Esmenes al projecte de Llei de Llengües « Lo finestró del Gràcia.
A la sessió plenària de les Corts d’Aragó d’avui s’estudiaran i votaran les esmenes al projecte de Llei d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó, presentades per CHA i IU, de devolució i amb text alternatiu respectivament.
Ha mort Carmen Angás, escriptora i lluitadora social | Mas de Bringuè.
Carmen Angás Baches, escriptora i lluitadora social, va morir el passat 11 de desembre a Saragossa als 77 anys, després d’una llarga i dolorosa malaltia. Estava casada amb el favarenc José Bada Panillo, filòsof, professor, escriptor, articulista, col·laborador d’aquesta revista, ex conseller de Cultura i gran defensor de la normalització del català a la zona de la Franja. Carmen tenia tres germans i nombrosos nebots, entre altra família. La missa funeral s’ha celebrat avui, 12 de desembre, a Candasnos (Saragossa), el seu estimat poble natal al qual sempre es va mantenir molt unida.
Des de bastant jove, el seu compromís social la va portar a militar al PSA, després al PSOE i la UGT. A més a més, Carmen Angás va ser una de les fundadores de l’Associació de Veïns del Casc Vell de Saragossa. Professionalment, Angás va treballar com a funcionària del departament d’Agricultura del Govern d’Aragó i, després de la seva jubilació, va iniciar una fructífera trajectòria com a escriptora.
Va publicar almenys tres llibres i alguns dels seus relats van ser premiats per Ibercaja, la Diputació Provincial de Valladolid, UDP-Caja Madrid, Sed Rioja, l’Ajuntament de Saragossa, l’Associació de Dones del Picarral, i altres van ser publicats com a finalista en obres col · lectives de la Fundació de Drets Civils (Ministeri de Treball i Assumptes Socials) i de la Casa de les Cultures de Saragossa.
El 2005 va publicar Los años del silencio(Amarga Memòria), una novel·la curta que narra la història real d’una família de camperols de Terol en constant exili després de la guerra civil.
A Prames va publicar dues obres: Las margaritas no son inocentes (2007), un recull de relats on les protagonistes són les dones, i Mas cuentos como la vida misma (2012).
Assegurava que escrivia sobre el món interior i els sentiments. Els seus relats, escrits amb un llenguatge senzill i sobre temes que coneixia, són una visió intimista, carregada de vivències i de records. “M’interessa la bondat de les persones. Escric d’oïda, el que em surt amb sinceritat i senzillesa. Són relats basats en coses quotidianes, que li succeeixen a dones normals, són un mostrari de vides “, va afirmar en una ocasió.
Sempre va conservar intactes les seves arrels i el seu amor a Candasnos, al cor dels Monegres. Carmen Angás i José Bada van ser els promotors de l’escultura “La aguadora”, una monumental obra en bronze d’Isabel Queralt Solari, que inicialment havia d’instal·lar-se al costat de l’anomenada Balsa Buena de Candasnos, de la qual tradicionalment s’havia proveït el poble d’aigua per beure.
Al final, davant el desinterès i la desidia dels responsables d’aquest ajuntament, la van fer donació de l’escultura a l’Associació de Veïns “Joan de Lanuza” del barri de San Pablo de Saragossa, molt a prop del seu domicili. L’’any passat (2011), coincidint amb la celebració del Dia Mundial de l’Aigua, la van col·locar al parc d’aquest barri, prop de la ribera de l’Ebre, al lloc on històricament els aiguaders treien l’aigua del riu per a la venda posterior per la ciutat.
Va ser una persona molt estimada, tant en el seu entorn social i laboral saragossà com a la seua vila natal, on tingué un enterro molt emotiu i multitudinari.
(Text de Javier Ortega)
ARA-CINE AIBAR Aibar mezcla fantasía y Guerra Civil en Aragón en su último filme “El bosque”
Jose Oliva
Barcelona, 11 dic (EFE).- Un agricultor del Matarraña (Teruel) perseguido por los anarquistas en plena Guerra Civil española que se ve obligado a esconderse en un bosque habitado por seres extraños es el punto de partida de “El Bosque”, la última película de Óscar Aibar, basada en un cuento fantástico de Albert Sánchez Piñol.
Los protagonistas del filme son una familia de la comarca del Matarraña, en el Bajo Aragón, que ocultan un secreto ancestral: cerca de su masía aparecen una misteriosas luces, un fulgor sobrenatural visible dos noches al año y que, según la tradición familiar, son una puerta a otro mundo.
El director Óscar Aibar, realizador de “Atolladero”, “Platillos Volantes” o “El Gran Vázquez”, ha dicho hoy en la presentación que “la parte fantástica de la película funciona como una metáfora, un mundo alternativo al real”.
Sin embargo, el desarrollo de “El Bosque” lleva al espectador a pensar, como dice Aibar, que “incluso en los mundos utópicos hay crisis, guerras y ministros de cultura”.
La cinta, protagonizada por María Molins, Àlex Brendemühl, Pere Ponce y Tom Sizemore, propone una mezcla de ambientación rural y género fantástico, “ambientado en un momento concreto de crisis, la Guerra Civil española y en un espacio preciso, el Matarraña, una zona de frontera que vivió una experiencia especial durante la guerra”.
Aibar confiesa que utiliza la guerra civil como “detonante de unos conflictos humanos mucho más antiguos y arraigados”, que durante la contienda desencadenarán en crueles venganzas y ajustes de cuentas.
El escritor Albert Sánchez Piñol, autor del guión y del relato homónimo de 8 páginas en el que se basa el filme, ha dicho que “desde un principio le atrajo la idea de ambientar una historia de puerta dimensional a la Guerra Civil, pero en el fondo ‘El bosque’ es una historia de amor”.
Sucede, continúa Sánchez Piñol, todo lo contrario de lo habitual: “Normalmente el amor te lleva al matrimonio, en este caso, el matrimonio les lleva al amor”.
No encuentra Aibar extraño producir una película a partir de un cuento breve y pone como ejemplos recientes muchas de las adaptaciones de Stephen King o su película favorita de Hitchcock, “Los pájaros”, adaptada de un cuento de 9 páginas.
Aibar se declara un enamorado del cine americano de serie B de los años 50 en el que “los elementos fantásticos son una metáfora, como sucede con ‘La invasión de los ultracuerpos’, que simboliza la derecha norteamericana y el mccarthysmo”.
Con la inclusión de un epílogo en el filme, que ya se encontraba en el cuento original, en el que por fin se hace visible de manera testimonial ese mundo fantástico, Aibar quiso “dar un regalo al espectador, que durante toda la película ha estado estimulando su imaginación”.
Cuando le preguntan si le habría gustado desarrollar ese otro mundo fantástico, Aibar responder categórico y socarrón: “Mostrar el otro mundo era un presupuesto de 22 millones de dólares y nuestra película es el presupuesto de zapatería de ‘El Hobbit'”.
La elección del veterano actor norteamericano Tom Sizemore en el papel del oficial brigadista tuvo que ver, según el director, con la decisión de “no recurrir al típico actor alto, guapo y rubio del que se enamora Dora, la protagonista, y además se trata de un actor muy especial, puro rock & roll, que te da una mirada profunda”.
María Molins, la actriz que compartió más minutos en el rodaje con Sizemore, se ha declarado una admiradora de él y ha revelado que aprendió mucho “de un actor que ha hecho 170 películas, que procede del Actor’s Studio, que te mira a los ojos y encuentra la verdad del momento”.
Actores, director y guionista han coincidido en señalar que el lenguaje y la lengua, el dialecto matarrañés, “son una protagonista más”, pero, como anota Aibar, “da más realismo a la historia”, y a los intérpretes les ayudó a encontrar sus personajes, sin caer en la parodia. EFE
jo/mg
(foto)
|K:CUL:CULTURA-ESPECTACULOS,CINE|
|Q:ACE:es:01005000:Arte, cultura y espectáculos:Cine|
|R:EFE-ARA|
12/11/13-46/12
Este jueves, Javier Segarra y Daniel Yranzo comienzan un nuevo viaje por tierras aragonesas en el que van a descubrir los secretos culinarios mejor guardados en nuestra comunidad.
La repera de Aragón TV estrena este jueves a partir de las 22 horas nuevos capítulos. Javier y Daniel abandonan el calor de los fogones para adentrarse en una nueva aventura: un recorrido por la comunidad aragonesa en el que van a descubrir de nuevo la gran despensa gastronómica que es Aragón. Los espectadores van a poder disfrutar de este nuevo viaje en el que seguirán conociendo nuestros alimentos típicos, las especialidades culinarias y recetas, nuestras huertas y empresas.
Este nuevo viaje lleva a Javier Segarra y Daniel Yranzo hasta Valderrobres, la capital de la comarca del Matarraña. En este pueblo aragonés enmarcado por tierras valencianas y catalanas, se respira una mezcla cultural que, sin duda, enriquece la zona y le da un auténtico aire mediterráneo. Carmen, con más de treinta años de experiencia culinaria, les preparará su receta de judías con calamares, descubrirán los secretos de la coca garrapiñada en la pastelería Sanz, y tendrán la oportunidad de comer un típico cassoulet francés gracias a Maite. Además, aprenderán los entresijos de una “fábrica” de conejos y harán pan “durmiendo.
Este jueves, a partir de las 22 horas nuevos capítulos de La repera en Aragón TV. Esta semana, en Valderrobres.
DiCCA-XV
Diccionario del castellano del siglo XV en la Corona de Aragón
Grup d’Història i Contacte de Llengües (GHCL) de la Facultat de Filologia de la UB.
Barcelona, 13 de desembre, sala de professors (aulari Josep Carner, 5a planta)
18.30 Germà Colón Domènech: “Relacions entre el català i l’aragonès”
19.30 Coloma Lleal Galceran: El DiCCA-XV: gènesi i resultats.
El reliquiari de Santa Waldesca torna a Vilanova de Sixena « Lo finestró del Gràcia.
(Extret del meu treball, no publicat encara, Pintures i altres obres d’art de Sixena a Catalunya)
“■ Reliquiari d’argent amb una costella de Santa Waldesca. Amb la recuperació, per part dels Mossos d’Esquadra, d’un botí corresponent a un gran robatori —la denúncia va valorar en 300 milions d’euros— a la casa de Llorenç Jaume Grau de Riudecols, vinculat a la Baronia de Llorac, el març del 2010, es va descobrir que formant part de les joies robades hi havia el reliquiari de Santa Waldesca, provinent del Monestir de Sixena. Una veïna de Vilanova de Sixena se n’adonà en veure’l a la TV. El senyor Grau és escriptor, mecenes, medievalista, noble i col·leccionista, i és ben coneguda la bona relació que va mantenir amb les monges de Sixena.
A manera d’anècdota em plau comentar que en un inventari de 1590 es detallaven els tresors del monestir de Sixena d’aquesta manera: “un lignum crucis” (altrament dit, un tros de la creu de Crist), un clau de la creu, una petita part de la túnica de Crist, diversos cabells de la Verge i llet de la mateixa, el cap de Sant Hermenegild (lliurat a Felip II per a què el portés a l’Escorial), el cap de Santa Úrsula, el cap d’una de les Onze Mil Verges, el cap de Santa Constança, un os de Sant Joan Baptista, part del crani de Sant Esteve […] i la costella de Santa Waldesca.”
L’Ajuntament de Vilanova de Sixena va interposar una reclamació al Jutjat de Reus per a què retornés el reliquiari al seu lloc d’origen.
[…] El 10 de desembre del 2012, l’alcalde de Vilanova i tota la Corporació van presentar el reliquiari a l’Ajuntament, adduint que la seua recuperació havia estat possible per l’expropiació de la peça al senyor Grau de Riudecols, havent-li pagat, l’Ajuntament, 1035 euros. En el mateix acte es va fer públic que el reliquiari havia desaparegut el 1969, juntament amb uns altres quatre reliquiaris, durant el trasllat a Barcelona de les 5 últimes monges de la comunitat sanjoanista. Per què no van reclamar la pèrdua les monges? És lògic pensar en la possibilitat d’una venda o dipòsit?”
Una samarreta de Moritz « Lo finestró del Gràcia.
En les darreres hores ha esclatat a les xarxes socials el lema ‘Keep calm and speak catalan’ com a protesta contra la reforma de la llei d’Educació que promou el ministre espanyol José Ignacio Wert. Tant aquest lema com el logo que se n’ha fet, són obra de l’informàtic i professor universitari Josep Maria Ganyet, col·laborador habitual de RAC1. Tant és així que la cervesera Moritz ha anunciat que faria una samarreta amb aquest lema per contribuir a la campanya de protesta contra l’avantprojecte de llei del govern espanyol i en defensa del català a l’escola. Els beneficis de la venda de les samarretes els donaran a la plataforma Som Escola. Vilaweb
La catalana cerveza Moritz es fabrica a Saragossa a la planta d’Ambar, abans dita “La Zaragozana”
La Comarca, columna «Viles i gents», 7 de desembre de 2012
Fa poc vaig veure un documental molt interessant sobre com les empreses se les empescaven per a vendre més. Contractaven professionals dels sentits, és a dir, experts en dissenyar sons, olors, colors. Una cadena d’hotels, per exemple, volia crear una aroma que fos la mateixa a tots els seus establiments. D’aquesta manera el client, quan hi entrés, a banda dels elements de confort, se sentiria acollit pel perfum amigable de l’hotel, fos quina fos la ciutat on es trobés. Un altre dels cassos exposats és el d’un dissenyador de sons al que recorre un prestigiós fabricant d’aspiradors. Investiga quin és el soroll que produeix més sensació d’eficiència a la persona que fa la neteja.
Jo que em dedico al disseny i la comunicació em vaig quedar meravellat dels mètodes de treball d’aquells experts. I de la visió de negoci de qui els contractava.
En aquesta línia, he observat que hi ha alguns establiments a Alcanyís que tenen personal que atén en la nostra llengua. Alguns ho fan per casualitat, és a dir, el dependent o el propietari és catalanoparlant i no té inconvenient en usar la seua llengua quan detecta que el seu interlocutor també ho és. També n’hi ha que, atent a la bona marxa del negoci, s’ha preocupat de contractar dependents bilingües. Això fa que tots els que venim dels pobles ens sentim “com a casa”: es crea un ambient de confiança superior a si utilitzem un idioma que dominem a la perfecció, però que no és el de la família. Després, és clar, dependrà de l’atenció i del producte, però la primera impressió (la que compta) és molt bona.
A l’altra banda hi ha els que, tenint la sort de ser bilingües, no consideren apropiat l’ús del català. El motiu segurament és la ignorància de les tècniques de venda o l’avergonyiment de la pròpia cultura que des de menuts els han inculcat. Però el cas més flagrant és el de les grans corporacions que s’anuncien en castellà en emissores o canals de llengua catalana. Aquí els assessors publicitaris han fallat estrepitosament. Sempre que l’objectiu sigui vendre, és clar.
REA, en la Feria del Libro Aragonés de Monzón.
Un año más, Rolde de Estudios Aragoneses pondrá sus publicaciones a disposición de los visitantes de la Feria del Libro Aragonés de Monzón, que este año alcanza su XVIII edición, y que se celebrará en la Azucarera entre el 6 y el 8 de diciembre. Desde la primera edición (1995), nuestra asociación nunca ha faltado a esta cita, referencia importante de la cultura aragonesa.
REA amparará una serie de presentaciones de proyectos editoriales con los que hay una especial vinculación: el librodisco M’aganaría. Textos y canciones sobre el aragonés, de José Antonio Labordeta y el libro Mapa lingüístico de Aragón (día 7 a las 12 del mediodía en la planta superior), así como el libro El Estudio de Filología de Aragón en la Diputación de Zaragoza (1915-1941). Hacia un Centro de Estudios Aragoneses, de M.ª Pilar Benítez (día 7, 17,30 horas en la planta baja).
Además, los socios y socias de REA podrán retirar su ejemplar del libro Isidro Gomà i Tomàs. De la Monarquía a la República (1927-1936), de Roberto Ceamanos. Se trata de la tercera entrega de nuestra colección «Aragón contemporáneo», incluida en cuota. Además de eso, y como siempre, podrán disfrutar de precios especiales para todos los títulos de nuestro catálogo.
¡¡¡Os esperamos!!!
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.
