Mentre m’estic acabant de llegir l’esplèndid llibre-reportatge “El complot”, d’Eugeni Casanova, i he començat a fullejar “El Dietari del bisbe Messeguer i el Museu Diocesà de Lleida”, transcrit i analitzat per Carme Berlabé i Isidre Puig – ambdós publicats per editorial Pagès i imprescindibles per opinar amb coneixement de causa sobre el litigi per les obres d’art que enfronta els governs de Catalunya i Aragó-, m’arriba la revista “Temps de Franja”. Com sempre, farcida d’informació interessant sobre la franja de parla catalana sota administració aragonesa. Hi ensopego amb un article de l’amic Francesc Ricart, fragatí de naixensa, infantesa i primera joventut, i fidel militància franjolina; igualadí de veïnatge, i barceloní de feina. És un text ben il·lustrador del tema i, amb el compromís de tractar més extensament la qüestió de l’art del museu diocesà i comarcal de Lleida, crec que val la pena de reproduir-lo. I que el lector en tregui les pròpies conclusions.
Distàncies i calfreds històrics
Aquest servidor de vostès, quan fa d’amfitrió amb la gent que visita la capital del Baix Cinca, com segur que fan tants altres, la porto a passejar pels carrers entortolligats i costeruts de Fraga que s’enfilen fins al Castell -ja érem grans quan vam saber que originàriament era una església, la de Sant Miquel. Sovint, els hostes s’embadaleixen davant la vista impactant de la població arranada als peus de la construcció ara fa poc rehabilitada i amb el riu que dóna vida i marca territoris. En els nostres entorns, només és superior a la del castell de Fraga, la visió que es té des del castell de Mequinensa presidint l’aiguabarreig immens dels tres grans trams catalans dels rius Cinca, Segre i Ebre.
Heus ací que aquesta Setmana Santa, deixant les cabòries i l’atrafegament ordinaris, hem anat lluny de casa, disposats a veure món. On hem estat, a Nova York, no hi hem encertat a veure castells ni gairebé esglésies, però ens hem trobat, lluny com érem, coses ben pròximes i, en la distància, del tot emocionants. Permeteu que us n’explique un parell: a The Cloisters, un conjunt monàstic que presenta i reprodueix espais i elements arquitectònics procedents dels monestirs i esglésies europees de l’edat mitjana, ens vam commoure amb les tombes dels comtes d’Urgell, procedents de Bellpuig de les Avellanes (la Noguera) i, sobretot, amb el claustre central del conjunt construït a partir de peces arquitectòniques de Sant Miquel de Cuixà (el Conflent), unes peces, com la resta de l’art religiós exposat, fruit de l’adquisició feta la primera meitat del segle XX per part del magnat i filàntrop J.D. Rockefeller, Jr. Embadalit, t’ho miraves i en gaudies i, ves per on, la ment et feia giragonses i pensava en el “tinglado” que hi han muntat al voltant del litigi pels béns de l’art sacre del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, uns béns que en bona part va adquirir el pobret magnat bisbe Messeguer, tal com recull un llibre que ha estat un èxit de vendes aquest Sant Jordi a Lleida.
L’altra emoció continguda, la vam sentir a The Frick Collection, un museu privat instal·lat en un palauet deliciós, al costat est de Central Park : entre obres de Vermeer, Rembrandt, El Greco, Goya etc, vam ensopegar amb el famós retrat eqüestre de Felip IV, de Diego de Velázquez, que el va pintar a Fraga i, com diu la Guia de la col·lecció, és conegut com el Felip de Fraga, perquè el va pintar “in the catalan town of Fraga” després d’una victòria sobre els francesos, en la Guerra dels Segadors. Aleshores, aquella guerra vull dir, va ser un dels moments de la història en què Fraga apareix com una plaça clau per a consolidar la contesa bèl·lica de la monarquia espanyola (aleshores la dels Àustries) contra els interessos del Principat de Catalunya; l’altre moment decisiu havia de ser quan Felip V (aquest ja dels Borbons) fa de Fraga un punt estratègic en la Guerra de Successió, la que va acabar amb la caiguda de Barcelona i que abans havia arrasat la Seu de Lleida per fer-hi una fortificació, el Castell que hem conegut de sempre, és a dir, com el de Fraga.
Ara hem sentit a dir que es vol organitzar alguna mena d’homenatge al rei borbó, el Felip V, el que va destruir Barcelona, l’avantpassat dels borbons que l’havien de seguir, el que diuen que va incorporar allò de fidelíssima a l’escut de la vila de Fraga& Ai, mare, quins calfreds!
Francesc Ricart.
Un altre que ha estat fa poc a Nova York, i hi ha fet troballes ben curioses relacionades amb l’art i l’Aragó, és l’autor aragonès del bloc purnas.com, que aconsello efusivament perquè s’hi troben autèntiques perles. Llegiu, si no, el que escriu en aquest apunt. Hi diu, entre d’altres coses, parlant de la seva visita al Metropolitan Museum:
Claro que lo más brutal fue ver que los bienes culturales aragoneses no se encuentra sólo en Lérida. ¿Ah, no? Os preguntaréis. No, no, diría yo. Sorprendentemente, hay patrimonio aragonés fuera de Lérida y del propio Aragón. ¿Desidia, dejadez, irresponsabilidad, cosas que pasan mientras no sea en Cataluña?. A saber. Capiteles probablemente de San Juan de la Peña (aunque no lo dice), cálices, relicarios y misales de Santa Cruz de la Serós, por ejemplo. Los Bienes de Manhattan.
http://dietarihumbert.wordpress.com/2009/06/06/obres-dart-de-la-franja-a-nova-york/
Solo he de apuntar como miembro de Nogará, asociación del entorno del aragonés incluida en la Coordinadora Aragón Trilingüe, y sin ánimo de portavocía alguna, que Marco Joven ya no es miembro de Nogará y por tanto no la representa en la Coordinadora; tal y como ha sido comunicado a la prensa. Además ningún grupo de dicha Coordinadora ha planteado tal cosa, en todo caso se trata de una postura personal.