Skip to content

Archive

Category: Mesquí

CURSO PRÁCTICO (fin de semana) DE COSMÉTICA NATURAL CON PLANTAS MEDICINALES

¿Cuándo?

Los días 20 y 21 de mayo de 2011

¿Dónde?

En el pueblo de Monroyo, en la preciosa comarca del Matarraña, el mejor lugar para estar en contacto con la naturaleza y disfrutar de las plantas silvestres mediteráneas.

Programa

Llegada el viernes / Cena.

Sábado: Desayuno / 10:30h a 13:30h Curso / Comida / 16h a 20h Curso / Cena.

Domingo: Desayuno / 10:30h a 13:30h Curso / Comida y Despedida.

Contenidos del curso

Es un curso práctico, de carácter divulgativo, en que aprenderemos a preparar algunas fórmulas de cosmética natural y a reconocer plantas silvestres mediterráneas y sus propiedades.

Sesión 1.

· Cosmética natural, principales ingredientes y cómo diferenciarla de la convencional.

· Exfoliante facial y corporal con azúcar, almendras y aceites vegetales y esenciales.

Sesión 2.

· Salida de campo para el reconocimiento y recolección de las hierbas.

· Elaboración de un refresco natural de menta y limón.

· Mascarilla facial con arcilla y mascarilla capilar con romero. Loción fortalecedora de uñas.

Sesión 3.

· Pasta de dientes con hierbas mediterráneas.

· Jabón natural con aceite de oliva (de castilla) y con hierbas y aromas naturales.

Imparte el curso: Evelyn Celma, ambientóloga y cosmetóloga de MATARRANIA. Investigadora en etnobotánica.

¿Cuánto cuesta?

180€, por persona, todo incluido: 2 desayunos, 2 noches, 2 comidas, 2 cenas, las clases del curso, todo el material necesario y un dossier con la información tratada. La asistencia al curso, sin alojamiento, 60€.

Inscripciones:

Plazas limitadas. Es indispensable reservar la plaza haciendo el ingreso de 60€ a la cuenta: Caja rural de Teurel, 3080 0036 21 2047045816, indicando tu nombre y la fecha del curso.

+ información:

MATARRANIA (Evelyn Celma): info@matarrania.com Tel. 978 76 91 01 / 654 97 53 34


MATARRANIA. Cosmética Bio del Aceite de Oliva
www.matarrania.com

La Vanguardia en català


Ahir, cent trenta anys després de la seua fundació, La Vanguardia va sortir en català, ni tant sols durant la República ho havia fet. La capçalera de la família Godó ha esmerçat força en una forta campanya de publicitat per radio i televisió, amb presentacions per tota Catalunya, i de ben segur, amb uns acurats estudis de mercats, abans de prendre la decisió, lo qual vol dir que han estat raons comercials les motivants. Alguna cosa ha tingut també a veure El Periódico que ja porta més de cinc mil números en català. Dons bé, és una bona notícia per al català, l’edició de La Vanguardia en aquesta llengua, però ho és millor perquè ha estat la iniciativa privada i les raons mercantils el seu motor. Lluny resta l’etapa de Luis Galinsoga com a director i la seua aversió a Catalunya i a la llengua catalana

Sembla que la versió catalana no serà una traducció automàtica de la castellana. El sistema, preparat per a fer dues versions, permet a cada redactor de fer la primera versió en la llengua que desitgi, però és el mateix redactor qui haurà de revisar la traducció que en farà un programa específic. després vindrà el treball dels correctors o estilistes.

A partir d’ara tots el diaris de Barcelona es podran llegir en català: dos amb doble format (El Periódico i La Vanguardia) i la resta (Avui, El Punt i Ara) només en català.

“La sortida en català satisfà una demanda social que ha guanyat amplitud i intensitat durant els últims anys” […] “El dia en català ha arribat sense ensurts. Amb la lògica amb què cauen les coses per la gravetat”, ha escrit José Antich, director. Enhorabona als propietaris, als treballadors i als lectors! Tot i que…, ja era hora.

La Vanguardia en català « Lo finestró del Gràcia.

O PAR si que tien esclatero o que fera con a lei de luengas. Cal retirar-la u reformar-la, mas que mas por o tema d’o catalan, porque “a chent no entiende que o catalan siga una d’os cenyos d’identidat aragoneses“.

No refirmamos a lei de luengas y si sale un gobierno con o PAR a cambearemos u retiraremos. L’alcalde de Peñarroya de Tastavins, amigo mio, si que ye a favor d’o catalan, pero a masa social d’o partiu no veye esclatero que o catalan siga un cenyo d’identidat.

mitjançantEleccions 2011: José Ángel Biel (PAR) | Purnas en o zierzo.

Cuneros, listas ‘fantasma’ y alguna que otra sorpresa

Muchas formaciones presentan listas con personas que no tienen vinculación con el pueblo con el objetivo de arañar votos a otros partidos.

Las elecciones traen algo más que nerviosismo y cambios en los partidos; durante semanas se desentierra del olvido una palabra que permanece prácticamente olvidada el resto del año: cunero. Según el diccionario: dicho de un diputado a Cortes extraño al distrito y patrocinado por el Gobierno. Su segunda acepción, aunque taurina, parece más concreta: dicho de un toro: Que se corre o lidia en la plaza, sin saberse o designarse la ganadería a que pertenece.

Así podría entenderse casos como el del diputado alcañizano Miguel Navarro, candidato a la alcaldía de Valdeltormo por el PP. «Los afiliados de allí mantuvieron varias reuniones para elegir a su cabeza de lista. Se trata de gente joven, de entre 25 y 40 años, que no disponía de tiempo para ser número 1 o alcalde en su caso. Por eso, me plantearon la posibilidad de liderar la lista. No tengo ningún vínculo con Valdeltormo, pero todo el mundo debe tener claro que no vamos a ser meros figurantes. He adquirido un compromiso para trabajar durante los próximos cuatro años por la localidad, porque no me he embarcado en este proyecto para dejarlos después tirados».

En Aguaviva se da un caso parecido. La portavoz del PP en Alcañiz encabeza la lista. En el puesto 3 aparece otro concejal alcañizano, Miguel Batanero, y en el 4 la militante María Dolores Serrano. También otro alcañizano como Rubén Boltaña Planchat se presenta por el PP en La Cañada de Verich. No tiene familia en el pueblo y su único vínculo es que trabajó en 2010 como peón de albañil en una obra durante 6 meses. Va sólo en la candidatura. «No es ninguna lista fantasma. Seré alcalde si me votan. No he conseguido más personas en la lista y por eso voy solo», asegura.

O el PSOE de Nonaspe, que decidió este año no presentar lista, como llamada de atención a los vecinos para que se impliquen más en la política. Sin embargo, ante su sorpresa, el PSOE de Caspe ha elaborado una lista con personas del partido, todas de Caspe y encabezada por Emilio Llop, de UGT. En Chiprana sus vecinos se preguntan por la lista que ha presentado el PP dado que sus integrantes no son de la localidad. El objetivo: lograr algún concejal más que les permita tener más poder en otras instituciones.

mitjançantEl Bajo Aragón Histórico cuenta con 17 candidaturas más que en el año 2007.

Fuentespalda tendrá para finales de verano la primera bioescuela de España

E-mail Imprimir PDF

Todo está listo en Fuentespalda para comenzar la construcción de la primera bioescuela de toda España. El proyecto ya está cerrado, los terrenos en la partida de Los Barranchines adquiridos, y sólo restan algunos trámites burocráticos para que el abulense Javier Herce y su familia comiencen a materializar un proyecto que llevan persiguiendo desde hace años.

En esta bioescuela los visitantes podrán aprender cómo aplicar las energías renovables a sus viviendas con el objetivo de reducir costes y dañar lo menos posible el medio ambiente. Así, este proyecto incluye una vivienda que habrá de edificarse siguiendo los principios de la bioconstrucción y la bioclimática. Además, será totalmente autosuficiente con la instalación de placas solares y aerogeneradores para producir energía.

Además, se almacenará el calor de la tierra a partir de bombas geotérmicas y  se obtendrá energía calorífica con calderas de biomasa. Asimismo, la bioescuela contará con un pozo donde almacenar purín para producir biogás, y se macerarán desechos agrícolas para obtener biodiésel. Según el plan de Herce, estas instalaciones, de las que una parte deberían estar operativas para finales del verano, serán visitadas por grupos de universitarios, escolares, instituciones y asociaciones para aprender más sobre las energías renovables y la sostenibilidad. «Van a ver cómo funcionan esta bioescuela: a través del purín como desecho van a tener gas y van a poder cocinar con ese gas, y lo mismo ocurrirá con el resto de componentes, que se fabricarán del modo más artesanal posible».

Será  la principal fuente de ingresos para esta familia. «Pero también nos nutriremos de la producción de la propia bioescuela con un huerto y un corral de gallinas y patos. Además, al reducir increíblemente los gastos de vida, no se necesita demasiado dinero», explicó Herce.
En cualquier caso, la inversión total asciende a 150.000 euros, obtenidos por la familia a través de la venta de la casa que ellos mismos construyeron en Fuentespalda cuando llegaron al municipio hace tres años. Fue en el marco del proyecto europeo de repoblación  SMART, conocido en la localidad como ‘Aldea de la Cultura’.

Será la primera bioescuela destinada al aprendizaje que se pondrá en marcha en España. De hecho, Herce explica que la fase burocrática de su puesta en marcha ha resultado más difícil de lo esperado debido a la inexistencia de este concepto en el país. «Ni siquiera había una legislación al respecto, por lo que hemos tenido que adaptarnos a lo que ya existía».

* Más información en la edición impresa.

Fuentespalda tendrá para finales de verano la primera bioescuela de España.

“La promesa”, traducció d’Artur Quintana

Recentment ha editat “El cercle de VIENA” la novel·la policíaca, millor dit, la novela negra, Das Vesprechen de Friedrich Dürrenmatt, segons traducció al català d’Artur Quintana amb el títol  La promesa. L’Artur Quintana li va regalar a la meua dona un exemplar la passada setmana de Pasqua, que va llegir pràcticament d’una tirada, diguem-ne més exactament, la meitat, d’una tirada a la Codonyera i l’altra meitat, el dia següent d’arribar aquí a casa. Hem va dir que l’havia agradat, perquè l’havia captivat des del principi el seu relat torbador, perquè que tenia un vocabulari molt ric i perquè la traducció li semblava força acurada. Poca cosa més puc afegir, després de la lectura que acabo de fer de la novel·la. Us la recomano de debò  i us faig sabedors que correreu el risc de no poder deixar-la fins l’última pàgina, quan arribeu més o menys a la meitat. No patiu, només té 176 pàgines.

Cal dir que la primera traducció al català de la novel·la l’havia feta Artur Quintana l’any 1964, publicada a “Edicions 62”, sis anys després de la primera edició en alemany. L’actual publicació és una revisió de l’anterior, però amb un disseny modern i un format de lletra d’atractiva lectura.

Dürrenmatt va néixer a Konolfingen (cantó de Berna) en 1921 i morí a Neuchâtel el 1990, polifacètic creador: pintor, guionista, dramaturg, assagista i novel·lista, qüestionador dels gran ideals i de la doble moral del seu país. Cal destacar entre les seues novel·les Justícia i L’encàrrec. De les versions cinematogràfiques de Das Vesprechen, cal destacar també, l’Esquer (1960) de László Vadja i El jurament que va protagonitzar Jack Nicolson (2000).

Si llegiu el llibre entendreu l’impacte que m’ha produït, pel fet de què quan jo anava a Suïssa per motius professionals, sempre comprava xocolata —una mena de bombons— a una determinada botiga que en obrir la porta perfumava d’aroma de cacau molts metres de la vorera del carrer.

Els primers records que tinc de Dürrenmatt són dels últims anys seixanta quan en algun Col·legi Major Universitari a Madrid es representava una obra d’aquest autor, potser el mateix any quan Artur Quintana estava traduint l’obra.

“La promesa”, traducció d’Artur Quintana « Lo finestró del Gràcia.

Article a Viles i gents de La Comarca del 29/4/2011

Natxo Sorolla

Lo «Círculo de Empresarios» ha publicat l’Informe «Administraciones Territoriales: propuestas para la mejora de la eficiencia y de la unidad de mercado». La proposta estrella ha estat la de suprimir els municipis més menuts, obligant-los a unificar-se en municipis de 10.000 i 20.000 habitants.

La lectura de la proposta és bastant simple: ara que hi ha crisi, cal suprimir los costos de l’administració municipal. Proposen la fal·làcia encoberta que els mals de l’economia actual provenen de la dispersió territorial. Cal fer veure a la població disseminada els avantatges de domiciliar-se al Paseo de la Castellana.

És un despropòsit que el Cercle d’Empresaris pretengue fer pagar la crisi econòmica als pobles menuts. La crisi té l’origen en l’especulació immobiliària. I el cercle d’empresaris pretén tirar pilotes fora i passar el problema a la població dispersa.

Un municipi se compose d’una representació política democràtica i un cos administratiu. Evidentment, lo cos administratiu pot racionalitzar-se compartint serveis. Hi estem acostumats en los Centres Rurals Agrupats a les escoles, metges, capellans, manescals o serveis socials. Però pretendre la supressió de la part essencial d’un poble, que és la representació política, és una aberració. Lo Consistori és l’essència de la política. I per tant, l’essència de les decisions locals, que no es poden alienar. Perquè la política local té una lògica local.

Potser certa visió centralista és incapaç de veure que eixe consistori treballa pel seu poble de manera gratuïta. Que té un cost zero. Un cost que no serie assumit en un municipi de 10.000 habitants. I que al final dels quatre anys de mandat, si no hi ha un esperit de servei pel poble, lo balanç personal del polític serie negatiu. Només se pot entendre en base a una identitat local, que és la que pretenen carregar-se.

Tranquils, però sense ajuntament

Tranquils, però sense ajuntament « Xarxes socials i llengües.

Al·leluia!

A. Quintana Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 d’abril del 2011)

Acaba d’eixir el recull Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp de Carme Oriol, Pere Navarro i Mònica Sales, publicat a Calaceit per l’Associació Cultural del Matarranya, llibre de 270 planes i un disquet, amb contes, cançons, endevinalles, refranys, etc., del Baix Matarranya. Fa escassament vint anys no teníem quasi res recollit de literatura oral en català, no ja a les quatre viles esmentades al recull, sinó en tot l’Aragó. Contràriament al que passava als altres territoris de llengua catalana, on trobem molts erudits i afeccionats de la literatura popular que en fan reculls ja des del segle XIX, al nostre país no hi ha hagut quasi res paregut fins a la dècada dels noranta del segle passat. Això significa en el cas d’una literatura doblement discriminada per popular i per catalana, que en prou ocasions hem fet tard per recollir segons quins gèneres, especialment cançons llargues, i també molts contes que sovint només ens arriben fragmentàriament –una cosa semblant ha passat amb la literatura popular en aragonès. La desídia i la volguda ignorància tenen aquest preu. Tanmateix encara és molt el que s’ha pogut arreplegar, i arreplegar-ho en català, i no majoritàriament en castellà, com havia passat, malauradament, en un recull anterior del mateix Baix Matarranya. També en el recull que comento hi ha textos amb presència del castellà, i això no és cap especificitat de la literatura de la Franja, com s’ha dit, sinó de qualsevol territori amb població més o menys bilingüitzada –en rigor a tot el món tret, potser, dels països de llengua anglesa. I per tant tampoc no ens hauria d’estranyar de trobar literatura popular en català als territoris propers de llengua aragonesa, castellana, occitana o sarda. Amb el present recull, que ja és el tercer de la comarca del Baix Aragó-Casp, s’hi disposa de molta literatura popular en català, i ara convé que se li done un bon desplegament tant a l’església, cantant goigs i nadales, com a la festa –festivals de jota– i a l’escola; i tant a la part de llengua catalana com a la de castellana de la comarca.

Artur Quintana

Viles i Gents :: Al·leluia! :: April :: 2011.

Escena Humana… a La Nova Europa

M. Momblant Categoria: Article Viles i Gents


(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 d’abril del 2011)

A la Col•lecció que dirigeix Rodolf Sirera a Teatre Tres i Quatre Edicions València, podem trobar al numero 52 La Nova Europa de John London, traduïda al Català per ell mateix i amb revisió de Josep Lluís i Rodolf Sirera.
The New Europe: Escenes from a Unified Continent va ser escrita i estrenada a l’any 2000 al teatre White Bear Theatre de Londres, i llegir-la avui és una molt bona invitació a fer exercici de reflexió.
John London, nascut a Londres al 1965, i a qui essent professor a la Universitat Goldsmith College de Londres on imparteix Història del Teatre i anàlisi performàtica, tot just acaben de fer-li públic durant aquest hivern passat el llibre: Contextos de Joan Brossa per la editorial Publicacions de la Universitat de Barcelona, fa més de quinze anys que està interessat pel teatre català trobant entre els seus treballs les traduccions a l’anglès dels dramaturgs Sergi Belbel, Rodolf Sirera i Lluisa Cunillé entre d’altres dramaturgs consolidats amb què compte en aquests moments la llengua de la nostra escena. I és a banda de tot això que la ferma trajectòria de John London traduint textos teatrals alemanys, italians, portuguesos, hebreus, romanesos, espanyols i catalans permet que trasllueixi a La Nova Europa el seu coneixement global de les ferides, les llagues i les cicatrius d’un continent vell de darrer terç del segle XX, que racionalment pretenen fer-se dir germans, però que encara suren entre mig de l’odi, la ignorància, la incomprensió i la intolerància que els han provocat les grans guerres.
Es tracta d’un text teatral valent on es succeeixen escenes de les situacions quotidianes que ens va suposar pels ciutadans europeus aquells primers pactes d’unificació, obrir-nos les portes entre nosaltres i descobrint-nos com a possibles iguals. I aleshores, és quan trobem a burgesos catalans amb irlandesos travant amistat amb uns espanyols que el primer que apunten és que no entenen els catalans; a uns anglesos amb por de viatjar a Portugal, a uns francesos rient-se per la manca de bon vi britànic, a turistes americanes menjant-se una hamburguesa després de fer-se retratar durant un passeig per la ruta Shlindler; a una guia alemanya disculpant-se públicament, un cop més, per l’holocaust que li han ensenyat a l’escola que van fer els seus avantpassats; a un romanès demanant asil polític a Espanya després que li ho hagin denegat als països baixos; a unes criatures de qualsevol barri de Roma demanant-ne entre elles si els feixistes son els bons o els dolents perquè pel que senten dir a casa seva, molt clar no els hi està quedant; i finalment, la revelació d’unes paraules que es feien plausibles com el Somni d’Orwell per una Europa unida, expressades per ell a París als anys vint, que acaben sent en realitat extractes dels primers capítols de l’autobiografia d’Adolf Hitler, Mein Kampf quan residia a Viena, abans de la primera guerra mundial.
Per un o per uns altres, per part dels culpables i per part dels altres culpables també, del que es pretenia en dissenyar la nova Europa, al que en aquesta nova escena humana avui vivim… Sí, crec que l’exercici retrospectiu que provoca, enalteix aquesta peça.
Marta Momblant

Viles i Gents :: Escena Humana… a La Nova Europa :: April :: 2011.

Poder polític virtual

J. M. Gràcia Categoria: Article Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 d’abril del 2011)

Vivim en un món global en el qual els capitals volen —s’entén virtualment— d’un lloc a un altre cercant les millors inversions o l’especulació, gairebé sense límit. Allò que se’n diuen “els mercats”, tenen tan poder a tentipotenti com per desestabilitzar qualsevol país a la primera dificultat o necessitat financera que pugui tenir. Les notícies i qualsevol altra informació, arriben instantàniament a l’indret més llunyà del planeta. Internet és un mitjà tan potent de comunicació que supera la més agosarada previsió que mai ningú hagués pogut fer. Webs, blocs, xarxes socials, etc. hi posen en contacte a milions de persones en tot moment i per tot el món. Tot plegat ha estat la gran revolució a les escorrialles del segle passat i la primera dècada del present. Tot amb tot, on és realment el poder financer i el poder de la informació i la capacitat de formació de l’opinió…? Quan de poder mantenen els governs?
Sincerament crec que els governs i els ciutadans de gairebé tots el països no s’estan assabentant d’aquesta realitat, o aquells que s’hi han assabentat, la negligeixen o l’amaguen. Prenguem el nostre país, o si voleu la nostra Europa: en comptes de fer-la més forta políticament —més global—, els països s’esforcen sempre que poden en solucionar els seus problemes o la crisi, mitjançant mesures pròpies a cada país i els ciutadans reivindicatius demanen als seus governs mesures que no poden prendre o serviran de ben poc. Quan de diferents haurien de ser les ofertes electorals dels partits polítics! Gran part d’allò que ofereixen no està a les seues mans. El poder dels Estats és molt menys d’aquell que tenien abans. Podríem convenir que gran part del poder ha esdevingut virtual amb motiu de la globalitat. La gestió, i més encara la sortida de la crisi, a la UE, esdevindran tasques impossibles si no s’afronten globalment. O potser pitjor encara, que, tirant cadascú per la seua banda, ens fem la guitza els uns als altres —em refereixo concretament als europeus. Un exemple per acabar: no us heu adonat que gran part dels préstecs amb interessos desorbitats que reben els països de la UE més tocats per la crisi, provenen dels altres països de la Unió, o tal vegada del mateix país? Segurament “els mercats” ho som tots.

José Miguel Gràcia

Viles i Gents :: Poder polític virtual :: April :: 2011.

Fotos de Túrnez & Sesé en concert. Antologia de poetes.

Alumnes dels IES Matarranya i Baix Cinca de Fraga celebren una trobada de literatura catalana oral


comarquesnord.cat, Valderrobres
» divendres, 15 d’abril de 2011

Les instal·lacions del IES Matarranya de Valderrobres van acollir el passat 14 d’abril una trobada entre alumnes de 1er de ESO dels instituts Matarranya i Baix Cinca de Fraga on se van fer diverses representacions i activitats associades a la literatura oral catalana. Esta iniciativa, encapçalada farà tres anys pels Departaments de Llengua dels dos centres educatius i amb el suport del Departament de Música del IES de Fraga i els Departaments de Català, va nàixer amb la finalitat de conscienciar als alumnes de la importància de la literatura oral, les cançons, los contes, los jocs i les cançons de bressol en la llengua pròpia.

En concret, Chorchi Díaz, professor del IES Matarranya, va apuntar que “els alumnes recullen coses a casa dels seus iaios i els seus pares, elaboren un treball, i després lo que fem és presentar algunes coses dels treballs en comú”. A través d’esta posada en comú, no només se troben contes, cançons i refranys que són comuns a diversos municipis i comarques, sinó que “també trobem peculiaritats lingüístiques i diferències dialectals del català de Fraga i del Matarranya”. Díaz va reconèixer que no és un paper fàcil. “Los alumnes no saben molt bé com fer-ho. Per exemple, ‘conta’m un conte’, diuen a casa. Però també cal instruir-los en que l’han de recollir en català”.

Lo professor del IES Matarranya també va destacar que a través d’esta experiència, i degut a que hi ha coses de la literatura oral que s’estan perdent generació rere generació, los alumnes “coneixen algunes coses molt peculiars, però després hi ha coses que desconeixen del tot”. A més, “hi ha variacions notables, alguns pobles tenen uns contes i altres en tenen de molt diferents”. Al llarg de la jornada se van fer representacions i recitals de contes i cançons per part dels alumnes dels dos centres educatius. La trobada també va constar d’un dia de convivència on se va fer una visitar per Valderrobres i pel castell de la capital del Matarranya.

Alumnes dels IES Matarranya i Baix Cinca de Fraga celebren una trobada de literatura catalana oral | Comarques Nord.

Seu acadèmica Vinaròs (23-25 de novembre) / Trobada d’entitats culturals Jesús (26 de novembre)
Entre l’11 i el 15 de desembre de 2001 va celebrar-se la primera edició del Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la diòcesi de Tortosa (Tortosa-Benicarló-Morella). La segona edició va tenir lloc entre el 30 de març i el 2 d’abril de 2006 (Amposta-Rossell). Amb aquesta lletra de convit, consolidant la periodicitat quinquennal, tenim el goig de proposar-vos donar continuïtat a l’activitat amb una tercera edició. continue reading…

Los partidos políticos aragoneses han vuelto a presentar decenas de candidaturas fantasmas formadas por personas que tienen poco o nada que ver con el municipio en el que se presentan a las elecciones municipales. Aunque ninguno de ellos lo reconoce públicamente, todos recurren a esta práctica por sumar presencia y sobre todo para intentar arañar unos votos que pueden ser muy útiles de cara al reparto de poder en las comarcas, en las diputaciones provinciales e incluso en las Cortes -la posibilidad o no de votar a una lista en los ayuntamientos puede influir en la decisión de cara a los comicios autonómicos-.

PP

Los populares también han recurrido a ellas en las tres provincias. Respecto a Teruel, destacan los casos de Aguaviva y Valdeltormo.

Desde el PAR de Teruel también se admiten «entre 20 y 30» casos similares entre los que se citan los de Cortes de Aragón, Escucha, El Pobo, Ródenas, La Zoma, Castel de Cabras, Cañada de Verich, Celadas, Fuentescalientes y Griegos. En cuanto a Huesca, fuentes del PAR de esta provincia hablan de «entre 10 y 20» listas fantasmas como las La Fueva, Sopeira, Olvena, Argavieso, Bailo y Jasa.

Chunta Aragonesista ha reducido en unas 200 el número total de candidaturas municipales que ha presentado. La formación nacionalista explica ese descenso por la decisión de no presentar listas fantasmas, pero eso no impide que sí que haya recurrido a esta estratagema en algunos casos que según fuentes de CHA son «totalmente puntuales». En Zaragoza ha sucedido al menos en Cubel, Langa y Retascón; en Huesca, en Azanuy; y en Teruel, en Villarluengo, Galve y Ródenas.

mitjançantLos partidos vuelven a presentar decenas de candidaturas fantasmas para arañar votos | Heraldo.es.

La Cañada de Verich revive con el aceite

Comparteix

Un pequeño municipio turolense, localizado en la sierra de la Ginebrosa, y que responde al nombre de La Cañada de Verich, ha decidido hacer de su patrimonio del S.XVII una apuesta por el turismo. El molino de aceite de la localidad es, ahora, el primer museo aceitero y centro de interpretación de este tipo en el Bajo Aragón.

En el museo hay maquinaria del S.XVII

En el museo hay maquinaria del S.XVII

Hacer de un molino abandonado un museo único en la comarca que pueda atraer turismo a la zona y reactivar la economía, es el objetivo con el que el pequeño municipio turolense de La Cañada de Verich apostó por restaurar su molino aceitero.

El edificio, que data del S.XVII, fue abandonado hace tres décadas, cuando la sociedad de vecinos que lo regentaba desapareció. Desde entonces era un molino en ruinas que escondía un importante patrimonio arqueológico que ha empezado a salir a la luz desde hace tres años, cuando el Ayuntamiento decidió utilizar el dinero recibido por diferentes organismos (un total de 133.000 euros) para hacer del molino un centro de interpretación en el que, ahora, los visitantes pueden descubrir el proceso tradicional de la creación del aceite.

Desde el 2008 se ha arreglado la fachada, se han cambiado los suelos y se ha restaurado el tejado, lo que ha dado al molino no sólo un nuevo aspecto, si no también nuevas funcionalidades. La exposición se localiza en la planta baja del edificio, mientras que la primera planta está dedicada al uso de los habitantes de la localidad, ya que en la misma se ha instalado el consultorio y el centro de mayores de La Cañada de Verich.

De esta manera, un edificio en ruinas, se ha convertido en un edificio multifuncional que comenzó a funcionar en el 2010, cuando se inauguró el consultorio. Sin embargo, el museo no ha abierto sus puertas hasta finales de marzo de 2011.

A la inauguración del primer centro de interpretación del aceite del Bajo Aragón asistieron el alcalde de La Cañada del Verich, José Manuel Insa, y por el viceconsejero de Turismo del Gobierno de Aragón, Javier Callizo.

Para Insa, “la principal expectativa es poner en el mapa turístico de Aragón a La Cañada de Verich. Queremos que el molino se convierta en un activo del pueblo que permita tener visitantes y aumentar la actividad económica. Es importantísimo porque ya teníamos visitas por la nevera del S.XVII, pero el museo del aceite es más singular”.

Este centro de interpretación se suma a la historia de un municipio en el que la Edad Media y la Orden de Calatrava han dejado su huella, y en el que también se puede visitar una de las neveras pertenecientes a la ruta comarcal de “Las bóvedas del frío”, en las que se conservaba la nieve en épocas pasadas.

¿HACEMOS ACEITE?

Para convertir las olivas en aceite, el primer paso para que los resultados sean óptimos es la selección. Una clasificación metódica y una recolección hecha con cuidado son dos de los puntos fundamentales en este proceso.

Un proceso en el que hay que tener en mente que no todas las aceitunas sirven para hacer aceite. Siempre tenemos que seleccionar las olivas más pequeñas, porque las grandes son las que se destinan a la alimentación.

Una vez que hemos llevado las aceitunas al molino aceitero, llega el momento de que las mismas pasen por diferentes fases, como son el triturado, el prensado o la filtración. En este momento es en el que la visita al molino aceitero de La Cañada de Verich gana un mayor atractivo, porque se pueden observar de primera mano todo el proceso gracias a que el molino cuenta con engranajes y maquinaria típica y original que se utilizaba en el S.XVII.

Las olivas se volcaban en piedras de moler que giraban gracias a la fuerza de un motor o de animales, y cuyo movimiento aplastaba las aceitunas, que se convertían en una pasta. Esta pasta se vertía sobre unos capachos circulares que retenían el aceite.

Llegados a este punto, los capachos (que pueden verse en el museo) se colocaban en la prensa, para que la pasta se convirtiera con la presión en aceite. Un aceite que, gota a gota, llenaba los depósitos en los que tenía lugar el filtrado y el decantado. Sólo quedaba entonces proceder al embasado.

Un proceso que, a pesar de las similitudes del mismo con el que se lleva a cabo en las fábricas, está en vías de extinción.

Una prensa del S.XVII y diversos restos históricos explican en La Cañada de Verich, junto a un audiovisual, todo el proceso que acabamos de recoger, además, de exhibir una prensa hidráulica de los años 30 que fue utilizada hasta que el molino cerró sus puertas en 1982 y que, a pesar del abandono, todavía funciona como en sus mejores tiempos.

El museo del Molino Aceitero también lleva al visitante a disfrutar de un paseo por la historia aceitera del Mediterráneo y a conocer más datos sobre los diferentes tipos de oliva y de aceites que de las mismas se desprenden.

La Cañada de Verich revive con el aceite.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja