Skip to content

Archive

Archive for agost, 2011

Fallece un vecino de La Codoñera en un accidente agrícola.

“Els seus avis tenien un negoci de licors a la plaça Llepions de Ripoll; s’en deia “la Bodega Española” i d’aquí li deu venir…..”

mitjançantElRipollès.info: Una consellera ripollesa, encarregada de desprotegir el català a l’Aragó.

La Consellera Serrat i la Llei de Llengües

Poc abans de començar la Comissió d’Educació de les Corts d’Aragó d’ahir, la Consellera d’Educació, Universitat, Esport i Cultura, Dolores Serrat, anuncià, entre altres coses, pel que fa a l’àrea de Cultura, que té com a prioritat la reforma de la Llei de Llengües, que, segons va afirmar, anirà dirigida a protegir les modalitats lingüístiques pròpies de la Comunitat “però sense imposar l’anomenada normalització de l’aragonès i del català “.

Com s’atreveix la senyora Serrat, catalanoparlant, a voler canviar la Llei per protegir les modalitats lingüístiques? S’ha llegit la Llei? Què s’ha de fer per protegir més encara les modalitats més enllà d’allò que s’estableix a la Llei? Per què no demana l’opinió del Consell General de Llengües, abans de parlar d’aspectes tècnics lingüístics?

A quines llengües pertanyen les modalitats lingüístiques d’Aragó? No l’haurà donat per pensar que cadascuna de les modalitats són llengües diferents? Sap que la Constitució Espanyola obliga a la cooficialitat de totes les llengües pròpies? Quin merder, oi? El PAR està d’acord amb el que vostè ha manifestat?

Senyora Serrat, li convindria saber la diferència entre normalització i normativització, és possible que l’ajudaria en les seues decisions, o potser no.

Aprofitant l’avinentesa, quan pensa la Consellera convocar els  premis literaris de la DGA (Lletres Aragoneses Guillem Nicolau, Arnal Cavero  i Miguel Labordeta. Aquesta convocatòria sí que és prioritària i urgent. Una petita precisió, pel que fa al Guillem Nicolau i a l’Arnal Cavero: sempre s’han convocat fent esment a treballs en català i aragonès i a les seues modalitats. El Miguel Labordeta, per contra, no contempla les modalitats del castellà

Cregui’m, senyora Consellera, si no vol fer el ridícul, demano l’opinió del Consell de Llengües. Les llengües no són, ni de dretes ni d’esquerres, encara que es puguin utilitzar per guanyar vots. També l’aniria bé fer cas a la Real Academia Española de la Lengua, a l’Institut d’Estudis Catalans, a la Comissió Europea, a filòlegs, lingüistes, escriptors, acadèmiques, a qualsevol científic, etc., etc. Sisplau, no li pregunti al seu Director de Cultura, li dirà que ja es veu a primera vista. També li dirà que la Llei és d’esquerres com l’art, el cinema, la pintura…La Consellera Serrat i la Llei de Llengües « Lo finestró del Gràcia.

Entorn al català i la Llei de Llengües d’Aragó

“Entorn al català i la Llei de Llengües d’Aragó” és un article que vaig escriure al desembre de l’any passat, el qual es publicà a Saragossa en català i en castellà a la revista “El Ebro” (de la Fundación Gaspar Torrente) , nº 9, del mes de abril d’aquest any. Us invito a que li doneu una llegida.

En aquelles dates ja teníem Consell de Llengües, i estàvem esperant la proposta del govern amb relació als components de les Acadèmies. Va haver-hi proposta, però no es van concloure el nomenaments del acadèmics. Tots sabem com estan les coses ara.

Al final de l’article deia, referint-me a la Llei de Llengües: “Es tracta que entre tots el muntem [el puzzle de la Llei] com més aviat millor, no sigui que els vents que produeixin els canvis polítics amaguin part de les fitxes als calaixos aculturals dels despatxos, o que el fred i violent cerç saragossà se les emporti volant cap a l’immens erm dels Montnegres, on la terra argilenca de l’oblit les sepulti per sempre.”

Versió en català

Versió en castellàEntorn al català i la Llei de Llengües d’Aragó « Lo finestró del Gràcia.

Serrat reformará la ley de lenguas y la de bibliotecas

DirectorioCultura Deporte Gobierno Aragón Dolores Serrat Comisión Cortes Aragón Universidad

Foto: EUROPA PRESS

ZARAGOZA, 24 Ago. (EUROPA PRESS) –

La consejera de Educación, Universidad, Cultura y Deporte del Gobierno de Aragón, Dolores Serrat, impulsará la reforma de las leyes de protección, uso y promoción de las lenguas de Aragón, conocida como ley de lenguas, y la de bibliotecas. También promoverá una ley para regular el mecenazgo.

Serrat ha mantenido un encuentro con los medios de comunicación este miércoles, 24 de agosto, momentos antes de comparecer en Comisión de las Cortes de Aragón para dar cuenta de su proyecto de gestión para esta legislatura, como consejera del Gobierno autónomo de la ‘popular’ Luisa Fernanda Rudi.

Dolores Serrat se ha comprometido a adaptar la legislación aragonesa a la normativa española contra el dopaje en el deporte y a favorecer la formación de los deportistas profesionales para que después se integren mejor en el mercado laboral.

((Habrá ampliación))

 

Foto de la Noticia

Foto: EUROPA PRESS

ZARAGOZA, 24 Ago. (EUROPA PRESS) –

mitjançantSerrat reformará la ley de lenguas y la de bibliotecas. europapress.es.

Serrat dice que presupuesto Educación está casi gastado y anuncia contención

Noticias EFE

Zaragoza, 24 ago (EFE).- La consejera de Educación, Universidad, Deporte y Cultura, Dolores Serrat, ha asegurado que el presupuesto de su departamento estaba gastado en un 86 por ciento al asumir su cargo, el mes de julio, por lo que ha anunciado que se adoptarán medidas de contención del gasto que no podrán evitar, sin embargo, un déficit a final de año de unos 14 millones de euros.

Serrat ha hecho esta afirmación a los medios de comunicación, antes de comparecer ante la Comisión de Educación de las Cortes de Aragón para informar de las líneas generales y objetivos de su departamento para la actual legislatura.

Según ha explicado, el anterior Gobierno autónomo comprometió en el primer semestre 781 millones de los 909 presupuestados, el 86 por ciento del total de la cantidad habilitada para 2010.

Entre los objetivos previstos por su departamento para el área de Educación, a la que se ha referido como un “servicio básico”, ha anunciado una modificación de los baremos de acceso a centros escolares, el paso de las pruebas extraordinarias a septiembre, la puesta en marcha de una Ley de Autoridad del Profesor, y una apuesta decidida por la Formación Profesional y la Educación de Adultos, ajustadas a la demanda laboral.

Ha incidido en que la libertad de elección de centros y la mejora de la calidad de la enseñanza son los pilares principales del Gobierno que preside Luisa Fernanda Rudi, fines para los que se prevén aplicar medidas que afectarán tanto a profesores como a alumnos y centros.

En relación a la Universidad, la consejera ha destacado que su departamento prevé evaluar las titulaciones que actualmente se imparten y valorar otras nuevas, “pero siempre atendiendo a las necesidades sociales y laborales y apostando por titulaciones con rentabilidad y eficacia”.

También se prevé trabajar en el desarrollo del Plan de Infraestructuras Universitarias, actualmente paralizado, y revisar el modelo de financiación de la institución académica superior.

En cuanto al área de Cultura, Serrat ha anunciado como prioridad la reforma de la Ley de Lenguas de Aragón, que, según ha afirmado, irá dirigida a proteger las modalidades lingüísticas propias de la Comunidad “pero sin imponer la llamada normalización del aragonés y del catalán”.

Además, se proyecta desarrollar una Ley de Bibliotecas y otra e Mecenazgo que favorezca la celebración del máximo número de actividades culturales o deportivas.

En relación al Deporte, ha avanzado una reforma de la Ley del Deporte Aragonés para ajustarla a la realidad actual de la normativa antidopaje, y una flexibilización de las normas de prácticas deportivas en la escuela, que permita que todos los niños puedan practicar una actividad física.

Entre los objetivos de su departamento se encuentran, asimismo, la devolución de los bienes religiosos de las parroquias aragonesas depositados en la Diócesis de Lérida, y la recuperación de proyectos culturales como el Teatro Fleta y el Espacio Goya.

En relación a estos proyectos, Serrat ha advertido que las actuales disponibilidades presupuestarias dificultarán su puesta en marcha.

Para optimizar los recursos disponibles, ha anunciado una reducción de la estructura administrativa del departamento y de cargos, así como una redistribución del personal, que, según ha afirmado, permitirá un ahorro anual de 2 millones de euros.

En su opinión, el anterior Gobierno sobredimensionó la Consejería de Educación y favoreció un “altísimo” nivel de gasto corriente, dado que el 72 por ciento del presupuesto se destinaba al pago del personal.

El portavoz de IU, Luis Ángel Romeo, ha valorado la apuesta de la consejera por la Formación Profesional, pero ha expresado su “inquietud” ante la posibilidad de que los recursos obtenidos de los recortes afecten a la plantilla básica que garantiza la enseñanza pública en la Comunidad.

El parlamentario de CHA Gregorio Briz ha apoyado la propuesta de Serrat de trasladar las pruebas extraordinarias de junio a septiembre, aunque se ha mostrado preocupado por los “guiños” hechos a la educación privada con el nombramiento de un director general vinculado a ésta y por el anuncio de reforma de la Ley de Lenguas ya que, según ha afirmado, “80.000 aragoneses hablan catalán”.

La diputada del PAR María Herrero ha instado a la consejera a no hacer políticas dirigidas exclusivamente a sus votantes, “porque si lo hace fracasará”, le ha pedido que busque un equilibrio entre “tijera y calidad”, a fin de garantizar un servicio básico, y le ha recordado que tiene que buscar acuerdos con el PAR para llevar a cabo la reforma de la Ley de Lenguas.

mitjançantSerrat dice que presupuesto Educación está casi gastado y anuncia contención. Cádiz – La Voz Digital.


Hora
dijous, 25 / agost · 19:00 – 21:00

Lloc
Cafetería Casalduc (Valderrobres)

Creat per

Més informació
Bueno, este jueves 25 hacemos el ultimo concierto con motivo del 12 aniversario, despues de lo que nos reimos con el sobrino del diablo
y el IMPRESIONANTE concierto de ¡¡casi 2 horas y media!! que Carbonell y sus musicos nos ofrecieron ponemos el broche de oro
con Pepet i Marieta, muchos ya lo conoceis, para los que no, vale la pena ver el ultimo video que han sacado,
esto si que es una buena canción del verano.
Nos vemos?

jueves 11 de agosto de 2011

El zuquerero de Codoñera

Imaginen el gozo de encontrar un manuscrito, un texto inédito y concluso, aquí y ahora. Valoren el hallazgo de un documento así a estas alturas de la película. Supongan la sorpresa que ha significado descubrir en pleno Bajo Aragón, un recetario esmerado y completo de confitería, licorería, pastelería y heladería, después de tanta guerra, tanto incendio, tanta ruina y tanta devastación. Parece un milagro para anudar la vida con la vida y hacer patente, con este feliz descubrimiento, que hay que allanar las dulces horas de concordia más allá de los momentos de amargura, que vienen sin pensar.

Ese es el mensaje de este libro precioso –preciado y apreciable– que escribió el confitero de La Codoñera Francisco Molíns y Burguera el año 1841, mas concretamente el 17 de febrero, que debió ser cuando lo acabó.

La minuciosa labor de coordinación, ordenación, redacción de parte del texto sobre los dulces en La Codoñera en que ha participado Miguel Sanz así como la edición, tan decisiva como la determinación de salvar este curioso recetario monográfico de gastronomía lúdica, fue empeño perseverante de Javier Bel que tan vasta labor realiza en todos los ámbitos y José Ramón Molíns, a los que cedió el original su propietaria María José Gascón para publicarlo con un interesante estudio preliminar de la profesora de la Universidad de Zaragoza Carmen Abad-Zardoya.

Todos ellos han dado testimonio de amor a la tierra, de cultura y de abnegación. Hemos dejado atrás aquellos tiempos en que los documentos eran papeles para envolver la carne o enmendar deyecciones, los libros cosa de beatos, y los objetos que no fueran por lo menos de plata, “zarrios” que no servían para nada. No he olvidado nunca a cierta abuela que regañaba a una niña que quería un tebeo: “Calla, simple; más vale una chulla de jamón”.

Dando gracias a Dios, también han cambiado las cosas para bien.

Hay que agradecer asimismo a los beneficiarios de ese cambio de sensibilidad, que nos permiten ediciones tan bellas y cuidadas como ésta del maestro zuquerero que nos da a conocer casi sus inclinaciones y carácter, merced a la grafología que las delata, si no fuera por el copista, y el buen gusto de los coodinadores que han mantenido incluso la espontaneidad de los trazos y la frescura de su caligrafia en una edición facsímil.

En cualquier caso les encarezco este “Libro que trata de la facultad y oficio de Zuquerero, resolís, helados y otras cosas, para el uso de Francisco Molins y Burguera de Codoñera” que se presenta el domingo en su pueblo, aunque cabalmente la voz zuquerero no aparezca definida ni en el diccionario de Cobarrubias de 1611 ni en el de Autoridades de 1726. Si bien no es difícil maliciar que si “zucchero” (zúquero) es azúcar en italiano, zuquerero debe ser una corrupción hispánica de azucarero, o el que anda con azúcar, que es lo que hacía con sus confites, peladillas y pasteles el maestro Molíns de La Codoñera.

Darío Vidal 
11/08/2011 

mitjançantDario Vidal Llisterri: El zuquerero de Codoñera.

 

Fruit de la 6ª Trobada d’Autors al Matarranya, tot i les incidències hagudes i que tan bellament vam exposar en el nostre informe, són aquests dos llibres la portada dels quals us mostrem.

 

 

En un es veu la locomotora característica que feia el trajecte de la Val de Zafán sortint d’un túnel. A dins (del llibre, no del túnel) 42 autors recorden i fabulen sobre aquell històric tren i l’actual via verda en que s’ha convertit.
“Tren de Val de Zafán” és el seu títol.
Gara d’Ediziones el seu editor.
El compilador ha estat Juli Micolau.

 

En l’altre, una ratlla blanca sobre un fons marró (de guix sobre el terra? No serà una línia marcada en un camp de futbol sense gespa?) simbolitza la marca que divideix, que separa: el mur, el filat, la barrera, … la frontera. Un total de 95 poetes posen en paraules tot allò que els suggereix aquest lloc (o no-lloc).
“Poesia a la frontera” es diu.
L’edita March Editors.
Santi Borrell ha estat el seu compilador.
Tots dos llibres barregen textes en català, castellà i aragonès.
El nostre editor (Fede Cortés) participa en el primer amb un relat anomenat “Anada i tornada” i amb tres poemes al segon.
Tant un com l’altre el podeu trobar a Serret Llibres.

Johnson&Johnson, detectius (encara que aquí fem de reporters)

Johnson & Johnson: La frontera i la via.

Lo pregó de festes d’un gran amic de Calaçeit

Miquel Blanc Grau, fill de José Blanc Sanmartín. L’un, molt gran y l’atre tant o més encara.

PREGÓ DE FESTES D’AGOST CALACEIT 2011

Bona Nit. Quan l’altre dia me van invitar a fer este pregó tos confesso que em va caure una mica lo món damunt. Quin mal hai fet per a veure’m en estes trinitats? Com puc ocupar jo lo mateix lloc on han estat personalitats literaries com ara José Donoso, conegut per tot lo món?. Però em van dir que volien que fore algú del poble, sense condicionants ni afiliació política i que parlara de coses d’aquí, de casa i en la nostra llengua. I aquí estic i que paso el que Deu vulgue.

Jo no vaig nàixer a Calaceit. Als últims mesos de la guerra incivil la meua família estave a Gavà i a mon pare l’acabaven d’incorporar al front. Allí vaig vindre al món, mentre caien les bombes dels avions que cada dia acudien des de Mallorca a saludar-mos. Me van portar a este poble, en braços de ma mare, quan tenia tres mesos i aquí vaig em van batejar, vaig dependre a caminar i a parlar i hi vaig viure hasta els tres anys. Després he voltat per Tortosa i Barcelona, però de menut acudia cada any a l’estiu a estar en ma iaia, a una caseta al carrer Plà, com alguns recordaran, en situació molt precària. Eren temps difícils que val més que no tornon mai. De moço vaig vindre a Festes tots los anys, també a Fira i a Pasqua, perquè tenia una colla molt animada d’amics i d’amigues. I tant va el cànter a la font que al final vaig caure de potes a la galleda i em vaig casar en una calaceitana: la Mari del Sastre. Com que, ja li pots donar voltes que sempre acabes anant on la dona vol, des d’allavons no hai parat de pujar continuament al poble, en molt de gust, això si, i des de que em vaig jubilar hi he viscut seguit molt de temps. Tot això ve a dir que la meua visió de Calaceit ha estat una mica la del que ho veu des de dins i des de fora. Des de lluny les coses, a vegades se veuen millor i més clares que de prop. I des de la nostàlgia se veuen magnificades, més boniques del que potser són en realitat. Un bon poeta i amic, de Pena-roja, que va emigrar a Barcelona i no va parar de somniar en lo seu poble, Desideri Lombarte, va escriure una poesia que explica molt bé lo que tos dic. S’ha de dir que això de ser poeta i no fer diners hi ha molta gent que s’ho pren a xacota i Desideri es lamenta de que la terra no el vulgue tant a ell com ell a la terra. Diu així

LLUNY DE TU

Si lluny me’n vaig i de més lluny te miro
i m’aixeco més alt fugint de tu
Te tinc molt més a prop i més t’estimo
sense enyor, sense enveja de ningú
Si mirada de prop se’t veu cruel
aspra, freda, amarga i mal carada
Quan se’t mira de lluny se’t veu la pell
tebia suau redona i ben formada
Més que estar prop de tu vull recrear-te
veure’t créixer i florir com t’imagino
i estar amb tu lluny de tu sense tocarte
Terra, país, muntanya quan t’estimo!
Quants versos t’haig de fer per agradar-te?
Que lluny me’n haig d’anar per estimar-te!.

(Ara se sent la cançó pels altaveus)

Ja Donoso advertia fa molts anys que lo fet de veure cada dia les coses que mos envolten fa que no se li donon importància i per això va cridar l’atenció sobre els balcons, barbacanes, baranes, fronteres i portals que tenim escampats pel poble, de molt de mèrit i llavors no se n´hi donave gaire. Van haver de ser los de fora o los que habent marxat tornaven al poble los que van despertar l’interés en restaurar, conservar i destapar tota la bellesa del poble de Calaceit, cosa que després es va anar estenent a tota la comarca i per això ara es parle del Matarranya com un racó de món excepcional. Perque potser no tots sàpiguen que va haver un Gobernador Civil andalús que va dir que “estos pueblos estan muy sucios y quiero ver las fachadas bien limpias”, de manera que va ordenar emblanquinar la major part de les cases i només se’n van salvar unes poques. Després la feinada que ha hagut per tornar a fer sortir la pedra de davall, que ere lo verdaderament bonic i estave tapat i amagat.

Trobo que és una obligació de tots conservar i ennoblir allò que és nostre. Lo poble, los voltants, ermites, fonts, camins, poblats (o despoblats, com diuen ara), heretats, fauna i flora. I deixar-ho tot lo més polit i en bon estat possible als nostres fills per a que ho disfruton i a la vegada ho puguen deixar al seus fills. És una cosa de sentit comú, de civisme, d’interés econòmic inclús perquè atrau visitants i tot se revalorise. Però estes coses que hai dit que s’han de conservar tenen un perill: són coses materials que es poden perdre, destruir o ens les poden prendre. En canvi tenim coses immaterials que no mo les poden prendre si no volem: los costums, les tradicions i sobre tot: la llengua.

La llengua nostra és la cosa més antiga i pròpia que conservem. Des de que existix Calaceit, fa més de vuitcents anys, que la gent mos ham entés sempre en lo parlar que van portar los primers pobladors o repobladors d’estes terres. I és una cosa íntima, que la tenim a dins del cap, que la fem servir continuament no sol per comunicar-mos, sinó per a pensar, projectar, cavilar i no ens la poden xuclar de fora. Des de fa molts i molts anys, centúries inclús, hi ha hagut un grapat de gent que, uns de manera inconscient i altres en tota la intenció, ha intentat desacreditar lo nostre parlar, deixant-lo només com una cosa familiar, d’anar per casa, però sense cap possibilitat de usar-lo publicament o en coses de cultura. Per cert això ha millorat molt i ara sentim los pregons en català i els xiquets lo deprenen a escriure a l’escola. No fésseu cas als que diuen que parlem “xapurriau” ni “aragonés oriental” ni coses així. L’any 1978, ja fa uns quants anys, la mateixa Real Acadèmia Espanyola de la Llengua va fer un dictamen, firmat per tots los membres, entre els que estaven dos Premis Nobel de Literatura, Camilo J. Cela i Vicente Aleixandre i altres tant poc sospitosos com Pemán i Laín Entralgo (que ere de Urrea de Gaén) i Dámaso Alonso, etc. afirmant, sense cap classe de dubte que tot lo que es parle a Catalunya, València, Mallorca, la Franja, Catalunya Nord (al sud de França) i a l’Alguer (una ciutat de Sicília), es una única llengua, anomenada català, en tots los seus dialectes i variants, com és natural. Concretament, los lingüistes diuen que al Matarranya parlem una variant del català occidental, dialecte tortosí, en influències de Lleida, Castelló i alguna cosa de ribagorçà. Sentireu veus que diuen coses ben diferents, però lo seu interès va per uns altres camins i no precisament culturals.

Fa prop de quaranta anys vaig escriure uns versos, que volen ser divertits (no m’atrevisco a dir una poesia, perquè això és una cosa massa seria) fent referència a una antiga dita de Calaceit, la que diu ”Calaceite, buena villa y mala gente” que traduït vol dir: Calaceit, bona vila i mala gent. Potser vos face gràcia de escoltar-los estos versos, tenint en compte que jo era jove quan los vaig escriure i tal vegada hi ha alguna paraula o expressió una mica forta o atrevida, però resulte que no ho puc tocar, sinó la rima i la mètrica no m’encaixe i no hai tingut més remei que dixar-ho tal com està. Així que començo:

Fa molts anys que a Calaceit
No sé per quina raó
Li va traure algún Cabró
“Bona vila i mala gent”
A pesar de ser tant falça
Esta frase malaïda
L’ham sentit tota la vida
Repetida a la comarca.
És cert que la vila és bona
Això ningú ho discutix
Lo pa, l’aigua, l’oli i el vi
De la terra són la mostra
Les velles cases de pedra
Que es veuen per tot arreu
Diuen que som los hereus
D’una passada grandesa
Aixó és una gran verdat
I estic content d’esta sort
En lo que no estic d’acord
És en la segona part.
A Calaceit mala gent?
Lo que això digue no sap
De la missa la mitat
I té molta mala llet
Si comencem per les dones
Com mane la educació
S’ha d’anar en mala intenció
Per a dir que no estan bones
Angelets baixats del cel
Les noies del poble són
Les més guapetes del món.
La gerreta de la mel
Que conté tots los plaers
Que no es pot ni imaginar
Difícil és de tastar
I no es pot comprar en diners
Només el home que estimen
Si en gràcia els hi fa l’aleta
Xucle una culleradeta
I en sort potser repetixque.
I si dels homens parlem
A pesar de la modèstia
I d’algún que és algo bèstia
Maravilles ne direm
Som guapots, lluïts, galdosos
I fem sempre un pam de goig
Ademés tenim la sort
I això mos ha fet famosos
De tindre una habilitat
Una gràcia i unes coses
Que dixem sempre a les dones
Plenes de felicitat
De virtut som un model
I mos sabem de memòria
Obres de misericordia
I oracions per anar al cel.
Donem beure al que té set
(sobre tot ví que no en falto) “Dar de beber al sediento”
i al que no sap estar al tanto
a clatellots l’ensenyem “Ensenyar al que no sabe”
Als tristos los consolem
a base de gots de vi “Consolar al triste”
si veiem un pelegrí
a la bodega el baixem. “Dar posada al peregrino”
Corregim al que s’enganye “Corregir al que yerra”
O se fa lo despistat
I s’olvide de pagar
Alguna ronda de canyes
Dixaré de continuar-la
La llista de bones obres
Perquè el mateix rics que pobres
Natres la tenim molt llarga (ep!, la llista)
I en parlar de Calaceit
Ja direm d’ara en davant
los que estem i els que vindran
“Bona vila i millor gent”
.

Desitjo a tot hom unes bones Festes plenes de salut i harmonia, presidides per esta Reina i estes Dames, les entrants i les eixints, tan majes i pites que representen a la Dona Calaceitana. A la joventut li recomano que es divertixque tant con pugue, però això si, en coneixement, sense abusar massa, perquè la professó és llarga i el ciri és curt. I a la gent no tant jove que tinguen paciència en aguantar els sorolls, traques, crits i xarangues que els ensordiran i penson que quan erem jovens també natres vam fer avalots per este poble. BONA TARDE I BONES FESTES DE CALACEIT 2011!.

Lo pregó de festes d’un gran amic de Calaçeit | Entre pàginas.

Imágenes de la IV Jornada de Lectura Pública en Bellmunt

Fotos de Sigrid von de Ter.Imágenes de la IV Jornada de Lectura Pública en Bellmunt | Entre pàginas.

J. M. Gràcia Categoria: Article Viles i GentsLo Cresol


(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de juliol del 2011)

Del sastre a casa passant pel banc dels acusats. Aquest és el camí que hauria de recórrer el president de la Generalitat Valenciana, Sr. Camps, per un evident delicte de suborn impropi. Després de cinc dies sense dir paraula, el Sr. Rajoy va fer un comunicat on defensa l’honorabilitat del Sr. Camps, perquè “ningú es corromp per tres vestits”, l’honorabilitat d’un mentider, suposo volia dir . Tant d’enrenou només per tres vestits? Que va acceptar els vestits i altres peces, i va mentir, ho sabem ara i ho sabíem abans.
Per què els imputats en el cas de la trama corruptiva Gürtel van fer aquests regals a ell i al altres companys de partit? Per què el Sr. Rajoy no ha tingut mai la valentia, o senzillament l’honradesa, d’enviar a casa el Sr. Camps? Què sap el Sr. Camps que podria fer trontollar la carrera política del Sr. Rajoy? Quina és la veritat dels de Gürtel, del PP de València i el finançament il•legal del partit? El ciutadans tenim dret a saber-ho i els valencians més encara.
Ara tractaran de cercar qualsevol estratagema per evitar les entrades i sortides al jutjat. “Ofrezco mi sacrificio a España”, “soy inocente, completamente inocente” ha declarat fent-se el màrtir. Per a què la pena sigui, de moment, només monetària i mínima, sense inhabilitació política, evitant també una possible pena de presó, els altres s’autoinculpen, “ergo” són culpables.
Hauria d’haver dimitit fa temps. Tant de bo no s’hi hagués presentat a les eleccions… On és el codi ètic del PP? Quina cara més gruixuda! Sempre no els pot sortir bé. Una colla d’impresentables. I els altres tres imputats deixaran també la política?
L’han votat majoritàriament, diuen els del PP. Això no vol dir altra cosa que: o els votants no es creien els presumptes fets delictius del Sr. Camps i dels seus companys , o no els importava perquè ells haguessin fet el mateix.
Ha trigat prou, però aquesta vegada, el Sr. Camps farà el camí del sastre a casa. Passarà pel banc dels acusats? I els valencians seguiran votant majoritàriament el PP?
Jo em pago els vestits,
digué el senyor Camps:
eren els vestits
de feia deu anys.

José Miguel GràciaViles i Gents :: Del sastre a casa :: August :: 2011.

M. Momblant Categoria: Article Viles i GentsLo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de juliol)

Henrik Ibsen, va viure del 1828 al 1906 dedicant la seva vida a ser un boníssim retratista del seu temps, un autor que va ser capaç d’observar la rabiosa societat i que a través d’una poderosa teatralitat dins les seves obres, donà representació als moviments de l’opinió pública tot comunicant-ne un fort impuls. El dramaturg noruec va viatjar per tota Europa i va ser capç de contemplar la realitat des de diferents perspectives, el seu legat és un testimoni de successos i d’idees i, com d’altres autors a la seva època que també, amb retrospectiva, ens fan el servei d’historiadors a través del seu suposat treball a la ficció, Ibsen ens és imprescindible a l’hora de catalitzar un segle XIX tan revolucionari com ric i agosarat en propostes.
Peces com Els Apareguts, Hedda Gabler, Solness el Constructor, Peer Gynt, i la tant celebrada entre el feminisme occidental Casa de Nines, son textos insignes per entendre el desenvolupament d’una societat que pugna per desarrelar-se dels vells estigmes de consciència col•lectiva. Els diàlegs de tota la dramatúrgia d’Ibsen, sustentats per un ferm canemàs tan teatral com social, son una revaloració de la personalitat d’un segle sencer. Qui s’oposa per manca de perjudicis a la defensa de la vella moral puritana, moral oficial per la societat en vigor, percep com en tota obra del seu autor, la condemna, aconseguint l’efecte d’esdevenir l’antiheroi, i acabar sempre digne de ser odiat. I la seva obra, referent al llarg del segle XX a partir de la revisió d’aquesta moral tan toscament assentada, ens exigeix agraïment en refermar la supremacia d’una societat que amb prou ull crític, era capaç d’auto detectar-se i superar-se.
I és davant d’això que, paradoxalment, incita la curiositat conèixer si els compatriotes d’Ibsen, seran capaços de “retratar” amb la mateixa capacitat de crítica de la seva moral de fons, l’actual escena humana que en tan mala hora estan vivint, quan un segle després d’idealització cívica, aquests darrers temps el món escandinau ocupa el nostre punt de mira, i no precisament per ser significatius d’un exemple a ser seguit.

Marta MomblantViles i Gents :: Escena Humana… recordant a Ibsen :: August :: 2011.

N. Sorolla Categoria: Article Viles i Gents

És estiu, i per tant, hi ha més gent pels carrers. Tots fugint de les grans massificacions de població. Alguns se retrobaran en la densitat de població per les platges de Salou. I altres s’hi podran allunyar en lo retorn al poble.
Gran i terrible història la de l’emigració del món rural a la ciutat. Los avantpassats van abandonar esta terra. Marxaven del treball al sol, de les poques perres per a gastar, per una promesa de bon futur, un bon jornal, l’alliberació del jou familiar, la jornada de vuit hores, per a capacitar-se professionalment, per a anar a la Universitat… Los dies d’estiu s’omplin d’eixa història recent.
Diuen que es note la crisi, i part han redescobert casa sos pares o sos iaios. Un format de turisme econòmic, i integrat al territori. Redescobrixen la terra familiar, que anys més tard encara manté la lluita per sobreviure, per fer-se lo seu espai al món globalitzat. I és que no s’està mal.

Hi ha qui retrobe una comunitat compactada, hi ha qui retrobe un espai per emprendre noves il·lusions, hi ha qui retrobe tranquil·litat per als més menuts, hi ha qui retrobe una illa de desconnexió del dia a dia laboral, hi ha qui retrobe una activitat cultural frenètica, hi ha qui retrobe un espai a on les ones econòmiques són més suaus… Los motius no importen. Són personals i intransferibles. Però viure el Matarranya durant tot l’any no té preu. Ja sigue quatre vegades a l’any, tots los capsdesetmana o instal·lar-s’hi definitivament. Ara que hi ha tan de moviment, és un bon moment per a pensar en intensificar eixos lligams!Viles i Gents :: Viure el Matarranya :: August :: 2011.

A. Bengochea Categoria: Article Viles i Gents


(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 d’agost del 2011)

He visitat els Museus Vaticans per quarta vegada i he eixit amb la mateixa sensació que la primera, quan no em deixaven entrar adduint que no tenien canvi.
Els Museus tenen milers de visitants diaris, molts més que qualsevol lloc de la ciutat eterna. Jo només sóc un número. Però puc extraure algunes conclusions:
-És el museu més car que conec amb diferència i no fan cap tipus de descompte si no ets eclesiàstic.
– El visitant no pot triar les seccions a visitar. Hi ha un itinerari fixat que t’obliga a fer uns quants quilòmetres vulguis o no vulguis i a passar pels mateixos llocs. Ho fan per regular la visita de la Capella Sixtina, però no en volen saber res de posar numerus clausus. Aquest sistema fa gairebé impossible visitar bé algunes seccions, que encara ni conec. Això no passa a cap museu.
-Aquesta Capella està sempre plena de gom a gom. No et deixen seure a terra ni a les escales i la manera en que et fan callar, perquè-diuen-que-allò és un lloc sagrat, és humiliant.
-Cada vegada hi ha tancades més seccions al•legant que no tenen prou personal. Per suposat no et donen cap informació.
– És el museu amb més llocs de venda de souvenirs que conec (amb molta diferència). L’església té clar que Jesucrist quan reaccionà tan iradament contra els mercaders del temple, no es referia als mercaders del seu propi Corpus. Per això un amic meu diu d’aquest lloc que és el bordell més ben organitzat que coneix. (I que Miquel Àngel i Rafael em perdonin)
Malgrat tot això, la gent s’obstina en visitar aquest local encara que només siguin a Roma un o dos dies (completant la seva estada amb la Basílica de Sant Pere).
Us puc assegurar que Roma no sols té esglésies, places i monuments meravellosos (tots ho sabeu), si no que té una xarxa de palaus i museus excel•lents, ben organitzats, molt didàctics i a bons preus, la majoria gratuïts per als majors de 65 anys i en els que no cal patir l’excés de supèrbia i falta d’humilitat que destil•la aquest lloc.

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: El Poder i la Glòria (i els mercaders del Temple) :: August :: 2011.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja