Skip to content

França al natural | Viles i Gents.

França al natural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de febrer del 2014)

Les fronteres entre  nacions no  responen a motivacions de geografia física, les anomenades fronteres naturals, sinó a motivacions culturals, per tal com són creacions humanes. Només per casualitat es correspon la frontera natural amb la cultural: és el cas  d’Islàndia, i poques més n’hi deu haver. Les fronteres culturals són la norma: pensem només, en les de Portugal o en les de Suïssa. Malgrat aquesta evidència França sempre s’ha esforçat en justificar el seu imperialisme sobre alemanys (Alsàcia-Lorena), bascos (Iparralde), catalans (Catalunya Nord), …, amb les anomenades fronteres naturals. Això a França tothom ho té plenament interioritzat, com mostra l’anècdota viscuda per mi a Espira, a Alemanya. Un comunista francès, teòricament lliure de xovinisme, ens féu una conferència i en referir-se a Espira va dir una frase com ara: Ací, més enllà del Rhin …, que va provocar la hilaritat de tots els presents, conferenciant inclòs, perquè Espira és més ençà del Rhin, vist des de França. El conferenciant havia estat víctima de la política-ficció oficial francesa que pretén que el Rhin és la frontera natural amb Alemanya. S’ha de dir que França només aplica el mite de la frontera natural quan li convé, altrament l’oblida. Així veiem que en haver de precisar la frontera entre França i Alemanya al nord d’Alsàcia, els francesos imposaren que havia de ser natural. Decidiren que la frontera seguiria un rierol, la Lauter. Això tenia per als francesos un inconvenient: la frontera natural deixava del costat alemany l’única vila grandeta de la comarca: Weißenburg. Aleshores els francesos van declarar que això de les fronteres naturals no valia i es van quedar Weißenburg, rebatejat ara Wissembourg. És el mateix que van fer quan la Guerra Gran, en decidir que calia dur la frontera natural dels Pirineus a la nova frontera natural de l’Ebre. L’inconvenient era que la vila més important d’aquest territori —Catalunya sencera ja havia estat incorporada a França— era Saragossa, que quedava, hélas, més enllà de l’Ebre. Van fer el mateix: declararen que això de les fronteres naturals no valia, i inclogueren Saragosse a França. Coses de política-ficció.

 Artur Quintana   

A la conquesta de la Roca | Viles i Gents.

A la conquesta de la Roca

(Publicat a La Comarca el 28 de febrer del 2014)

«Un dia de matí, a punta de sol,/ van dir els més vells del nostre territori:/ «amunt i crits»,/ i en la punta dels dits/ d’ungles ben esmolades,/ senyalaven les costes i les moles/ als jóvens que escoltaven./ «Amunt i crits», fills nostres./ […]»

Va ser un matí de la primavera de 1987 quan, per un d’aquells capritxos del destí, va arribar a les meues mans el número zero (1986) de la revista Desperta Ferro!, editada pels Consells Locals de la Franja. No n’havia tingut notícia, de la publicació. Ni tampoc del col•lectiu editor. I que algú, en aquella època, s’haguereatrevit a publicar una revista en català l’Aragó, ere una novetat sense precedents. Mogut per la curiositat, i una mica escèptic, aquella mateixa vesprada em vaig posar a fullejar-la. No sabria dir el motiu però la vaig obrir per la radera pàgina. I al girar la primera plana em va xocar trobar el poema “A la conquesta de la Roca”, d’un desconegut Desideri “Lombarde” Arrufat de “Pena-Roja (Matarranya)”. Sorprés pel descobriment, en vaig fer una lectura ràpida. Ara bé, tal com anava avançant, allò… Mare meua! Allò ere increïble! Ho vaig tornar a llegir, ara detingudament, però… ¿Com podie ser que algú, amb aquell “chapurreau” nostre d’anar per casa, amb un llenguatge tan pròxim i familiar com el que emprave, haguere pogut composar una cosa tan bella i suggeridora?
La lectura d’aquell poema va marcar un punt d’inflexió en la antiga concepció, quasi folklòrica, que jo, per mi, i també per influències, m’havia format de la nostra vella parla. Va ser com obrir una finestranova, a través de la qual vaig intuir les enormes possibilitats d’una llengua incompresa i menyspreada, fins i tot, o sobretot, pels propis parlants. Entre els quals, durant anys, jo mateix.
Ha passat molt temps. I Desideri és lo meu poeta de capçalera. I segurament que “A la conquesta de la Roca” no és lo seu millor poema, ni tampoc un dels més destacats, però a mi, aquella vesprada, em va motivar de manera absoluta.
Allí va escomençar tot.

José A. Carrégalo

Òperes i succedanis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de març del 2014)

Diuen que a Saragossa agrada molt l`òpera. Aviat es veuran al Principal dos obres mestres del repertori: Madama Butterfly i Carmen; i possiblement el teatre s’omplirà. Totes dos obres necessiten de 70 o 75 músics, d’unes grans intervencions corals, i d’una notable parafernàlia escènica amb exotisme i figurants (en el cas de la Carmen s’hi ha d’afegir soldats desfilant i un cor de xiquets), a més a més de cinc o sis cantants de primer nivell. Fa poc les van fer al Liceu i una entrada digna (si tenies sort) costava al menys 60 euros. Aquí, en canvi, una ganga: Les entrades més cares a 35.

El problema és que el fossat del Principal no admiteix més de 35 músics, i el petit escenari no molts coralistes; i als cantants els paguen una misèria (lógicament no poden ser de molt prestigi). Però és igual, el públic saragossà ho troba fantàstic, i la relació qualitat-preu la considera magnífica, i com és un públic molt humil, que no es pot permetre el luxe de viatjar i pagar preus estratosfèrics (famílies senceres han d’anar tots el diumenges al futbol), doncs perfecte: Visca el succedani!! Perquè també venen a la Romareda el Barça i el Madrid a bon preu: és clar, ni rastre de Cristiano, Casillas, Ramos, Benzema, els Xavis, Iniesta, Cesc o Messi; pero tots contens: és el Barça (B) o el Madrid (Castilla).

Afortunadament la “Asociación Aragonesa de la ópera Miguel fleta”, poc a poc, passet a passet, i amb molt d’esforç, està començant a pal·liar aquestes carències. Després de l’esplèndida producció del “Kaiser von Atlantis” de l’any passat, anuncia una segona per a finals d’abril i l´1 de maig: L´Elisir d´amore (ópera de menys nivell que les esmentades, però apta per a representar-la al Principal) amb un bon repartiment i l’esperat debut operístic a la seva ciutat del millor cantant aragonès dels darrers 35 anys: el gran Carlos Chausson. Al menys això no serà un succedani (evidentment els preus més elevats). Es faran dos representacions i serè un bon moment de calibrar si aquí agrada el cafè o la xicoira.

Antoni Bengochea

mitjançantÒperes i succedanis | Viles i Gents.

Pelats com un vimi | Viles i Gents.

Pelats com un vimi

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 8 de març del 2014)

L’economia ocupa una posició rellevant a la premsa del nostre món, convertida en notícia contínua per la complicada conjuntura mundial. Coneixem los noms dels banquers, dels ministres del ram, de les autoritats financeres internacionals, dels empresaris més rics segons Forbes i d’altres rànkings, de les temudes agències de qualificació que fan i desfan… Al costat de tot este sistema mediàtic de rics i poderosos està la classe mitjana, una massa nombrosa en descens, i els pobres sense nom. Són nivells diferents que no tenen connexió entre ells a la manera dels estaments de l’Ancien Régime. Envoltant-ho tot, los tecnicismes del gremi econòmic (actius, índexs, preferents, cotitzacions, PIB, prima de risc, minijobs…) han passat al lèxic estàndard dels profans en la matèria, que continuen sense entendre-la.

Ara els indicadors prenen vida pròpia i mos anuncien un panorama optimista, que solament noten a l’estament superior: un circuit del luxe que viu una happy hour sense fi. I així entre els que estan damunt i els demés va obrint-se una bretxa cada volta més gran. És l’acabament del somni de la classe mitjana, patidora pacient de retallades o, més dramàticament, espectadora d’un atur que es fa endèmic. De l’aurea mediocritas (la daurada mitjania que predicava Horaci) pel treball digne i els drets assegurats al buit de la falta d’ingressos i perspectives, pitjor quan avança l’edat. Si bona part de la societat occidental, que s’havia malacostumat al benestar de l’alegre consum, viu ara les renúncies quotidianes, alguns dels seus han caigut dins del forat sense solució de la pobresa endèmica. Nous temps difícils, que va descriure Dickens al segle XIX, o els temps moderns que filmar en blanc i negre Charlot, ara en pantalla de plasma de molts colors. Lo resultat pareix més dur per comparació amb allò que va ser: dels nous rics al nous pobres, pelats com un vimi. No podem fer massa cas als gurus de la ciència predictiva econòmica que parlen de brots verds, impossibles de créixer a vimis que fa temps que estan secs.

María Dolores Gimeno

15 | març | 2014 | Viles i Gents.

Les misèries del Matarranya al Dow Jones

(Publicat a La Comarca, 14/3/2014)

Natxo Sorolla

Fa algunes setmanes reflexionàvem a este espai sobre els nivell de globalització de l’economia del Matarranya, bàsicament agrícola i ramadera. Als inversos internacionals en ocasions els és més rendible invertir en les produccions futures de cereals que no en petroli, i per tant, lo preu del prenso puje a gust de les cotitzacions internacionals, i el preu del gorrino varie pels moviments càrnics de les superpotències econòmiques. I és que en la societat de la informació, val més la informació sobre els valors futurs que el propi producte que comprem o venem.

Al Matarranya, los efectes socials d’esta globalització són clars: l’entramat bàsic de l’economia matarranyenca és l’empresa familiar, i la cooperativa és la ferramenta de comercialització i abaratiment de serveis. Per això, la fluctuació dels mercats jugue males passades a les empreses familiars, que no tenen suficient capacitat per a suportar canvis de preu polaritzats.

I mentre, en tertúlies nocturnes, és habitual sentir afirmacions com «quan lo gorrino anave car no tos queixàveu tant», o «cap any hi ha bona collita per a l’agricultor, sempre queixant-tos». En lo fons, són les tertúlies de la misèria. Perquè de misèries discutim. La piràmide de població del Matarranya està completament envellida. Només cal analitzar els èxits del sistema d’empresa familiar si observem lo número de fills i filles d’agricultors i grangers del Matarranya que han seguit lo negoci dels seus pares, o s’han pogut quedar a viure al seu poble. Al sector primari encara no ha arribat lo sou fix a final de mes, la setmana anglesa, i les vacances pagades. I això és lo que es va a buscar a fora. Evidentment, tenim un futur ben fotut. Que només és conseqüència de la misèria present.

Podem discutir si el cotxe d’un és més gran que el de l’altre, però les empreses familiars del Matarranya no deixen de ser un bolet en el marc global, que poden desaparèixer en una bufada del Dow Jones. I mentre, algunes vies per a millorar la posició del nostre producte al mercat implosionen per l’eterna divisió implícita entre misèries. Això sí, el que no és una misèria són los sous que s’emportave algun (miserable) gerent (de misèries).

Una jornada per a descobrir els altres aragonesos – VilaWeb.

El Centre Artesà Tradicionàrius dedica tot el dia al viu moviment cultural aragonès a Barcelona

Barcelona és, des de la dècada del 1990, la ciutat amb més immigració aragonesa fora de l’Aragó. Per això hi han aparegut, des d’aleshores, tot d’iniciatives associatives i culturals: cursos de llengua aragonesa, de música, exposicions, concerts, conferències, jornades, festivals, campanyes de suport, gastronomia… Per fer aflorar tota aquesta activitat cultural, ben sovint poc coneguda, es fa avui la jornada Els altres aragonesos al CAT de Gràcia.

La quarta Jornada InterCulturalBCN al Centre Artesà Tradicionàrius, que després de fer un viatge a la cultura del Perú, Colòmbia i l’Índia es fixa en l’Aragó, vol retre homenatge a ‘la resistència cultural i identitària que han possibilitat persones que, recollint el testimoni d’aragonesos il·lustres a la capital catalana com Gaspar Torrente i Desideri Lombarte, han convergit cap a aquesta sensibilitat’.

La intenció d’Els altres aragonesos és ‘mostrar una altra realitat, un altre Aragó’, per mitjà d’un complet i variat programa d’onze del matí a mitjanit amb cercaviles, exposicions, debats sobre l’aragonès, dinar popular, recitals de poesia, projecció de curts i concerts de Kike Ubieto i la Wall Street Band, Marta Casas Quartet, Chundarata! i Os Chotos.

“Licantropia” de Carles Terès finalista del Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès | Lo Finestró.

 

El Born 7

Les novel·les ‘Dos taüts negres i dos de blancs’, de Pep Coll, ‘Les cròniques del déu coix’, de Joan-Lluís Lluís, i ‘Licantropia’, de Carles Terès, han estat proclamades finalistes del Premi Crexells, convocat anualment per l’Ateneu Barcelonès. Els dos primers llibres han estat publicats per Proa; el tercer, per Edicions de 1984, editorial on va ser publicada la novel·la guanyadora de l’edició anterior, ‘Sense alè’, de Josefa Contijoch.

El guanyador de la 43a edició del guardó convocat per l’Ateneu Barcelonès serà proclamat el dia 26 de juny.

M’arriben notícies de què Carles Terès està preparant la traducció al castellà de Licantropia.

Joan-Lluís Lluís, Pep Coll y Carles Terès, finalistas del Crexells.

Joan-Lluís Lluís, Pep Coll y Carles Terès, finalistas del Premio Crexells

El galardón, cuyo ganador decidirán por votación los socios del Ateneu Barcelonès, reconoce la mejor novela en catalán publicada en el 2013

EL PERIÓDICO / Barcelona

Viernes, 14 de marzo del 2014 – 16.58 h

El jurado del Premi Crexells, en su 43ª edición, ha seleccionado ‘Dos taüts negres i dos de blancs’, de Pep Coll, ‘Les cròniques del déu coix’, de Joan-Lluís Lluís, y ‘Licantropia’, de Carles Terès, como las tres novelas candidatas a recibir el galardón, que distingue la mejor novela en catalán publicada durante el año anterior.

Como en anteriores ediciones, tras el filtro previo, compuesto en esta ocasión por Pilar Argudo, Carme Arnau, Xavier Pla, Ricard Ruiz, Ramon Pla Arxé y Lluís Reales, serán los socios del Ateneu Barcelonès y los miembros de los clubs de lectura del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura y de Biblioteques de Barcelona quienes decidirán por votación la obra ganadora.

Durante los próximos meses se celebrará una programa de conferencias, debates, coloquios y actividades para dar a conocer las tres novelas que optan al premio. El ganador será proclamado el próximo 26 de junio.

El Crexells es uno de los varios premios literarios sin objetivos comerciales o editoriales y que consideran solo las obras publicadas durante el año anterior. Uno de ellos, el Ciutat de Barcelona, ya se ha fallado, destacando como mejor novela del 2013 ‘Cafè Amsterdam’, de Joan Carreras. En los próximos meses se conocerán también las decisiones de los jurados de los premios Lletra d’Or, Llibreter y de la Crítica.

En ‘Dos taüts negres i dos de blancs’ (Proa), Pep Coll reconstruye un crimen real que sucedió durante la posguerra en el Pallars Jussà. ‘Les cròniques del déu coix’, del rosellonés Joan-Lluís Lluís, imagina al dios Hefesto como el único superviviente, hasta nuestros días, del panteón griego. Y ‘Licantropia’, de Carles Terès, sitúa en la Franja una historia fantástica de posesión lobuna a través del tiempo.

CHA critica un nuevo ataque a la historia de Aragón en unas publicaciones del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), en donde convierten a reyes de Aragón en monarcas catalanoaragoneses y se cita la guerra catalanogenovesa o la inexistente “confederación”. Alberto Celma, responsable de la secretaría de Cultura e Identidad Nacional de CHA, señala que “el Gobierno de Aragón debe ser contundente ante estas falsedades y en este caso debe parar la publicación de estas obras, cuya edición debe aprobar Madrid”.

Celma sostiene que las mentiras o irregularidades sobre la historia de la Corona de Aragón van calando en la sociedad catalana y la única forma de contrarrestar eso es invertir en educación, para que la sociedad aragonesa conozca su historia y la defienda. “La mejor manera de hacer frente a las falsedades históricas es conocer la verdad. No podemos permitir que la historia se modifique para justificar determinadas acciones porque se corre el riesgo de que la repetición acabe dando por buenos los datos y hechos que nunca ocurrieron”.

mitjançantDiario Aragones :: Radio Ebro – CHA denuncia un nuevo “ataque” a la historia de Aragón.

José Ángel Biel fa amics a Catalunya | Lo Finestró.

DESAYUNO INFORMATIVO CON JOSÉ ÁNGEL BIEL

El diari El Punt Avui publica:

El president de les Corts d’Aragó, José Ángel Biel, va afirmar ahir a Madrid que la consulta a Catalunya no es podrà celebrar, i va advocar per retirar les urnes el 9 de novembre si el govern català opta per tirar endavant el referèndum unilateralment. “Quan convoquin la consulta, s’haurà de prohibir. I si igualment treuen les urnes al carrer, s’hauran de requisar”, va afirmar.

Biel hi va afegir que la solució al problema català és “qüestió de paciència i d’aplicar la llei”, i va demanar que no es continuïn reconeixent privilegis a certs territoris. “A Catalunya se l’està tractant com si fos un estat. Aragó no pot acceptar tenir menys drets que Catalunya”, va afirmar. També es va mostrar contrari a la proposta d’estat federal asimètric del PSOE, ja que creu que els conflictes territorials a l’Estat espanyol “són irresolubles”. El líder del Partit Aragonès, que es va referir a Catalunya com a “regió”, va denunciar que s’hagi de repensar la divisió territorial només perquè “alguns” es queixin, i va defensar que l’actual sistema autonòmic vagi acompanyat d’un “model de finançament mixt, entre el model del concert econòmic i el general”

El que no diu el Punt Avui és que el Sr. Biel va rematar la intervenció dient que hi ha conflictes que són irresolubles perquè “el que nace barrigón tontería que lo fajen” (tal vegada després abaixà la mirada per observar-se). Així es fan amics i es promociona Aragó a Catalunya. En tot cas, segur que els bons madrilenys substituiran amb escreix els perversos catalans pel que fa a les relacions comercials i turisme.

. : EN PRIMERA PERSONA. UN “CAMI DE SERPS” ANOMENAT “JUSTÍCIA”..

EN PRIMERA PERSONA. UN “CAMI DE SERPS” ANOMENAT “JUSTÍCIA”.

 

UN  “CAMI DE SERPS” ANOMENAT “JUSTÍCIA”.
Mai hauria pensat que un comentari publicat en un diari digital de l’Aragó, com a resposta a un article d’opinió, m’havia de dur tants problemes.
“Sres a los que tanto les ofenden las declaraciones de la Directora del “Museu de Lleida”Montse Macià y no se cortan un pelo a usar expresiones como Ladrones, Robar…
El conflicto esta en manos de la justicia civil ( La justicia eclesiástica hace mucho tiempo que perdió todo su prestigio cuando se posicionó al lado de Mosen Jose Maria).
A mi me avergonzaría que fuese un abogado patético como Jorge Español (que cuenta sus pleitos en fracasos, por muy buena literatura que tenga) pero al final son los pobres paganos de estos tres pueblos quienes callan y le sueltan la pasta. Por cierto, a estos nuevos conversos que ahora valoran el arte más les valdría presionar para que las iglesias que están en Aragón y se están cayendo se recuperen o que los yacimientos arqueológicos no se convirtieran un una zona lúdica para cazadores aquí si que podéis intervenir. En el conflicto de los bienes de la Franja os queda la solución de esperar ladecisión del juez y mientras esta no llegue, continuar Llenándole los bolsillos a Español”,
Aquesta és la cronologia de la resposta jurídica a un article periodístic
El dia 5 de juliol de 2011 recullo als jutjats del canyeret un acte de conciliació del advocat Jorge Español Fumaral. Diu:
Que reconozca ser el autor de diversas expresiones presuntamente injuriosas y/o calumniosas dirigidas hacia el compareciente”” Que las expresiones vertidas, han menoscabado gravemente la buena fama, ética y profesionalidad del compareciente, pretendiendo denigrarle a los ojos de la sociedad en general de forma casi obsesiva”
I demana:
“indemnizar al aquí actor por los daños morales padecidos en € 30.000 euros”” el compareciente insta el presente acto de conciliación para continuar la Querella Criminal “.
El dia 2 de maig de 2012  surto dels jutjats d’Osca. El jutge havia obligat al denunciat Jorge Español Fumaral a retirar la denuncia i, per tant surto sense judici.
Desprès de un petit cara a cara el jutge va exclamar alarmat: “Com por ser que això hagi arribat aquí? Sr Espanyol retiri immediatament la denuncia!” Davant la insistència del advocat denunciant a seguir insistint el jutge, aixecant el seu to de veu va repetir: “Retiri ara mateix la denuncia!!!”
Un cop païda aquesta victòria judicial vaig intuir que alguna cosa grinyolava. Ara, 500 dies desprès he arribat a la següent conclusió:
M’han enganyat i m’han pres el pel.
Aquest exercici en primera persona que començo avui vol compartir unes sensacions i vivències que fins ara, i en tinc 54, mai havia viscut.
 

. : JORGE ESPAÑOL FUMANAL. ETERN ASPIRANT A “ARAGONES DEL AÑO”.

JORGE ESPAÑOL FUMANAL. ETERN ASPIRANT A “ARAGONES DEL AÑO”

 

 

 

 

 

 

 

 

Recurriendo que es gerundio

 

Jorge Español, un letrado incansable que incluso llevó a su universidad ante el Constitucional cuando estudiaba Derecho, intenta personarse por enésima vez en la causa del litigio del arte

 

 

JOSEP GRAU 
26-juliol-2009

 

Jorge Español es un letrado incansable. Ha presentado un sinfín de recursos en el litigio por las obras de arte del Museu de Lleida que reclama Aragón, siempre en defensa de los intereses aragoneses. Ha denunciado a ex consellers de la Generalitat por la vía penal. Ha presentado recursos contencioso-administrativos contra el decreto de 2006 con el que la ex consellera Mieras pretendía trasladar con condiciones las obras a Aragón. Ha intentado personarse en diversas ocasiones en el juzgado de Lleida que decidirá sobre la propiedad de las obras. Ha recusado a los jueces que se lo han impedido. Y, finalmente, hace apenas una semana ha intentado personarse de nuevo a nombre de la asociación Acción Pública para la Defensa del Patrimonio Aragonés. Con fecha 17 y 18 de este mes de julio el letrado aragonés ha presentado sendos escritos en los que solicita, respectivamente, que se autorice la personación de la citada entidad cultural y que el juzgado de Lleida se inhiba a favor del de Barbastro por razones de competencia territorial. Español es incombustible. Lo ha sido siempre. En el año 2004 el Tribunal Constitucional (TC)rechazó un recurso de amparo presentado por este abogado nacido en Benabarre y con despacho en Madrid ante la decisión de la titular del juzgado de Primera Instancia número 49 de Barcelona de sancionarle por varios escritos que contenían, según la magistrada, “expresiones con carga ofensiva”. El motivo de la disputa era el hecho de que la juez tramitara la causa en catalán y la petición de Español de que lo hiciera en castellano. En el escrito que imponía una sanción a Español, la magistrada exponía que éste “esta demostrando una falta absoluta de serenidad, autodominio y fair-play procesal y, en lugar de utilizar los medios legítimos de defensa para preservar los intereses de sus clientes, ha utilizado unas malas maneras y \unos excesos verbales ( … ) que deben repelerse para evitar que siga tratando a los que estamos al servicio de este juzgado de manera peyorativa y convierta la fase de ejecución del proceso del que deriva la presente pieza en una especie de CanSeixanta (o casa de Tócame Roque)”. El Tribunal Constitucional dió la razón a la magistrada. No en el sentido de entender que Español convierta la justicia en Can Seixanta, sine en el hecho de denegar el amparo solicitado por el 1ctrado aragonés y legitimar la sanción disciplinaria impuesta por la magistrada. No fue ésta la primera vez que Español acudió al Tribunal Constitucional en recurso de amparo. Ya lo había hecho en 1985 cuando era estudiante de tercer curso de Derecho en la Uned.  Antes, en 1984, Español presentó un recurso contencioso-administrativo contra la Uned por no dejarle utilizar en los exámenes los textos legales y jurisprudenciales que considerara convenientes. La Audiencia Nacional rechazó el recurso y Español apeló ante el Suprema. El Alto Tribunal tampoco le dió la razón y el letrado acudió en amparo al Constitucional. Alegaba Español que “en cuanto a autonomía universitaria, nuestra Constitución debe ser interpretada en línea con la antigua tradición de nuestras universidades medievales y estudios generales en los que los exámenes se celebraban en la Biblioteca de la Facultad, con comida y cama, en un encierro de seis días”. Su argumentación no coló. Con indisimulada ironía, el TC razonó que “ni los argumentos expuestos por el recurrente ni una profunda labor de reflexión propia han permitido a este Tribunal encontrar indicio alguno de conexión entre los derechos constitucionalmente garantizados y el derecho a utilizar en los exámenes textos legales y jurisprudenciales”. Rechazó el recurso de amparo e impuso a Español una multa de15.000 pesetas de las de1985.

 

 

 

Llàstima! Aquest article va arribar a les meues mans massa tard, desprès de rebre la corresponent denúncia…del gran denunciador.

 

 

Afegeixo alguns retalls de diaris on es pot seguir la tasca “denunciadora”, així com el desenllaç de moltes de les visites de l’advocat de Benavarri als jutjats.  (clikeu sobre per llegir la noticia completa)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CONSELL PELS INCAUTS QUE S’ATREVEIXEN A POLEMITZAR AMB UN ADVOCAT.

1.- Eviteu sempre l’enfrontament.

2.- Si entreu en polèmica o conflicte amb un advocat heu de tenir clar que aquesta discussió pot constar de 2 parts:
2.1.- Una primera part en la qual les regles són d’igual a igual, els 2 podreu debatre fent servir la paraula o la literatura.
Quan aquesta primera part es decanta cap al teu costat l’advocat pot posar en marxa la segona fase.
2.2.- Si l’advocat creu que en aquesta primera fase no s’hi ha trobat còmode, que els  teus arguments han estat més consistents, si l’hi has descobert mentides, si l’has fet enfadar… i les paraules/literatura per a ell s’han exhaurit… aleshores l’advocat posa en marxa la segona fase.

3.- En aquesta fase sempre guanya l’advocat
Amb una denúncia, una querella criminal, la polèmica es resol per la via ràpida . És molt probable que el advocat denunciant perdi el judici o vegi com la seua denúncia queda arxivada. S’ha de dir que a ells aquest procés no els hi ha suposat cap cost. En canvi, el denunciat guanyador ha hagut de pagar el seu advocat, el seu procurador….
Arribo a la conclusió que en aquest “camí de serps” que és la justícia, l’advocat sempre guanya.

Com diu l’amic Manel Riu a tot això exposat anteriorment cal afegir (presumpta, presumpta, presumpta!)

Per a este cap de setmana destaquem la 8ª Trobada de Bandes de Música de la Comarca del Matarraña/Matarranya, que tindrà lloc en el Poliesportiu de Ràfels este dissabte 15 de març a les 18:00 h. Esta trobada està organitzada pel Departament de Cultura de la Comarca del Matarraña/Matarranya, amb la intervenció de les bandes de ‘Peñarbes’, ‘Sant Antón’ i ‘Francisco Turull’, i amb la col·laboració de l’Aj. de Ràfels i l’Assoc. Cultural Estrets.

També, entorn de la música, en este cas folklòrica, en el Poliesportiu de Mont-roig tindrà lloc el diumenge 16 de març, la 2ª Trobada d’Escoles de Jota ‘José Antonio Pedrós’. Este festival és benèfic i la recaptació es destinarà per als malalts d’Alzheimer. La cita és a les 17:00 h.

Un altre esdeveniment organitzat en este cas pel Departament d’Esports de la Comarca del Matarraña/Matarranya és el 12º Cross Escolar del Matarranya.  Serà el diumenge al matí a partir de 10:00 h en el camp de futbol de La Freixneda.

D’altra banda, Pena-roja de Tastavins celebra el dissabte a la nit el carnestoltes amb ball i disfresses a partir de les 24:00 h.

A Calaceit el dissabte a les 17:00 h tindrà lloc una xerrada sobre l’adolescència, a la Biblioteca Municipal.  I Queretes finalitzen la seva setmana cultural amb teatre a les 22:00 h el dissabte i trobada de bolillos el diumenge entre les 10:00 i les 14:00 h.

Recordar-vos que els interessats en els tallers de cupcakes i galetes decorades que es realitzaran el 29 de març, encara tenen termini per inscriure’s (data límit  sobre el 21 de març).  Mes informació:

http://www.comarcamatarranya.com/docs/anex27357.pdf

 

 

COMARCA DEL MATARRAÑA/MATARRANYA

Departamento de Cultura

Avda. Cortes de Aragón, 7. 44580-VALDERROBRES (Teruel)

Telf. 978 89 08 81 – Fax 978 89 03 01

www.comarcamatarranya.com

Club de la Joventut (Massalió).

Juan Antonio Mir presenta ‘Los años de los que no te hablé II’ | Comarques Nord.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja