumstàncies, el fer de ventre es transformave en una odissea. Sobre tot quan patíem descomposició. I així va passar que, al ser tantes les portes que s’interposaven entre les habitacions i la comuna, una gèlida nit d’hivern a mon pare les urgències no el van dixar arribar ni al perxi i no li va quedar altre remei que desocupar els budells al darrer passadís. Les set portes que va haver d’obrir i tancar en van tindre la culpa.