EL PASSAT 30 de desembre es va publicar al Butlletí Oficial d’Aragó la llei de l’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó, denominada sovint com llei de Llengües. Si bé aquesta llei no és precisament la que esperava la ciutadania implicada en aquest tema, ha estat rebuda amb complaença perquè garanteix la relació dels ciutadans amb l’Administració en aragonès i català, i l’ensenyament voluntari d’aquestes llengües en les zones en les quals el seu ús és predominant. Però no es reconeix la seva cooficialitat amb el castellà, que continua sent l’única llengua oficial a Aragó.
Sempre m’havia cridat l’atenció el fet que, en una comunitat en què, des de fa segles, els seus habitants parlin una determinada llengua, en una zona del seu territori en parlin un altra. Intuïa que aquesta realitat no es podia deure a una acció espontània dels seus habitants sinó que devia descansar en un fet històric. Efectivament, una il·lustre historiadora lleidatana m’ha aclarit que el límit occidental de Catalunya, actualment fixat pel riu Noguera Ribagorçana, havia estat determinat pel riu Cinca, per quina raó, el territori que coneixem com “la Franja”, pertanyia a Catalunya. Això fa que aquests aragonesos parlin català i, a la vegada, explica el fet que a la zona hi hagi un gran nombre de cognoms catalans. El cas del polític Duran Lleida és un exemple del que dic.
L’esmentada modificació dels límits occidentals de Catalunya es va deure al nostre “estimat ” rei Felip V, que es va caracteritzar per eliminar tot allò que pogués formar part de les essències del poble de Catalunya.
La llengua, el vehicle en què expressem les nostres idees, les nostres alegries, les nostres angoixes, els nostres ideals, és probablement el que més caracteritza la nostra personalitat. És per això que eliminar una llengua s’ha de fer de manera violenta o en una tasca pacient a molt llarg termini. Un conferenciant de la Catalunya Nord deia que els habitants del país, a pesar d’haver passat a la sobirania francesa amb virtut del Tractat dels Pirineus, al cap del 100 anys d’aquest esdeveniment continuaven parlant català. El canvi majoritari al francès no es va produir fins que es van començar a aplicar l’ensenyament i el servei militar obligatoris.
Amb el temps, com era lògic, aquests ciutadans de la Franja que parlen català s’han sentit aragonesos, però s’han mantingut fidels a la llengua. I s’ha establert amb nosaltres una relació entranyable que esperem que no s’interrompi mai. Ells vénen a fer les compres dels articles que no troben als seus comerços i sovint utilitzen els nostres centres d’ensenyament i els nostres centres sanitaris. Fins i tot celebren les nostres festivitats, incloent els complements gastronòmics que comporten. La llei de Llengües era necessària per a regularitzar una situació de fet, però que sense la seva legalització era fràgil i fins i tot podia resultar conflictiva, doncs ja sabem que a Aragó, com a la resta d’Espanya, hi ha molta gent que pensa que el castellà és l’única llengua que s’hauria de parlar a Espanya i fins ara podia oposar-se i fins i tot denunciar la parla d’altres llengües a Aragó. Si em permeten un incís, els diré que aquesta actitud intransigent no és exclusiva de la gent illetrada, doncs un home tan culte com Unamuno va dir a la seva obra “Desde Santander a Barcelona” No se debe dar validez oficial a otro que no sea el idioma nacional castellano. Los demás que se defiendan como puedan, pero sin protección oficial alguna del Estado.
Si els catalans admetem que uns ciutadans tan pròxims a nosaltres, tan físicament com per la seva idiosincràsia i pel seguiment de les nostres tradicions, se sentin aragonesos, també és de suposar que els aragonesos puguin admetre que alguns dels seus conciutadans puguin seguir parlant català.
Ja he indicat que les relacions dels lleidatans amb els aragonesos han estat sempre, llevat d’algun assumpte puntual, normals i jo diria que fins i tot afectuoses. I si l’aplicació d’aquesta nova llei es porta a terme de manera planera, sense incidents -com és d’esperar-, en el futur és possible que es modifiqui de manera més ambiciosa, més pròxima als desitjos expressats pels nostres estimats veïns de la Franja.
14 opinions 
