(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 d’agost del 2013)
Quan tenim la sort que se’ns tradueix un bon text per a l’escena a la nostra llengua, ho hem d’emfasitzar. Encara avui. O potser, més i tot, avui. I en traduir-lo, no només ens referim al benaurat llegat que suposa per a la nostra idiomàtica la transposició dels trets característics d’una parla d’una llegua determinada a una altra, la nostra, amb tots els elements que els diàlegs teatrals exigeixen, com ara son, tot pensant-ne uns pocs, els d’esventar els girs característics d’uns sectors socials en particular, o l’aportació viva, a tot oient, de les expressions pròpies d’una gerga, o l’assumpció diferencial oral que els micro-contextos socials i culturals ens transmeten en tant al ritme i la cadència que emprin… Així i tot, i complint-se el que s’ha apuntat fins aquí en el cas que avui ens ocupa, per traducció d’un text teatral volem dir, també, que d’una sola detonació en surtin reeixides diverses dianes a l’hora. Posem per cas, la de la possibilitat magnífica que se’ns ofereix de portar un text a escena; d’un text d’altres terres i cultures que no son la nostra, cap a l’escena de casa; d’un, que de primer és restringit a la comprensió d’uns pocs privilegiats pels quals el seu original no els és críptic, a arribar fer-lo accessible per a tothom que hi estigui interessat sense cap més esforç que el de sortir de casa seva i desplaçar-se a un teatre. I adonar-se aleshores, que de llunyà, aquell text, no en té tant. O fins i tot, en el cas d’Àlies Gospodin, gens. I tot plegat pel mòdic preu d’una taquilla inversa que el passat mes de febrer la Sala Beckett de Barcelona-Obrador Internacional de Dramatúrgia en coproducció amb Bohemia’s, l’Ajuntament de Mataró i tota la companyia al ple que s’havia embarcat en l’agosarada aventura de posar dempeus aquest text, van instaurar de manera pionera entre el públic al capdamunt d’aquesta crisi esperpèntica que estem vivint. Per això mateix paga la pena fer-ne referència retornant a la memòria aquesta peça del jove dramaturg alemany Philipp Löhle, autor de l’obra que en la seva llengua original fou estrenada al 2007 a l’escenari del Schauspielhaus de Bochum, devent aquesta complaent traducció a l’Anna Soler Horta en la honesta producció dirigida per Moisès Maicas i multiinterpretada per Mireia Aixalà, Pau Sastre i Jacob Torres, tot rotant els dotze més u personatges que s’hi debaten. I d’això mateix, de debat es tracta, i aquí és on apropem aquest argument al primeríssim ordre del dia: de qüestionar-nos el sistema capitalista, quan en Gospodin decideix optar una forma de vida que suposi “agafar al capitalisme pels ous”. I per tal d’aconseguir-ho desenvolupa un dogma que s’estampa escrit a una paret de casa seva, per a no perdre’n la referència cada dia del mon en aixecar-se pel matí:
Núm. 1: Marxar no resol res!
Núm. 2: Els diners no han de ser necessaris!
Núm. 3: S’ha de renunciar a les propietats!
Núm. 4: La llibertat és no haver de prendre decisions!
En clau propera al teatre de l’absurd, les escenes es succeeixen en l’alternança de diàlegs sempre entre Gospodin i un sol dels altres personatges, i de monòlegs de qualsevol dels altres, tot exposant en trepidants imatges descriptives – prou belles, més pròpies de la narració que no pas de la dramatització- les trifurques i el desempar de Gòspodin en la seva cerca per aconseguir materialitzar el seu dogma. I en aquesta cursa desenfrenada, talment féssim saltirons damunt còdols decurs avall quan no volem que la riuada ens enxampi, a voltes de puntetes, a voltes relliscant i banyant-nos fins el genoll- aquesta història ens fa passar com aquell qui no vol la cosa per sobre de tots els punts forts i els punts febles que el capitalisme ha deixat en la nostra actual forma de vida. Agraïm, doncs, a tots els implicats, l’esforç que ha suposat compartir aquesta Escena Humana amb tots nosaltres, tot comunicant-vos a través d’aquesta producció.
Marta Momblant
Fa unes setmanes, també en plena efervescència de la II Llei de Llengües d’Aragó, vam estar conversant amb els periodistes de El Temps. Ens vam trobar amb ells a Fraga, aprofitant l’últim treball de camp que ham fet als alumnes de diferents poblacions de la Franja. Hem fet seguiment de la resocialització dels alumnes des que estaven a 6è de primària fins ara que acaben les FP i batxillerats. En tot cas, tos deixo l’excel·lent reportatge que va fer El Temps, amb múltiples veus del territori (pdf).
